16.11.2017 - 22:00
Harold Bloom, en el seu cànon de la literatura universal, va situar Emily Dickinson just després de William Shakespeare. Dickinson ocupa un lloc mític en la història de la literatura. Va ser una poetessa que no va tenir mai la pretensió de publicar els seus poemes, que va escriure des de ben joveneta fins que va morir, quan tenia gairebé la seixantena. La seva germana, quan ja era difunta, va trobar a la calaixera de la seva habitació 1.789 poemes relligats, i va ser llavors que va començar la gestió per a publicar-los. Emily Dickinson (1830-1886), a més, fou una poetessa ultralocal, filla d’una família benestant, que no es va casar i que pràcticament no va sortir de casa seva ni del seu petit poble, Amherst, de pocs milers d’habitants, a l’estat de Massachusetts, la capital del qual és Boston.
Ara, l’editorial Proa acaba de publicar un volum que aplega 218 d’aquests poemes en edició bilingüe, i en una versió catalana a càrrec del poeta i traductor Marcel Riera. El volum es titula Aquesta és la meva carta al món. Poemes escollits. És l’opció de Proa per a aquestes festes de Nadal. Aquesta editorial, des de fa uns anys, publica un clàssic de la literatura universal cada Nadal.
Aquest és el recull més extens de la poesia de Dickinson traduïda al català que s’ha fet fins ara. Però no és el primer ni de bon tros. De poemes d’Emily Dickinson en va traduir Agustí Bartra a Una antologia de la lírica nord-americana l’any 1952 i Marià Manent a Poemes d’Emily Dickinson, publicat a Edicions 62, per a la col·lecció l’Escorpí, el 1979. També trobem Poemes de passió i enginy, traduïts per Joan Cerrato i editats per la Casa de Cultura-Caixa de les Balears, el 1988; Jo no sóc ningú! Qui ets tu?, traduït per D. Sam Abrams, a Eumo el 2002; i també Amherst. LXXX poemes, traduïts per Carme Manuel Cuenca i Paul S. Derrick, per a l’editorial Denes el 2004.
Marcel Riera, traductor d’aquest volum que s’acaba de presentar, ha parlat a bastament d’Emily Dikinson. Entre més, n’ha destacat els aspectes següents: ‘Ella no tenia consciència de crear una obra per a la posteritat ni va tenir mai cap pretensió de publicar els seus poemes. Això dóna un valor encara més elevat a la seva obra, perquè és una poetessa que estava tocada per la mà de déu, per dir-ho d’alguna manera. És una creadora extraordinària, colpidora, transcendent, esgarrifosament bona. Va ser dotada d’un talent molt poc comú, però ella no n’era conscient. Escrivia versos perquè sentia que, quan ho feia, fluïa un corrent, però no va aspirar mai a compartir-los.’
‘Per motius de salut, per imperatiu social, i per més raons, va ser una dona que va quedar reclosa a casa seva, tenint cura dels pares i llegint els pocs llibres que tenia a l’abast. Llegia texts religiosos, autors metafísics anglesos, que van ser els qui la van influir més, i els posteriors romàntics anglesos. Però desconeixia la literatura dels seus contemporanis, en la seva pròpia terra, com ara Walt Whitman. Ella va crear el seu propi món literari dins la bombolla en què vivia.’
‘Els seus poemes tenen un punt magnètic, estremidor, anguniós, que fa que vibrin d’una manera especial i diferent. La poesia d’Emily Dickinson enrampa, vibra amb una longitud d’ona fora de les ones ordinàries. I jo he mirat de fer que aquest voltatge es mantingui en la versió catalana. Aquest era el repte.’
‘Ella era molt espiritual, però no era religiosa. Es negava a anar a missa. En els seus poemes parla sovint de la immanència, l’eternitat, el buit existencial, la mort… I no dóna explicacions, més aviat planteja interrogants des de la seva perplexitat. Hi ha un astorament existencial, en la seva poesia. Per exemple, parla dels rituals de la mort (taüts, carrosses funeràries, detalls que et van corglaçant, i al final acaba dient: “I després, què?”. Ella parla, sobretot, d’allò que li fa por, d’allò que l’angoixa.’
Marcel Riera ha dedicat totes les nits del darrer any i mig a la traducció dels poemes de Dickinson. ‘El repte de traduir-la implica molta cura i respecte. Però te l’has de fer teva i dir-la a la teva manera. Ella fa servir un anglès molt particular, amb un vocabulari propi que neix de la cultura religiosa i de la natura, sobretot. I gasta una sintaxi particular: escriu de manera sincopada, i sovint el subjecte no apareix. Això produeix molta ambigüitat, i com a traductor t’obliga a triar. Posa moltes paraules en majúscula, que he mantingut, i molts guionets, que no he posat per evitar entrebancs al lector.’
‘La tria que he fet és aleatòria. He utilitzat dos criteris. El primer, incloure els vint, trenta o quaranta poemes més coneguts d’ella, pels quals ha passat a la història de la literatura, i també n’hi he posat alguns que m’agraden especialment. Després, seguint la numeració de l’edició canònica de R. W. Franklin, he traduït una desena de poemes de cada plec de cent. D’aquesta manera, s’ofereix una visió eclèctica i prou general amb què et pots fer una idea de la poesia de Dickinson en totes les seves èpoques.’
