Un llibre que es tituli Me’n record té inevitablement dues connotacions. Una de lingüística: el català de les Balears; i una altra: que vingui al cap l’escriptor Georges Perec i la seva particular fórmula narrativa, el joc de la repetició de l’encapçalament dels paràgrafs per a encetar un record. En el llibre es diu que ha esdevingut tot un subgènere literari des que als anys setanta del segle XX l’escriptor nord-americà Joe Brainard va publicar I remember. I és amb aquest Me’n record que Emili Manzano va trenant el seu feix de records, que ens porten a parlar de la relació entre el record i la memòria, i de les diferències substancials i dels vincles entre l’una cosa i l’altra. I també ens porten a parlar de la Mallorca de l’autor, de la seva Mallorca d’infantesa i la d’ara, tan transformada, a voltes tan difícil de reconèixer. I d’aquí a la pèrdua. A l’empobriment. I…

—Com neix i com s’ha fet aquest llibre? Com se us va acudir de prendre com a recurs aquest subgènere literari, que en dieu.
—Sí que podem dir que és un subgènere literari, però passa que allò que fa el creador del subgènere, Joe Brainard, i el que fa Georges Perec no s’assemblen de res. Jo utilitzo l’invent, l’estratagema de començar les frases pel “Me’n record” i titulo així el llibre, però a partir d’aquí he pervertit el model tant com he pogut. Perquè trobo que està molt bé copiar (que no vol dir plagiar), però és un punt de partida, només, no pot ser un punt d’arribada.

—Tot i que d’entrada sembli encotillada, aleshores és un estratagema, com dieu, molt obert.
—És un llibre a l’abast de tothom, perquè no cal imaginació, no cal construir personatges, no cal donar a cada personatge una psicologia, no cal inventar una trama, no cal documentació. Tothom pot escriure un llibre com aquest. Per això al final del llibre hi ha un apartat que convida la gent a practicar-ho. I com neix? Neix perquè jo necessitava diners i em vaig presentar a una beca d’assaig. I vaig intentar fer passar això amb tota la barra del món com un assaig, explicant que Montaigne era el creador de l’assaig i escrivia sobre la seva vida, i que ara l’assaig era una cosa acadèmica, però que l’assaig era això. Evidentment, no em van fer cas.

—I què en vau fer, del material que ja teníeu?
—Em vaig trobar a les mans un material que vaig gaudir molt d’escriure. Aleshores, com que era per a una beca d’assaig, vaig intentar ser molt sociològic, com Perec. És a dir, recordar-me de coses que pertanyessin a la memòria d’una generació. Aquest material el vaig donar llegir a uns amics, en Juan Pablo Caja i en Pepe Infiesta. I un em va dir: “Està molt bé que te’n recordis de coses col·lectives, de coses que són de tothom [que era una mica l’orientació per a l’assaig], però és més interessant quan contes coses que només tu pots contar, que només t’han passat a tu.” “Uf”, vaig dir, perquè això significava fer una altra mena de llibre, més autobiogràfic. Jo volia fer un retrat generacional, per mitjà dels meus records, recordar coses d’un col·lectiu ampli de gent. Però, és clar, vaig seguir el bon consell de l’amic. I va deixar de ser un retrat generacional per passar a ser un autoretrat.

—Aleshores, heu fet un autoretrat?
—Autoretrat diria que és la paraula que més el defineix. Però és un autoretrat que a mi m’agrada pensar que no és fet només mirant-me al mirall, que no és un llibre massa egotista, perquè jo recordo moltes coses, o sigui, el meu record és un pretext per a parlar d’altra gent, de records que no són meus, si no és perquè els van contar. Jo tinc records de la meva mare, que em permeten parlar de l’avi. I l’avi se’n recordava d’una altra cosa. A mi els records em serveixen per a parlar de l’altre: d’un amic, d’un llibre, d’un autor, d’una cosa que no és un jo, jo, jo. Perquè el perill d’aquest llibre és que arribi a cansar.

—Com s’evita un excés de narcisisme?
—Parlant dels altres. Jo he parlat dels avis; d’una senyora que cantava a missa i desafinava; d’aquell oncle que muntava la bicicleta… dels altres, que són gent que ha estat molt important per a mi, evidentment. Després vaig fer una tria i en vaig eliminar molts paràgrafs, perquè parlaven massa de mi o només de mi. Jo parlo del capellà que em va donar la comunió. Però el que és important és el capellà, no pas jo.

—Però com heu construït literàriament el llibre? Hi ha moments molt bonics, perquè els records són fils que contenen un rosari de records. Són fils invisibles que uneixen una colla de records. Hi ha una construcció artificiosa que genera un ritme que fa avançar en la lectura i que construeix un artifici literari.
—Amb l’aparença d’una cosa a raig i atomitzada i dispersa, hi ha una voluntat de construcció, de lligar uns me’n record amb uns altres, que hi hagi ressonàncies, de vegades mitjançant una paraula, de vegades mitjançant una cançó, i després parles de la música, i després… Perquè hi ha fils que s’allarguen durant tot el llibre. Hi ha com dues novel·les ocultes, una de familiar i una d’iniciació. Però això, molt subtil, es veu o no es veu.

—I també fa emergir un estil.
—Per primera vegada m’he sentit còmode amb l’estil. El vaig trobar de seguida. I a mi l’estil sempre m’ha fet patir molt, però aquí no, perquè estava molt segur de com s’havia d’escriure aquest llibre: d’una manera molt natural, molt oral, però no buscant una oralitat antiga com havia fet altres vegades, sinó una oralitat meva, moderna, tal com parlo amb els amics. Però hi ha l’esforç d’articular el text, de fer-ho harmònic, d’estructurar-lo, pensava, com una simfonia: amb uns temes al principi que s’anuncien, el desenvolupament –la part intermèdia, els contes són llargs, però després van decreixent–; després els motius del principi tornen a sortir al final… Jo escoltava simfonies per escriure, normalment escolto més música barroca, coses menys feixugues. Però sí, sí, pensava en una estructura musical. Després surten sempre influències literàries, és evident, però…

—Sí, hi apareix el vostre univers literari.
—Però jo aspirava a donar-li un aire musical, d’estructura musical, de simfonia. I al final les dues últimes pàgines recullen tot el llibre i el tanquen intentant donar un sentit a tot allò que el lector ha llegit. És la idea de fer un llibre, des de la coberta fins a la darrera frase de la contracoberta, on hem citat Blai Bonet. I a mi, que m’agrada fabricar coses, m’agraden els objectes, m’agrada cuinar i m’agrada construir maquetes. De manera que Anagrama m’ha permès construir el llibre, com a objecte.

—Doncs comencem per la coberta i acabem pel final, un gran final. Trieu una fotografia vostra, de quan teníeu cinc anys.
—Sí, i és l’any que vaig canviar d’escola. És la primavera del 1969. És el darrer curs del parvulari i em sembla que estava una mica enfadat, perquè vaig molt clenxinat i a mi m’agradava anar despentinat. Després la vida m’ha posat a lloc [riu, ensenyant la calvície]. A dins s’explica la situació. Devia ser al maig, i al setembre vaig canviar d’escola, vaig passar a l’escola dels grans, i al novembre es va morir la meva àvia. És una entrada al món coincidint amb una desaparició.

—Repetir a cada paràgraf “Me’n record” és una manera de fer memòria. Amb aquesta coberta, fer memòria us remet necessàriament a la infantesa?
—De manera cronològica, sí. Però els records són flaixos i la memòria és una cosa articulada.

—Per tant, el record i la memòria en aquest llibre no van de bracet.
—Jo els diferencio, perquè la gent gran perd la memòria, però no perd els records. Encara que es confonguin en el llenguatge. Diem “Aquesta persona té molta memòria”, perquè es recorda de tot. Però se’n recorda ordenadament? O té molts records falsos o molts de dispersos? O es recorda de moltes ximpleries, com em passa a mi? Em recordo de moltes coses diminutes, inservibles, inútils, que no serveixen de res.

—I també hi ha un moment que parleu de l’expressió que es diu a Mallorca: “caure de memòria”.
—És una expressió genuïna mallorquina, que vol dir caure d’esquena i donar-te un cop al cap. És com una metàfora de com vaig escriure el llibre: el vaig escriure molt de pressa i sense patiment estilístic. De fet, jo tenia un llibre compromès amb Anagrama. I a l’editora, la Isabel Obiols, vaig dir-li: per favor, mira’t això que estic fent, perquè si t’agrada, t’ho faré primer, perquè no vull que se m’escapi. Havia d’escriure aquest, per al moment de la meva vida, perquè ja anava a fer seixanta anys, perquè notava que estava en disposició de recordar aquestes coses, perquè es tancava tot un cicle.

—I l’altre llibre emparaulat?
—L’altre és un diccionari. Si tot va bé, sortirà l’any que ve. És un diccionari íntim, que dic jo. Una barreja de filologia recreativa i autobiografia. Filologia recreativa i memòria personal i generacional.

—On la llengua i les paraules pesen?
—És un diccionari alfabètic. Aquest és més sobre la memòria. La memòria és un tema sobre el qual m’agrada llegir. La memòria des de l’àmbit científic és un món apassionant. No l’entenc del tot, però tampoc em cal entendre’l. Sé que s’investiga i m’agrada molt que s’investigui. Jo, llegeixo fins allà on els divulgadors m’ho fan entenedor. També hi haurà una part filosòfica, sobre la memòria, una part política, una part antropològica, una part antropològica i una part literària, és clar. La memòria és un tema extraordinari. I sempre l’associem amb el cervell: memòria-cervell. Però és curiós que hi ha l’expressió genuïna en català, o almanco a Mallorca, que recull l’Alcover-Moll, que diu que quan te’n recordes d’una cosa de memòria, te’n recordes de cor. I amb les paraules de Blai Bonet, que deia que recordar és acostar les coses al cor. Vol dir que dintre del record hi ha una part emocional. L’afectivitat i el món del cor tenen molt a veure amb la memòria.

—Ara m’heu fet pensar en el desprestigi d’aprendre de memòria alguna cosa. Ara, si dius que aprens alguna cosa de cor, la percepció del fet canvia.
—Allò que s’ha desprestigiat és l’esforç, no pas la memòria. La voluntat i l’esforç. Perquè les eines que tenim al nostre abast ens eximeixen de recordar-nos de les coses. Jo em vaig educar en una família on la memòria era signe d’un talent natural, d’una disposició natural, com hi ha gent que té una disposició cap a la música. Hi ha famílies que són molt musicals, molt artístiques, n’hi ha que són molt científiques i la meva era una família molt oral, molt de contar històries, de grans lectors. I, amb aquesta disposició natural, tenir una bona memòria era un mèrit. I el meu pare era una persona que ens estimulava a aprendre coses com les hi havien ensenyat a ell.

—Tornant al llibre que ens ocupa, Me’n record, i de la relació entre record i memòria…
—Si fos un llibre de memòries, primer, serien estructurades, m’haurien obligat a seguir un fil, a triar quins aspectes són interessants i quins no, comprovar dades, seguir un fil cronològic i m’hauria vetat a mi mateix la invenció, la fantasia. Mai no m’he plantejat escriure memòries. És un llibre de records, que és com una capsa de bombons.

—Parleu-me d’aquest estil que heu trobat amb tanta facilitat i us ha fet escriguera.
—Hi ha molta juxtaposició, moltes subordinades, moltes comes, que és una cosa que no havia fet mai. Com un raig. Per intentar transmetre el flux mental.

—El llibre l’heu dedicat als vostres tres fills. En general, això del “me’n record” dels pares que expliquen als fills algunes batalletes és com una aventura per a ells, que no s’imaginen que els seus pares puguin haver fet segons què.
—I jo no he contat gairebé res! He estat molt prudent. Aquest és un llibre molt pudorós. Hi ha una part de records íntims que no vull que siguin públics i que potser literàriament no serien originals. Parlar d’erotisme em va costar moltíssim. Però dedico el llibre als meus fills, perquè és una manera que em coneguin més i que també sàpiguen que sóc un poc fabulador. Perquè es nota que m’agrada escriure i quan escrius sacrifiques el record notarial per una bona frase. Però ara, quan estic amb ells, m’agrada que siguin ells que em contin coses: què fan, com veuen el món, què viuen, quins amics tenen, l’argot que utilitzen…

—En el text de contraportada, els editors parlen del llibre en aquests termes: “Manzano ha confegit un àlbum d’estampes que oscil·len entre la rememoració de la vivència més íntima i particular i la memòria col·lectiva de la seva generació i de la seva illa, Mallorca.” El paisatge d’aquests records és Mallorca.
—No és deliberat, però està molt bé que ho hagin vist així els editors.  A més, ara, Mallorca, amb els canvis que pateix, esdevé un tema per a l’assaig, per a la literatura. Perquè la societat mallorquina ha canviat molt, la demografia, la llengua, tot ha canviat. En pocs anys, entre els mallorquins s’ha creat una divisió molt brusca i molt violenta, entre els que heretaran una casa i els que no.

—Què voleu dir, que abans a Mallorca tothom tenia una casa?
—El que no l’heretava se la podia comprar. L’accés a la propietat privada, a Mallorca, a tenir ca teva, s’ha convertit en un problema per als mallorquins. N’hi ha que hi accediran perquè la rebran i n’hi ha que no hi accediran mai, perquè no heretaran ni s’ho poden permetre. A vegades hi havia diferències socials, entre els forasters, entre els estrangers, després els nouvinguts i els mallorquins. Eren divisions entre aquell que ja hi és, l’autòcton, i els que van venint. Primer els forasters que van acabar essent propietaris, després… Però ara la divisió està en el si dels mallorquins. Ara un senyor de fora té més drets de tenir un bocí de Mallorca, que un mallorquí que ha nascut allà. Perquè no hi ha lleis que privilegiïn l’accés a l’habitatge per als que han nascut a Mallorca.

—I això no havia passat abans?
—Això no havia passat mai. Ara hi ha mallorquins pobres, un fet que feia setanta o vuitanta anys que havia desaparegut. Hi havia gent humil, però pobres que anessin a un menjador social, no n’hi havia. És clar, tot aquest malestar és objecte d’estudi i s’ha d’estudiar. Ho estudien els sociòlegs. I els novel·listes i els escriptors fan una gran feina ara. Es va convertint amb un tema literari. En el llibre hi ha un conte, el de la festa de disfresses, que la Isabel Obiols, l’editora, va dir que si algun dia es fa una antologia literària sobre la transformació de Mallorca, aquest conte ha de sortir. És una festa d’adolescents que es disfressen i que acabaran essent els darrers fantasmes autòctons.

—Mallorca fa anys que és en venda.
—Jo ara quan em passejo pel barri on vaig néixer, per la catedral, sóc un vertader espectre. Tot són hotels, apartaments per a estrangers. De les catorze famílies nobiliàries que tenien un casal, només en queda una que visqui al casal familiar. És el comte de Savallà, Perico Montaner. Els altres tretze casals s’han venut a gent que no és mallorquina o se n’han fet apartaments per a estrangers. Segles d’història, de pervivència d’una gent, d’una manera de fer, d’una manera de parlar… Uf, en vint anys és una cultura que es va extingint, atomitzant, disgregant, diluint. Va mutant cap a una cosa que és la dispersió total.

—Per acabar, parlem del final del llibre, que remet al principi. Dieu: “Me’n record d’una consciència nova del món i de les coses, i també de mi mateix, que vaig sentir despertar quan tenia cinc anys.” Hi ha un cert misteri.
—Fins a cinc anys el món et sembla molt endreçat, molt estructurat, molt segur, no et fas preguntes. Els misteris són contes, són fantasies, però no són coses que passen davant teu. O són fantasmagories. Confons la realitat i la ficció. Fantàstic.

—I què passa quan tens cinc anys?
—S’imposa una altra cosa, una altra realitat, que és una cambra buida. S’ha mort l’àvia. I vénen unes senyores cada dia a resar el rosari a casa. Durant tres dies, cada tarda. Això a un nen de cinc anys, l’impacta molt. Jo no recordo molt bé què vaig pensar en aquell moment ni la reflexió que vaig fer. Però recordo la sensació. Jo recordo molt les percepcions. I el que he fet amb aquest llibre ha estat intentar ajuntar-les amb l’explicació que els he anat donant amb el temps. És un llibre fals en aquest sentit. És pura trampa. Perquè a partir del record d’una percepció, jo el lligo amb la conclusió que n’he anat traient al llarg de cinquanta anys. Perquè a cinc anys no penses, la mort és un gran buit. Aleshores, depens d’una estratègia que estigui a la teva altura. En el meu cas era mirar-ho tot i dissimular i quedar bé, no molestar.