Un certificat clamorós d’emergència lingüística

Catalunya és més bilingüe que mai. El català perd parlants habituals. El castellà manté la fortalesa i va guanyant terreny al català en totes les situacions: a casa, amb els amics, a la feina, amb els companys d’estudi, amb els veïns, quan comprem i quan anem a cal metge. Un milió i mig de persones viuen al Principat però no hi fan servir mai el català. És una dinàmica greu i que a més a més s’accelera. Som més a prop de l’emergència que no de la normalització, per a dir-ho amb les paraules que ha triat hàbilment Mireia Plana, vice-presidenta de la Plataforma per la Llengua. Hi ha marge de maniobra perquè encara no hem entrat en una fase irreversible, però, sense mesures fortes, sense canvis culturals de fons, la inèrcia actual –política, social, demogràfica– duu la llengua catalana cap a la residualització.

Són les conclusions essencials que s’obtenen d’una anàlisi detinguda de la nova publicació de l’Enquesta d’Usos Lingüístics de la Població, tot i que el govern vol evitar el derrotisme. És el sondatge de més abast que es fa sobre la situació del català: l’Institut d’Estadística de Catalunya (IDESCAT) l’elabora cada cinc anys a partir d’una mostra de vora nou mil persones. Aquesta vegada fa més de mig any tard: el canvi de govern ha alentit el procés. L’espera, frisosa per als sociolingüistes, havia despertat suspicàcies. Molts temien que l’endarreriment amagués un daltabaix encara més important. El conseller de Política Lingüística, Francesc Xavier Vila, ha mirat de salvar la situació amb un devessall de dades parcialment positives, però els indicadors més decisius tenen mala peça al teler.

Menys parlants habituals i més bilingües

El primer indicador és la llengua d’ús habitual. Per primera vegada, el català ho és per a menys d’un terç de la població, un 32,6%. Això vol dir una baixada important respecte del 2018, quan era llengua habitual d’un 36,1%, però encara més significativa respecte de fa vint anys, quan era la del 46% de la població. En tan sols dues dècades hem reculat de vora la meitat a menys d’un terç. Traduïm-ho en xifres absolutes: en cinc anys, del 2018 al 2023, al Principat el català va perdre gairebé 100.000 parlants habituals –ara són 2,2 milions–, i 370.000 en vint anys –l’any 2003 eren 2,6 milions. I no hi ha compensacions, perquè la reculada s’estén a la resta dels Països Catalans.

Aquests darrers vint anys, la societat catalana s’ha fet més diversa i poliglota, però la davallada del català en l’ús habitual ha estat en benefici, sobretot, del castellà, sovint en una transferència gairebé directa. Aquest patró es repeteix en totes les franges d’edat, però les dues més joves –entre 15 anys i 29 i entre 30 i 44– són les que fan servir menys el català. Vegem-ho al gràfic següent.

És una reculada incessant: les opcions de supervivència del català consisteixen a guanyar espais d’ús, però, en canvi, som immersos en una dinàmica que li’n fa perdre. Els principatins que parlen “només català” o “més català que castellà” han baixat aquests darrers vint anys en gairebé tots els àmbits. En alguns hi ha una certa estabilització respecte de fa cinc anys, però la perspectiva general és clara. Enguany, l’enquesta inclou una dada nova, l’escriptura de missatges pel mòbil: tan sols el 24,4% responen que hi fan servir únicament el català o més català que castellà. 

Tant l’ús del català com l’ús del castellà es transformen, però de manera diferent. Un exemple il·lustratiu: el castellà també perd una mica de parlants habituals, que passen del 48,6% al 46,5%, però manté la predominança general en la societat. El castellà l’entenen (99,6%), el parlen (99,2%), el llegeixen (97,5%) i l’escriuen (94,5%) pràcticament tots els catalans. El català no gaudeix ni de bon tros de la mateixa unanimitat. L’entén la immensa majoria de la població (93,4%), però la resta de xifres són molt lluny del castellà: el parla un 80,4%, el llegeix un 84,1% i el pot escriure un 65,5%. El castellà baixa, ocasionalment, en termes relatius, però continua ocupant la posició central. La mitjana de coneixement de castellà continua per damunt del català en totes les franges d’edat: totes, incloent-hi joves a partir de quinze anys que encara són en fases de formació.

Aquesta centralitat del castellà comença a tenir conseqüències culturals i sentimentals. El català també recula com a llengua d’identificació –la que els parlants senten com a pròpia, com a seva, encara que després en parlin més. L’any 2003 sentien que el català era la seva llengua el 44,3% dels parlants. L’any 2018, un 36,3%. L’any 2023, tot just un 30%. En vint anys hi ha 460.000 persones menys que s’identifiquen amb el català. El castellà, en aquest punt, també recula una mica respecte de fa cinc anys, d’un 47,5% a un 40,4%. En canvi, es manté dins una certa estabilitat en els parlants en termes absoluts. Si n’ha perduts 240.000 en cinc anys, n’ha guanyat 80.000 respecte de fa vint anys. En canvi, han crescut molt substancialment els qui s’identifiquen alhora amb el català i el castellà, d’un 6,9% el 2018 a un 14,6% ara. La identificació emocional amb el bilingüisme creix. També creixen els qui s’identifiquen amb més llengües: ara són un 13,7%, quatre vegades més que no fa pas vint anys.

El regust agredolç de la transmissió de pares a fills

El conseller Vila afirma que el català no es troba en un procés de substitució lingüística perquè la llengua encara es transmet de pares a fills. Ho acrediten les dades més noves: hi ha un 6,8% més de catalans que parlen només català amb els seus fills que no pas amb les seves mares. Això ens demostra, almenys, que la transmissió intergeneracional és expansiva, malgrat que l’IDESCAT encara no ha publicat totes les dades sobre això. Les xifres del 2018 són pràcticament idèntiques, però la comparació amb el 2003 és alarmant. Aleshores, l’ús exclusiu del català amb el fill més gran era del 49,3%. Ara, del 34,7%. En tot aquest temps, en canvi, l’ús exclusiu del castellà amb el fill més gran ha augmentat lleument, d’un 35,5% el 2003 al 37,7% d’ara. La transmissió del català al Principat encara és una escletxa d’esperança, però una escletxa que es va fent més estreta.

Segons els estudis de Joshua Fishman, el lingüista que ha citat Vila per remarcar que la dada és bona, els processos de substitució lingüística entren en les fases finals, precisament, quan els pares deixen de transmetre-la als fills i els eduquen i s’hi relacionen en una altra llengua que té les condicions socials per a substituir-la a gran escala. En el nostre cas, el castellà. És una situació que s’esdevé, sobretot, a Catalunya Nord i a la Franja de Ponent, i que fa poc s’ha començat a veure a les Illes, però al Principat encara no. Tanmateix, hi ha una condició sine qua non perquè comenci un procés de substitució: la bilingüització de la societat. En aquest punt són més significatives les dades referents als usos socials, que poden preparar el terreny perquè un dia, tal volta, les noves generacions de pares considerin més pràctic adreçar-se als fills en la llengua majoritària.

Ventures i desventures demogràfiques

Cap d’aquestes dades no es pot entendre sense considerar la demografia de Catalunya, que s’ha transformat extraordinàriament aquests darrers vint anys. El conseller Vila ha maldat perquè es tingués en compte aquest factor. El director de l’IDESCAT, Xavier Cuadras-Morató, ha fet una llarga exposició sobre fluxos migratoris i creixement de població. Ha estat la primera diapositiva de l’acte: d’ençà del 2003, la població de Catalunya ha crescut d’un 17,9%. La població nascuda a Catalunya ha augmentat d’un 12,4%. La nascuda fora de Catalunya, d’un 184,4%. La nascuda a la resta de l’estat espanyol ha disminuït. Érem 6,7 milions, fa vint anys, i ara som 7,9. La següent diapositiva deia: “La taxa de creixement natural és negativa des de l’any 2018. La dada de nombre de fills per dona del 2023 és la més baixa des del 1975.” El missatge subliminar del govern és que, tenint en compte aquest context, les dades són bones.

El factor demogràfic explica unes quantes variacions. Per exemple, el 2003, el català era la llengua materna del 36,2% dels catalans i, ara, ho és del 29%. La baixada és proporcional a la del castellà, que ho era del 56,1% i ara ho és del 49,2%. L’explicació és que les altres llengües maternes han crescut d’un 4,4% a un 11,7% en aquest mateix període. Ara, la llengua materna no és un mesurador final. És la primera que hom parla de menut, però això no implica que el català no es pugui aprendre després i, més endavant, fer-lo servir de manera regular. L’enquesta indica, de fet, que hi ha 900.000 parlants nascuts a l’estranger i 900.000 nascuts a Catalunya que tenen interès a aprendre català o a millorar-ne el coneixement. Sumant-hi els 230.000 nascuts a la resta de l’estat espanyol que també ho volen, això omple una bossa de dos milions de persones que volen més català. A propòsit d’això, el Consorci per la Normalització Lingüística continua col·lapsat, amb milers d’inscrits en llistes d’espera per a fer cursos.

L’omissió flagrant del factor polític

Un element molt cridaner de la presentació dels resultats: avui, ni Vila ni cap altre membre del govern no han fet cap menció de la discriminació sistemàtica a què s’enfronten els catalanoparlants, ni a les campanyes de l’espanyolisme –per exemple, per a marginar el català a l’ensenyament– com a causes nuclears de la consolidació de la diglòssia. L’informe de l’Observatori de les Discriminacions a Barcelona del 2023 alertava que les discriminacions contra l’ús del català havien pujat d’un 40% en un any. Les queixes que ha rebut la Plataforma per la Llengua també s’han enfilat, i en l’últim informe que publicaren es va batre un rècord amb 2.145 protestes formals per catalanofòbia, bona part de les quals en l’àmbit sanitari.

D’ençà que va arribar al govern, el president Salvador Illa –el primer que ha fet servir el castellà en seu parlamentària– ha dit que vol evitar la “politització” i la “ideologització” de la qüestió lingüística. Fins ara, el seu executiu s’ha limitat a repetir que totes les solucions es canalitzaran al Pacte Nacional per la Llengua, una iniciativa del govern anterior que ha d’aplegar institucions, partits i entitats per a “arribar a un consens social i polític sobre el català”. Vila s’hi ha referit de passada: “Tenim avançat un text que pot ser de consens, però ara hem d’acabar d’aterrar-ho.” Al damunt de les dades que s’han sabut ara, encara hi pot venir una altra riuada: la sentència definitiva del Tribunal Constitucional espanyol sobre la imposició del 25% de castellà a les aules, que es pot fer pública en qualsevol moment. Els mesos vinents, la llengua es pot situar al cor de la legislatura.