Emergència climàtica: 2022, any rècord d’emissions

Aquests dies es fa a Xarm el-Xeikh (Egipte) la vint-i-setena conferència anual sobre el canvi climàtic de l’Organització de les Nacions Unides, la COP27, enmig d’un seguit de males notícies. A final d’octubre, l’Organització Meteorològica Mundial alertava que els tres principals gasos d’efecte hivernacle (CO₂, metà i òxid de nitrogen) havien assolit concentracions rècord. Els científics alerten que el món avança en la direcció equivocada i que cal prendre les accions necessàries urgentment. El metà, component gairebé únic del gas natural, centra l’atenció, atès que no solament puja, sinó que com més va puja més de pressa. És vuitanta vegades més potent que el CO₂, però també més esperançador, atès que resta a l’atmosfera molt menys temps i el seu efecte hivernacle és més fàcil de revertir.

Malgrat tot, molts països (entre els quals, el nostre) tenen plans d’expandir la infrastructura de gas, petroli o carbó. L’Agència Internacional de l’Energia (IEA) ja va alertar l’any passat que aquests anuncis són incompatibles amb l’objectiu de l’Acord de París de limitar l’escalfament global a 1,5 °C. “Som en la lluita de les nostres vides i anem perdent”, ha arribat a dir António Guterres, secretari general de l’ONU. Això no obstant, no tot són males notícies. L’IEA apunta que en cinc anys podríem arribar al pic màxim d’ús de combustibles fòssils. Tot seguit ho analitzem tot plegat.

Continuem fent créixer les emissions i el metà n’és el protagonista principal

Malgrat els acords internacionals, la consciència pública i política i les mesures que es prenen, la concentració de gasos d’efecte hivernacle continua pujant. D’ençà del 1990, l’efecte hivernacle ha crescut d’un 50%. El CO₂ no solament ha augmentat, sinó que a més creix al ritme més accelerat d’aquesta darrera dècada i ja és al llindar de les 420 parts per milió (ppm), molt per sobre de les 280 que es consideren naturals.

Enguany, les emissions han augmentat d’un 1% en relació amb el 2021, i han assolit un nou rècord i superat els valors màxims pre-pandèmics del 2019. Les emissions de CO₂ s’han mantingut estables a la UE, a la Xina han baixat lleugerament i als EUA hi ha hagut un petit augment. El creixement més gran ha estat causat per l’Índia i la resta del món, fet que explicaria les negociacions perquè els països rics ajudin econòmicament els països en desenvolupament a reduir emissions, especialment l’Índia. La major part d’aquest augment d’emissions de CO₂ s’atribueix al petroli, mentre que les associades al carbó han baixat i les del gas s’han mantingut estables.

El diòxid de carboni (CO₂) és el responsable de vora el 70% de l’escalfament global, però també hi ha més gasos que hi contribueixen significativament. Un dels quals és l’òxid nitrós, que prové de les activitats agrícoles i industrials, la combustió de combustibles fòssils i deixalles, i el tractament d’aigües residuals. Ja ha arribat a una concentració a l’atmosfera de 335 ppb, significativament per sobre d’un valor natural al voltant dels 270 ppb.

Tot i això, l’atenció principal entre els gasos d’efecte hivernacle se l’endú el metà, responsable d’un 30% de l’augment de la temperatura. En primer lloc, perquè és el gas més per sobre dels valors naturals, un 269%, amb una concentració de 1.908 ppb, enfront de les 730 ppb que es considerarien normals. A més, és el que creix més de pressa, cosa que causa un gran desconcert entre els científics. Aquest creixement inexplicable es va atribuir originalment al gran desenvolupament del fracking als EUA. Però aquesta teoria ha estat qüestionada, atès que les emissions industrials no han mostrat un augment tan gran com la del metà a l’atmosfera.

La teoria actual és que l’augment anòmalament elevat correspon a fonts naturals i és causat pels cicles climàtics del planeta coneguts com “el Niño” i “la Niña” –la seva contrapartida. Els anys 2020 i 2021 han correspost a aquesta segona, i això s’associa a més pluges als tròpics, amb un augment dels aiguamolls, que emeten metà de manera natural. Unes altres fonts significatives són els camps d’arròs i els remugants (ramaderia). A més, que hi hagi temperatures més altes afavoreix els microbis que produeixen metà, que troben unes condicions més favorables per a desenvolupar-se.

Tanmateix, hi ha una altra opció amb una explicació més senzilla: ens basem en dades incorrectes. El projecte Climate Trace, que mesura independentment les fonts de gasos d’efecte hivernacle, denunciava ara fa uns dies que els productors i els governs menteixen sobre les emissions reals d’aquests gasos.

Actuar sobre el metà, clau per a lluitar contra el canvi climàtic

Al seu estudi, Climate Trace localitzava les cinquanta fonts principals de gasos d’efecte hivernacle, la meitat de les quals són camps de petroli i gas, molts dels quals pot ser que emetin fins a tres vegades més gasos d’efecte hivernacle que no declaren, especialment metà. Aquest estudi s’afegeix a uns altres que han mostrat el problema greu dels escapaments de metà que hi ha en tota l’explotació d’aquest element. És a dir, no és solament que els productors i els governs menteixin deliberadament, sinó que a més la comunitat científica ha subestimat la contribució dels escapaments de metà associats a la indústria de combustibles fòssils. Hi ha escapaments, en primer lloc, durant l’extracció normal de petroli i gas, on sovint es crema per motius de seguretat, però en què una part molt significativa s’escapa sense haver-se cremat, malgrat que les companyies i governs diguin el contrari. Un inconvenient greu pel clima, mostrat per estudis científics, perquè el metà sense cremar té un efecte hivernacle vuitanta vegades superior al CO₂ que es produeix quan es crema. Fins i tot l’equipament específicament dissenyat per evitar aquests escapaments deixa anar quantitats significatives de metà a l’atmosfera.

Una segona qüestió són els pous abandonats, que continuen emetent metà, fins i tot quan són sota l’oceà. Com és el cas de la mar del Nord, amb pous que fa trenta anys que alliberen metà descontroladament. Una altra font molt significativa d’escapaments de metà són les refineries, els gasoductes, les canonades que ens arriben a casa i els cremadors de les nostres cuines i calderes. Com ara quan els encenem, que deixen anar una quantitat de gas que no cremem.

Si ho considerem tot plegat en conjunt, els nivells d’emissions del gas fòssil acaben essent equivalents als del carbó, de manera que el seu ús no representa cap millora per al clima. Però el metà té un avantatge en la lluita contra l’emergència climàtica. Té una vida mitjana a l’atmosfera de tan sols deu anys; això vol dir que, si en disminuïm l’ús significativament, els efectes es percebran molt de pressa, la qual cosa el situa com el gas principal en què actuar per no superar un escalfament d’1,5 °C, valor clau dictaminat als Acords de París per evitar de desestabilitzar el clima.

La dècada crítica per a actuar: el temps s’acaba

Tot plegat ens mostra una situació molt greu. Els gasos d’efecte hivernacle creixen a l’atmosfera, més de pressa que mai, amb emissions descontrolades i valors usats per a desenvolupar polítiques basades en dades falses o científicament subestimades. El secretari general de l’Organització Meteorològica Mundial, Petteri Taalas, ha estat taxatiu: “Anem en la direcció equivocada.” António Guterres s’hi ha afegit, i ha estat molt gràfic davant els mandataris mundials presents al COP27: “Som en la lluita de les nostres vides i anem perdent. El nostre planeta s’acosta de pressa al punt d’inflexió que causarà el caos climàtic irreversible. Som en una autopista cap a l’infern amb el peu a l’accelerador.” El professor Taalas ha apuntat el camí a seguir. “Hi ha estratègies econòmicament rendibles per a fer front a les emissions de metà, especialment del sector dels combustibles fòssils, i les hauríem d’aplicar sense demora. El metà té una vida mitjana relativament curta i, per tant, l’impacte en el clima és reversible.”

L’Agència Internacional de l’Energia (IEA) també ha detectat les dades equivocades sobre les emissions de metà, i el director, Fatih Birol, s’ha afegit a les peticions de posar fi als escapaments d’aquest gas: “Amb els preus elevats del gas actuals, gairebé totes les emissions de les operacions de petroli i gas a tot el món es podrien evitar sense cap cost net. L’IEA ha estat un gran defensor des de fa temps d’una acció més decidida per a reduir les emissions de metà. Una part vital d’aquests esforços és la transparència sobre la mida i la ubicació d’aquestes emissions, per la qual cosa la subestimació en massa és tan alarmant.”

Tanmateix, el professor Taalas defensa que cal pensar en el llarg termini i actuar també urgentment contra les emissions de CO₂, atès que és el principal motor del canvi climàtic i els fenòmens meteorològics extrems. Aquest gas és el que fa que es perdi, principalment, el gel polar, que s’escalfin els oceans i que augmenti el nivell de la mar, cosa que afectarà el clima molt profundament durant milers d’anys. “Hem de transformar els nostres sistemes industrials, energètics i de transport i tot el nostre estil de vida. Els canvis necessaris són econòmicament assequibles i tècnicament possibles. El temps s’acaba”, conclou.

Bones notícies: som al principi del final dels combustibles fòssils?

L’IEA ja va advertir que desenvolupar més camps de petroli i gas era incompatible amb un escalfament màxim d’1,5 ºC de l’Acord de París, conclusions que han estat confirmades per més estudis. Tanmateix, la invasió russa d’Ucraïna pot causar justament l’efecte contrari, segons els experts. Per suplir el gas rus, el món sobrereacciona, amb plans d’obrir nous jaciments i noves infrastructures de transport –com ara el gasoducte submarí BarMar al nostre país, o plantes de gas liquat a Europa–, i també de mirar de rescatar projectes descartats –com ara el gasoducte transsaharià.

Tot plegat podria dur a un excés de subministrament. Rússia continuaria venent el gas a uns altres països, però l’occident faria que s’obrissin jaciments nous, amb els inconvenients addicionals d’escapaments incontrolats, tant durant el seu funcionament com dècades després d’haver tancat. A més, els experts apunten que això no tindria gaire sentit. Segons alguns estudis, entre l’obtenció dels permisos i la producció efectiva d’un jaciment, passen uns dinou anys, de mitjana. Passaria igual que amb l’energia nuclear: no soluciona el problema actual, i en causa de futurs (emissions, residus, etc.).

Per això, els experts demanen que totes aquestes inversions es dediquin directament, i de pressa, a l’expansió de les energies solar i eòlica. Molt més econòmiques i que en uns dos anys poden començar a produir energia. De fet, aquest seria un segon efecte de la invasió russa. Si bé al començament la UE ha hagut de reaccionar urgentment i sense pensar per omplir les reserves i poder afrontar un tall de gas rus durant aquest hivern, una volta assolit aquest objectiu, s’imposa una anàlisi més pausada.

L’IEA, en l’estudi d’enguany sobre la situació energètica mundial, conclou que l’ús de combustibles fòssils arribarà al punt màxim en un termini de cinc anys a tot estirar, un fet cabdal en la història de la humanitat. Segons l’organisme internacional, la guerra russa ha accelerat el canvi a les energies renovables en substitució dels combustibles fòssils. “La transició a energies netes és el millor camí per a sortir de la crisi”, ha dit Birol. Segons l’IEA, els països van electrificant el transport, la climatització i la generació de calor molt més de pressa que no l’any passat.

Calculen que el creixement de la demanda energètica arreu del món podrà ser cobert, gairebé del tot, per noves plantes renovables. L’organisme ha tornat a revisar a l’alça l’expansió futura de la solar i eòlica. Un clàssic, atès que cada any és criticada per subestimar-les. Les noves previsions indiquen que la solar serà d’un 18% més el 2030 que no en la previsió anterior, i l’eòlica, d’un 14%. Tot plegat faria que les emissions arribessin al seu màxim el 2025, i després començarien a disminuir. El resultat seria que l’escalfament màxim seria d’1,7 °C, enfront del camí actual cap als 2,1 °C. Encara no s’arriba a l’objectiu d’1,5 °C, però els científics apunten que com menys temperatura, millor.

Més bones notícies: la iniciativa No New Coal, que vol aturar la construcció de noves plantes de carbó, ha rebut el suport de països com ara Sri Lanka, Xile, Montenegro, Dinamarca, el Regne Unit, França i Alemanya. A més, la Xina, que promovia noves plantes de carbó en països en desenvolupament com a pràctica d’acostament geopolític, ha posat fi al finançament i no pensa obrir més plantes de carbó a l’estranger. A més, continua tenint un creixement sense precedents de l’energia eòlica i solar.

Els EUA, per la seva banda, continuen tancant centrals de carbó. I si bé una part molt significativa serà substituïda per noves plantes de gas fòssil, es tancaran més centrals de gas, cosa que farà que hi hagi menys emissions i que hi hagi un salt en l’expansió de les renovables. Europa, forçada per la greu crisi energètica que pateix, també accelera la implantació de noves centrals renovables, tant a terra com a l’oceà, amb reformes legals en marxa en molts països per agilitzar-ne la construcció. A més, es comença a ajudar els països més pobres perquè no construeixen més centrals fòssils i obrin plantes solars i eòliques.

Tot plegat fa tenir certes esperances enfront un panorama climàtic ara mateix alarmant. Sense oblidar, tal com apunten els científics, que encara no som en el camí correcte. No hi ha temps per a la complaença i cal doblar els esforços: amb les accions actuals no s’arriba a l’objectiu d’1,5 °C. Cal fer prendre les accions necessàries. El temps s’acaba i aquesta dècada és la clau.