01.11.2023 - 21:40
Quan era adolescent, l’arribada de la Castanyada era la benvinguda del fred: jersei i mitjons de llana per a anar a plaça a torrar i vendre castanyes amb l’esplai. Era fer panellets amb les dones de casa mentre la fèiem petar a la cuina. Encetava el novembre, i els vespres foscos que s’empassaven la llum de la tarda, amb el neguit vibrant d’anar als assajos de Pastorets al teatre de la Peni del poble.
Ara sóc una mare rendida al signe dels nous temps. He cedit. Ho reconec sense orgull, més aviat amb l’ànima ensopida, panteixant de ràbia com a darrer senyal d’inconformisme. Fa tres anys, cap a final d’octubre, en un grup de xat de mares i pares de la classe de l’hereu, va arribar un missatge proposant-nos de fer el “Truco o trato” –o “Traqui, traco” com en diu l’àvia. Vaig constatar que havíem perdut la batalla. Com m’ho faria per convèncer la criatura que nosaltres no celebrem el Halloween, sinó la Castanyada i que, per convicció, no podia participar en la nova tradició imposada? Evidentment, veient la seva decepció i aquell somicar amb ulls de nen desemparat, vaig acabar concedint-li el seu desig, però, com a mare tossuda que sóc, vaig tramar un pla: oferiríem casa nostra perquè les criatures vinguessin a buscar caramels. Em vaig passar quatre hores construint una castanyera feta a partir del meu cos com a motlle, amb el seu cistellet ple de castanyes, i la vaig asseure a una cadira de vímet amb un cartellet a les mans que deia: “Vosaltres ja no em coneixeu. Sóc la castanyera. No m’oblideu.” La meva pensada va fracassar estrepitosament: la pobra dona va ser la gran oblidada, i va acabar desmembrada. Quin simbolisme!
Jo ja m’hi esforço, a mantenir el llegat tradicional, però que petites i febles que es tornen les mans quan han de sostenir en minoria l’embat desfermat dels nous corrents de la globalització. Confiava en les mans de l’escola perquè ajudessin a evitar la rendició total, però molts centres educatius han deixat de celebrar qualsevol festivitat que tingui a veure amb la religió, amb les tradicions cristianes. Per Nadal, ja no es fan representacions teatrals dels Pastorets, no es visiten fires nadalenques ni es potencia la iconografia dels Reis de l’Orient. De la mateixa manera, tampoc es va d’excursió al bosc per celebrar el Dijous Gras, ni s’enterra la sardina, no es parla de la Vella Quaresma i la seva munió de cames. La voluntat d’aquests centres educatius és positiva perquè vol ser inclusiva: no reproduir ni imposar els valors cristians per no discriminar aquelles criatures que tenen altres religions. Però ves que les bones intencions que ens porten a passar-ho tot pel sedàs de la laïcitat, no ens empenyin a un cul-de-sac on la globalització devora les tradicions que configuren la nostra identitat. En lloc de sumar les tradicions dels països d’origen de les criatures nouvingudes, hem acabat fent tabula rasa que ens allunya de la multiculturalitat i en la qual qui més poder imperialista té és qui hi escriu la història que serà recordada per la nostra canalla. Quanta cultura social i de país ha quedat soterrada pel signe dels nous temps? Fa poc, llegia la piulada d’una professora que deia que els alumnes ja no saben què són els Pastorets. I quantes contradiccions! Perquè els festius marcats pel calendari cristià sí que els mantenim com a dies en els quals no es va a l’escola, i, en canvi, mantenim com a dies feiners la data que marca el final del Ramadà, per exemple.
Analitzat el fenomen, cap de les dues festivitats no aprofiten l’avinentesa per a parlar del tema més originari i ancestral: la mort. Uns se la salten fins a arribar al terror banal, a la sang falsa. Uns altres, senzillament l’obliden entre glopets de ratafia i menjada de panellets. És curiós, perquè ni tan sols el dia de l’any en què se suposa que som més a prop de les animetes d’aquells que ja no hi són, no gosem aprofitar-ho col·lectivament per fer pedagogia del final de la vida, i bé que ens caldria enraonar-ne. Tots plegats ens hem descristianitzat, però pel camí hem perdut els fets litúrgics, els rituals més pagans que ens uneixen com a poble. És cert que molts no creiem ni en un Déu, ni en uns quants, però tampoc no hem sabut conservar els valors laics: no encenem espelmes pels difunts, no portem les criatures als cementiris a posar flors a les tombes per honorar els familiars i amics que ja no hi són, no cuinem plegats, ni oferim aliments per a agrair res a ningú. Vivim en una societat emmalaltida per l’angoixa i l’ansietat, dos sentiments amb els quals la mort ens acarona i, tanmateix, defugim parlar obertament i de manera saludable del final irrevocable. Doblegats per circumstàncies diferents, tots duem les ànimes baldades a la nostra manera; calmem el dolor intangible amb pastilles, amb l’empènyer successiu de dies que solen ser un calc de la jornada anterior. La certesa que demà podem morir ens travessa de tant en tant com un pensament fugaç, i la silenciem, no per arrapar-nos a la vida i deslliurar-nos del tedi vital, sinó per girar-nos d’esquena a la mort i continuar submergits en un viure esmorteït.
I quan vivim enèrgicament, vivim sota la imposició d’un gaudi perpetu que amaga la vulnerabilitat. I així anem, passant de puntetes per damunt de tot, i alimentant el tabú de la mort. Hem perdut l’hàbit d’unir les nostres arrels perquè hem desgastat la nostra terra i la nostra cultura.
La història és un moviment pendular, un anar endavant per tornar enrere i després tornar a avançar recollint, des de la inèrcia, allò que feien els nostres ancestres i que sí que ens ha de ser essencial per a crear noves maneres d’educar, de recrear la cultura popular, de viure i de morir.
