“Vaig saber que estava embarassada a sis mesos”: què és un embaràs críptic?

  • Els embarassos de detecció tardana són minoritaris, però possibles, sovint lligats a patologies com ara el trastorn de negació de l'embaràs · En parlem amb experts i un testimoni

VilaWeb
Clara Ardévol Mallol
08.04.2023 - 21:40
Actualització: 09.04.2023 - 13:20

Embaràs críptic és un concepte desconegut per la major part de la població, especialment si no es tenen coneixements mèdics especialitzats. Però, darrerament, alguns vídeos de TikTok que acumulen milers de visualitzacions han servit per a explicar-ho. Sovint són testimonis de mares que han viscut en carn pròpia el que significa: estar embarassada sense saber-ho durant mesos i no adonar-se’n fins al darrer trimestre o fins i tot al moment del part. Les xarxes poden servir per a divulgar o visibilitzar, però el punt de vista dels metges és que la major part dels casos van lligats a patologies.

No hi ha un consens sobre la freqüència de l’embaràs críptic. A l’acadèmia parlen d’un de cada 475 embarassos, quan la dona se n’adona a partir de la setmana vint, i d’un de cada 2.455 quan se n’adona al moment del part, però és una xifra que tan sols apareix en un estudi. De fet, alguns experts consultats diuen que és un fenomen extremadament més minoritari, mentre que uns altres diuen que sí que s’ho troben amb certa freqüència.

Els embarassos de detecció tardana –terme més tècnic– sovint passen a dones que tenen un trastorn psicològic de negació de l’embaràs, dones que tenen una obesitat que pot causar dificultats per a detectar el volum uterí, que estan en la perimenopausa i no detecten tan de pressa les irregularitats en la menstruació, dones amb períodes irregulars en general, causats, per exemple, per ovaris poliquístics, o bé dones que tenen patologies que causen força sagnat durant l’embaràs, el que es confon amb la regla.

Aquests supòsits poden aparèixer junts o no, però experts com ara María Emília Dip, doctora en psiquiatria i membre de l’equip de Salut Mental Perinatal de l’Hospital Vall d’Hebron, diuen que aquests casos, encara que hi hagi uns altres supòsits físics, com ara els ovaris poliquístics i l’obesitat, gairebé sempre responen a un trastorn de negació de l’embaràs, que, si es tracta adequadament, finalment remet. “Pot tenir moltes causes: un trastorn alimentari en què no es vol acceptar aquell cos, situacions d’estrès, violacions… Passa psíquicament, però el cos l’acompanya. La dona no és conscient que està embarassada i hi ha absència de símptomes, realment no es veu la panxa a causa de com es col·loca el nadó”, explica.

“Estava de sis mesos i ja no podia avortar”

El cas de la Míriam Oró, que ha explicat la seva història a TikTok, és especialment excepcional perquè no té a veure ni amb un trastorn psiquiàtric, ni amb obesitat, ni amb una regla irregular, però sí amb una situació de sagnat durant l’embaràs. El fet de prendre anticonceptives i presentar aquest sagnat li feien pensar que no passava res estrany. “D’un dia per l’altre em va sortir una mica de panxa”, recorda. “A la família hi ha antecedents de càncer de pàncrees, i aquest és un dels símptomes. Els meus pares es van espantar i vam anar al CAP. Per descartar un possible embaràs, em van fer una prova, i va sortir positiva. Per mi ja va ser un xoc, però, sabent quan m’havia vingut allò que pensava que era l’última regla, suposava que estaria embarassada de molt poc.”

Després va anar a l’hospital per a fer-se una ecografia, però allà es van adonar que no podien fer-li’n una de vaginal perquè l’embaràs era de vint-i-cinc setmanes, uns sis mesos. “Ja no podia avortar i vaig descartar de donar-lo en adopció, vaig voler tirar-lo endavant, però vaig passar de dur una vida completament normal, de noia de dinou anys, a haver-me de preparar per a un part imminent. Em va envair una por horrible perquè jo havia dut una vida normal –sortir de festa, beure alguna copa…– i no volia que tingués conseqüències per al nen. Tampoc no em podien fer proves perquè es fan el primer trimestre.”

Més informació sobre l’embaràs

Finalment, tot va anar bé i la criatura va néixer en bon estat de salut, però ara la Míriam difon el seu cas a les xarxes perquè diu que haver tingut més informació l’hauria ajudada, i creu que també pot ser útil per a unes altres dones. Per una banda, li hauria agradat tenir més informació sobre les pastilles anticonceptives. Tot i que generalment els antibiòtics no alteren l’absorció d’aquestes pastilles, en algun cas, en funció del metabolisme de la persona, pot passar, i aquest va ser el cas de la Míriam. “Em van receptar antibiòtic, però ningú no m’ho va explicar. Jo tampoc no ho vaig mirar, no vull donar tota la culpa als altres, però el ginecòleg o a les xerrades a les escoles és una cosa que podrien avisar, perquè en el meu cas va ser la causa de l’embaràs”, explica.

També considera que més informació sobre l’embaràs li hauria estat útil. “Ningú no t’explica que hi ha dones que sagnen durant molts mesos d’embaràs, com en el meu cas. L’àvia ens va comentar que també havia sagnat fins a l’últim mes. Un ginecòleg va atribuir el sagnat a les pastilles, unes altres llevadores em van dir que podria ser un factor genètic… Però no sé ben bé què va passar.” Francisco Carmona, cap de ginecologia de l’Hospital Clínic, explica que aquests sagnats van lligats a alguna patologia de l’embaràs: “A vegades no en detectem la causa: poden ser problemes del coll, de la placenta…”

Cal afegir-hi la idea prototípica de l’embaràs com a procés ple de símptomes intensos. “Hi ha dones que tenen molta simptomatologia d’embaràs, però unes altres no en tenen gens”, explica la ginecòloga Roser Taronger. De fet, la posició de l’úter i la col·locació del fetus són factors que hi influeixen. “És molt fàcil confondre la sensació de les puntades de peu”, afegeix Carmona. “Les que estan embarassades per primera vegada les noten a partir de la setmana vint o vint-i-dos. I pot passar que al sisè mes la panxa encara no sigui tan grossa, el nadó encara no pesa un quilo.” Això sí, l’embaràs críptic també apareix en dones que han tingut més d’un fill.

El fet de no haver-ho notat va avergonyir molt la Míriam: “Em sorprenia molt no haver-ne estat conscient. Em notava cansada, però ho atribuïa a la feina, i els moviments de la panxa els vaig arribar a confondre amb gasos. És un xoc emocional molt gran i la gent ho veu estrany. Em feia una por increïble explicar-ho, pensava que em prendrien per boja.”

Ser conscient de l’embaràs en el moment del part

La doctora Taronger, en vint-i-tres anys de feina en guàrdies i parts, no es va trobar mai aquesta situació. Sí que l’han viscuda el doctor Carmona i la doctora Elena Carreras, cap d’Obstetrícia i Ginecologia Reproductiva de l’Hospital Vall d’Hebron. “En més de trenta anys de carrera m’ho he trobat unes quatre vegades”, explica Carmona. “Una la recordo especialment perquè la dona va arribar en el moment del part. Va dir que era menopàusica i que venia perquè havia sagnat i tenia mal de panxa. I estava de part… En un altre cas hi havia un trastorn psiquiàtric. Era una dona a qui vam fer una cesària, però no volia acceptar que estava embarassada.”

L’experiència de Carreras és semblant: “De tant en tant veiem alguna dona que ve parint pensant que té un còlic nefrític, però és extremadament estrany i molt patològic. El més habitual són noies joves que neguen l’embaràs, amb alteracions psicològiques. En algunes situacions econòmiques o familiars complicades per a la dona, això pot acabar derivant en un abandonament del fill.”

María Emilia Dip diu que sí que n’ha vist molts casos: “Generalment, són casos en què el part arriba per sorpresa, moltes vegades a casa sense assistència mèdica. Hi ha conseqüències com que el nen neixi prematur o hi hagi hemorràgies maternes greus. La negació de l’embaràs és un trastorn mental no reconegut al DSM-5, però existeix. No s’ha donat la gestació psíquica, la idea de tenir un fill, i hi ha una dissociació entre el cos i la psique.”

Un xoc emocional que cal tractar

Per la psiquiatra és essencial que aquest xoc emocional es tracti: “Si ha estat una negació de l’embaràs, no una ocultació –dones que ho saben, però no ho diuen–, s’ha de treballar el vincle, perquè estan absolutament desconnectades del nadó. De sobte tenen un nadó que no esperaven i que no volien, potser no saben qui és el pare. Cal facilitar la presa de consciència perquè sàpiguen si se’n volen fer càrrec o no.”

Explica, fins i tot, que hi ha contextos en què les dones no estan acompanyades i passen per un estat de xoc que a vegades té conseqüències terribles: “Pot portar a un neonaticidi, matar la criatura. Després es veu a les notícies i es jutja la mare, però ningú no parla d’aquest trastorn. Una mare vinculada al seu nadó, quan neix, no li vol fer mal, però en aquests casos no ho estan, identifiquen el nadó com un objecte estrany.”

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any
Fer-me'n subscriptor