“Emancipar-se és inassumible”: els joves de les Illes han de destinar el 108% del sou a independitzar-se

Ser un jove emancipat és tot un oxímoron avui a les Illes. Una realitat inassolible, inassumible i tants sinònims més que els joves empren quan pensen a deixar la casa dels pares. Les dades ho deixen ben clar: han de destinar el 108% del sou per a poder pagar un lloguer. En cas d’hipotecar-se, tampoc se salven: destinen el sou complet de sis anys i mig de feina a l’entrada i, després, vora el 99,8% per a pagar cada mensualitat. No queden doblers per a les despeses, per als estalvis, ni per al menjar.

Ho va denunciar el Consell de la Joventut de les Illes en la presentació de l’informe de l’Observatori d’Emancipació, amb dades relatives al darrer semestre del 2022 –les últimes disponibles. El seu president, Pau Emili Muñoz, fa un resum de l’emergència i de l’estat de la qüestió: “Si no s’apliquen polítiques des d’ara mateix, la situació empitjorarà.” Però com s’ha arribat a aquesta situació? Per Muñoz, tot i que creu que hi ha molts factors, un dels principals és que “som un territori que viu del turisme i l’economia gira al voltant d’això”. A més, considera que els sous no han pujat de manera proporcional per poder accedir a l’habitatge: “Hi ha molts casos de joves que són del poble de tota la vida i ara no es poden permetre de tenir-hi una casa.”

Maria Oliver, una jove de Santa Maria de vint-i-quatre anys i amb estudis postuniversitaris, viu de ple aquesta situació. L’any 2017, per formar-se, va partir a Barcelona, però fa dos mesos que ha tornat. Ho ha fet amb la idea d’estalviar, però per poder-ho aconseguir ha de viure amb la seva família. “No he fet una recerca exhaustiva d’habitacions, perquè els preus són desorbitats, i amb les feines que faig i els sous que tenc, no podria estalviar”, comenta. De fet, parla directament de compartir pis, perquè viure tota sola és impensable: “Tot és caríssim i els sous no pugen, l’única alternativa és viure a cals teus pares.” Les dones acostumen a emancipar-se abans, sí, però optant més per compartir l’habitatge. En canvi, els homes triguen més, però se’n van a viure tots sols, segons el perfil que ha dibuixat l’observatori en l’informe.

Alberto Sánchez, que fa poc que ha fet trenta anys, és fisioterapeuta i també s’ha trobat amb problemes per accedir a un habitatge. “El preu de compra i de lloguer no és compatible amb els sous que té la meva generació. I tant és que tenguis una feina estable o no, o que treballis en uns quants llocs, el lloguer et menja gairebé tot el que guanyes”, explica.

Condicions abusives

De fet, Sánchez incideix sobretot en els salaris baixos i les condicions contractuals: “A la sanitat privada, els sous no són bons, i a la pública, o tens una plaça fixa o has d’esperar setmanes o mesos perquè et tornin a cridar.” Per això considera inviable ja no poder pagar, sinó aconseguir un contracte de lloguer, perquè les condicions són molt altes: demanen una feina estable i, fins i tot, hi ha immobiliàries i propietaris que reclamen un informe dels diners que l’interessat té al banc.

Unes condicions que, per a molta gent, sobretot joves, són abusives. A tot això, s’hi ha d’afegir el cost del menjar, el transport públic o la benzina, entre més, sense tenir en compte el lleure. “Comprar qualsevol cosa, avui dia, no és equiparable als sous o al nivell de vida que podem dur una classe mitjana. No et pots independitzar ni tenir la il·lusió de comprar-te ca teva”, conclou Sánchez.

Angoixa

L’angoixa per no tenir un horitzó clar és molt comuna entre els joves. Muñoz diu que el fet de no poder emancipar-se “afecta bastant la salut mental dels joves, suposa frustrar els plans de futur”. I posa l’exemple de generacions anteriors, com la dels seus pares, que a vint-i-quatre anys podien tenir criatures i una casa pròpia. “Ara, a la trentena, veus que és impossible. És cert que no hi ha una correlació directa, però aquests darrers anys, la principal causa de mortalitat dels joves han deixat de ser els accidents de trànsit i han passat a ser els suïcidis. És un factor que afecta el benestar de la gent jove, el fet de poder construir un futur”, recalca.

Oliver, que ha tornat a una casa de la qual va partir amb disset anys, també ho nota. “És una mica estrany, m’ha costat adaptar-m’hi, és un xip diferent. Tens la sensació que fas passos enrere, és tornar a adaptar-te a unes dinàmiques que fa temps que no tenies”, explica. En aquest sentit, afegeix que no està gaire preocupada, perquè va tornar amb la idea d’estalviar i poder anar-se’n, però que a l’hora de tornar té clar que no es vol veure en la situació de tenir més de trenta anys i haver de continuar vivint amb els pares.

Diu que el jovent com ella ara fa “feines per sobreviure al moment, sense poder pensar en una trajectòria de futur”. També té clar un dels principals motius que ho ha causat: “Tot és lloguer turístic, el turisme ens menja, fa que tot pugi una barbaritat i que les persones locals i residents hàgim de lluitar per sobreviure.”

“Els joves som el present”

Preguntat per les principals preocupacions que hi ha ara mateix sobre la taula en relació amb l’emancipació, Muñoz respon que les institucions no són plenament conscients del problema. Critica que intenten d’allargar l’edat de la joventut (passar dels vint-i-nou anys als trenta-cinc) i que això no fa sinó allargar el problema, perquè tapen més dades: “No és el mateix dir que tenim adults que no poden anar a viure sols que joves que encara no s’han pogut emancipar.” I en aquesta direcció, exemplifica la seva crítica: “Sempre hem estat dins el discurs que els joves som el futur, però no, els joves som el present i només un 18% de nosaltres es pot emancipar.”

De fet, aquesta dada del 18% compta els joves que comparteixen pis. Muñoz té clar que, si es disposés de la xifra dels joves que poden viure tots sols, seria molt més baixa. I és que les Illes van assolir el seu rècord històric de preu mitjà per metre quadrat l’estiu passat: 16,5 euros de lloguer, segons la base de dades del portal Idealista, una de les principals plataformes immobiliàries en línia que existeixen. Quant als preus de compra, també són desorbitats, i actualment també se situa en el seu rècord històric: 4.148 euros per metre quadrat, gairebé el doble que a Catalunya (2.344 euros) i força més que al País Valencià (1.794 euros).

El portal immobiliari Solvia també ha elaborat un informe en què recull que, més enllà dels joves, la gent ha de destinar més d’un 60% del seu sou al lloguer. Segons les dades recollides a l’informe d’emancipació juvenil, el lloguer mensual mitjà és de 1.104 euros i el preu mitjà d’un habitatge nou és de 314.840 euros. És a dir, per pagar l’entrada cal comptar amb un estalvi mitjà de 76.800 euros i els ingressos mínims per a adquirir un habitatge lliure haurien de ser de 40.780 euros anuals (uns 3.400 mensuals), quan el sou mitjà dels joves se situa en els 12.259 euros.

Inversió estrangera

A tot plegat, i derivat del turisme, s’hi afegeix la capacitat econòmica dels estrangers. Segons el Col·legi de Registradors de la Propietat, tres de cada deu habitatges que es van vendre l’any passat a les Illes van ser comprats per estrangers. Sobretot, alemanys, francesos, suecs i anglesos, mentre que molts nord-americans –que ja poden volar directament de Nova York a Palma– ja miren en un mercat de luxe alt.

Muñoz opina que “tot això és una boia de la qual només veiem la superfície, però de la resta no se’n parla”. Per solucionar-ho, proposa algunes mesures de mínims sobre les quals actuar. Parla de reduir la tributació d’adquisició per primer habitatge de residència habitual per als joves; de reconvertir instal·lacions obsoletes –com hotels o el complex de Son Busquets a Palma– en habitatge públic; d’estendre i millorar els programes d’ajuda de les despeses corrents dels joves emancipats, i de crear una borsa amb un 15% d’habitatge públic destinat al jovent. “A partir d’aquí, s’haurien d’anar fent cada vegada polítiques més valentes”, conclou.