‘M’han robat el fill’

Maria Rosa Gómez reparteix fulls volants al costat de la Generalitat de Catalunya. Des del portal, dos agents dels Mossos d’Esquadra la miren de reüll. ‘Els fulls són per a denunciar les vulneracions dels drets dels infants que comet la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA)’, explica. A petició de la DGAIA, el 10 de maig li van prendre la custòdia del fill. Des d’aquell dia, l’infant, de només cinc anys, és internat en un centre residencial d’acció educativa (CRAE).

Algun curiós, de tant en tant, s’acosta a la Rosa i li demana intrigat sobre la seva samarreta –’M’han robat el meu fill’, s’hi pot llegir– o bé què hi fa a la plaça de Sant Jaume. La Rosa li explica el cas, però també li parla del ‘maltractament institucional que reben desenes famílies’ per culpa de la DGAIA. En un piló, com si fos una pancarta, hi ha un jersei. ‘Els nens robats de la Generalitat’, escrit en lletres vermelles.

La Rosa va començar una vaga de fam el 23 de maig, malgrat l’oposició del seu entorn (rep assistència d’unes quantes associacions, entre les quals la Frontissa, Adamujer i Simicat). A parer seu, aquesta protesta era l’única manera de ‘solidaritzar-se amb el patiment del meu fill’. L’1 de juny, la calor i el risc per a la salut la’n van fer desistir. Els viatges constants entre Sant Pere de Ribes –el poble on viu– i  Barcelona per a fer visible la seva situació i visitar la seu de la DGAIA, tampoc no l’han ajudada. Tanmateix, no es rendeix: ‘Vull recuperar el meu fill.’

Un problema de fons

El cas de la Rosa no és pas cap fet aïllat. VilaWeb va seguir-ne un altre, l’any passat: el d’en Marcel Nos, com a mostra d’un sistema de protecció a la infància que té molts punts febles. Aquestes febleses les explicava amb claredat Sílvia Giménez-Salinas, advocada especialista en protecció de menors, que  ho sintetitzava amb aquesta frase contundent: ‘El sistema de protecció dels drets del menor pot acabar vulnerant aquests mateixos drets.’ Segons ella, ‘a l’estat espanyol, com que el menor s’ha de protegir, se suposa que tota intervenció és positiva’ i això permet que l’administració actuï ‘com si fos la justícia’. Aquesta sobreprotecció ha fet que a Catalunya hi hagi més de set mil nens tutelats, un 45% dels quals són internats en un CRAE. Recentment, la Generalitat ha estat condemnada pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya a pagar una indemnització de 300.000 euros a uns pares a qui la DGAIA havia retirat la custòdia dels fills. L’ens públic va tutelar els infants durant més de dos anys malgrat que els informes mèdics i les sentències judicials descartaven que hi hagués maltractaments.

Del parc d’atraccions amb la mare al CRAE sense cap explicació

El 2013, la Rosa va fugir de la casa que compartia amb la seva parella a Campins (Vallès Oriental). Duia als braços el seu fill, que amb prou feines tenia un any. El motiu d’aquella fugida eren greus problemes amb el pare, la seva l’ex-parella. Des de bon començament, la Rosa va notificar tots els seus actes als serveis socials. Poc després va començar un llarg periple judicial, que ella considera ‘ple d’irregularitats’, per a la custòdia de la criatura.

L’Audiència Provincial de Barcelona va dictar una sentència –el 27 de novembre 2015– en què atribuïa ‘la guarda del menor […] al Sr. Director del centre que designi la DGAIA amb suspensió de la potestat dels seus progenitors’. La mare havia presentat un informe forense que recomanava que conservés la guarda i custòdia del menor. Tanmateix, el jutge no va estudiar-lo i va estimar que la mare no estava capacitada per a tenir cura de la criatura.

La sentència de l’audiència no era ferma i la Rosa va presentar un recurs al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. De totes maneres, la DGAIA va decidir de reclamar la guarda judicial del nen, al·legant, a més, que havia obert un expedient per la situació de risc de l’infant. La DGAIA no ha volgut fer cap comentari al respecte. ‘En afers que afecten un menor no podem facilitar informació’, han argumentat.

La policia espanyola –el dia 10 de maig a la nit– es va presentar a l’hotel de Madrid on s’allotjaven la Rosa i el seu fill. ‘Vam anar a passar-hi uns dies perquè el nen estava molt nerviós i necessitava un canvi d’aires. Volia que es divertís i visités el parc d’atraccions de la Warner’, explica. Els agents van entrar a l’habitació i van agafar l’infant enmig de plors. La mare va ser detinguda.

Un treballador de la DGAIA va anar a Madrid per a prendre custòdia de la criatura que, més tard, va ser internada en un CRAE. ‘Quan el meu fill va demanar per què no l’anava a veure li van dir que m’havia quedat de vacances a Madrid. Ningú no li va explicar que havia estat detinguda trenta hores sense motiu. Això és una tortura psicològica’, denuncia. Les poques vegades que ha pogut visitar l’infant, la mare se l’ha trobat ‘emocionalment molt afectat’ i pateix perquè considera que no va ben alimentat. El nen té trastorns alimentaris.

La Rosa ha presentat una demanda al tribunal de família número 15 contra ‘l’actuació il·legal’ de la DGAIA. El jutge l’ha admès a tràmit i ha ordenat a la mare que se sotmeti, de moment, a un informe del Servei d’Assessorament Tècnic de Família (SATAF). ‘No pararé fins que no m’hagin tornat el meu fill’, assegura confiada. I afegeix: ‘Recuperar-lo, però, no canviarà res… La lluita ha d’anar més enllà. S’ha de canviar el sistema i la manera com les institucions tracten els menors.’

Informació relacionada:

—‘El ‘help’ de Marcel Nos a You Tube: no vull viure amb la mare’

—’El cas d’en Marcel Nos no hauria de passar en un país com el nostre‘ (entrevista a Sílvia Gímenez-Salinas).

—‘El meu fill s’ha passat cinc mesos privat de llibertat, com si fos un delinqüent’