“Em sentiu? De veres, em sentiu?”: sobre una memorable festa de la paraula

Encara sura pel jardí del Palau Robert l’eco de les quatre veus que han obert l’acte. Celebrem vint-i-cinc anys de VilaWeb. Vint-i-set, vaja, per culpa de la pandèmia. Ho explica una exposició que és a punt de tancar portes després de tres mesos. Es diu “Revolució Vilaweb” i es presenta amb un quartet de conceptes que defineixen el portal: tecnologia, periodisme, societat, país. Avui n’incorporarem un altre: la paraula. Uns quants centenars d’amics de la casa ens hem aplegat per participar en un acte definit com una “festa de la paraula”. Una paraula que als qui som al jardí ens ha arribat fins ara a través de tres registres: el català de la Franja (Mercè Ibarz), el del País Valencià (Gemma Pasqual) i el del Principat (Tina Vallès i Estel Solé). Quatre representants de l’equip d’opinió de VilaWeb. Un equip de luxe.

Damunt l’escenari un piano. Servirà per a acompanyar la segona part de la trobada. Enriquida amb dos accents més: el de Pascal Comelade, de Catalunya Nord, i el de Biel Mesquida, que ens porta cap a les Illes. L’encís del començament d’aquesta festa de la civilitat, d’aquest noble elogi de la paraula, ha estat prou potent per a superar uns primers moments amb problemes de so. El micròfon autònom de Mesquida va i ve. El piano, en canvi, feineja sense entrebancs. Comencem da capo i amb micròfon-carxofa. Com els de tota la vida.

I comença la màgia.

Dues notes repetides amb una cadència gairebé hipnòtica obren la porta als mots de Biel Mesquida. Rics i sensibles. A la veu de Biel Mesquida, rica i sensible. Per a l’ocasió ha triat sis “closquesdelletra”. Totes del 2022, tret d’una que és del 2016. Penso en la importància de la feina que l’estimat Biel fa a la xarxa. Des d’aquell llunyà “Homersea”, l’homenatge a James Joyce el dia que es complien cent anys exactes de Bloomsday, que va estrenar els blocs de Més VilaWeb. Ho recordo perfectament: va ser el 16 de juny de 2004, ara ha fet divuit anys. Després va venir la “Plagueta de bord”, que va sortir en forma de bloc fins al setembre del 2016. I una mica abans, des del novembre del 2015, la delícia de “Closcadelletra”, puntual cada diumenge al portal del diari, numerada amb xifres romanes i amb tres-cents trenta-sis capítols fins avui.

“Oblidar el futur” comença molt amunt amb un “Em sentiu? De veres, em sentiu? Som un aventurer de la lentitud”, que la veu de Mesquida situa, de bon començament, en el territori de l’emoció. “M’atreu la dignitat de les persones i les coses al marge, amb una profunditat discreta d’aquell que sap que tot mereix ser observat, anomenat, reconegut.”

Després arriba el crit estremidor de “La vida és una suma de detalls petits”. Mesquida ens hi explica que comença a escriure aquells mots quan tot just acaba d’esclatar una nova guerra. A Ucraïna, aquesta vegada. El piano de Comelade es manté en silenci fins que entra la frase clau: “Un fantasma recorr el món: el de la insensibilitat.” I va trenant el coixí de so damunt del qual Mesquida ens arrossega fins a una altra frase definitòria, total: “Transmetre la bellesa i els mil i un sentits de la vida és el meu treball.”

La lectura de “Font de l’esgotament” evoca Monica Vitti passejant pel polígon industrial d’Il deserto rosso. Pascal Comelade punteja el ritme i la cadència del recitador amb un aire que, d’una manera molt fugaç, remet a Nino Rota. “Fa anys i panys que no hem adobat res. Per què us queixau?”, pregunta clarivident Mesquida.

Després sentim “Damunt la mar antiga”, escrit fa sis anys. Aquí em sembla trobar alguna subtil referència al poeta Bartomeu Fiol i una altra de ben clara a William Blake: “El camí de l’excés mena al palau de la saviesa”. Comelade fa créixer lentament la frase central amb la mateixa cadència que el text creix davant nostre fins a la frase final: “Una amiga em conta que el seu nebot de tres anys, quan arribava el crepuscle a la vora d’uns roquissars marins, ha dit una frase que s’avé a la perfecció amb el meu estat d’ànim: Per què han apagat la mar?”

Es gira una mica de vent i alguns papers surten volant del faristol quan comença “Veus en off”. Com un preludi de la tardor, el terra ja és entapissat amb els fulls que en Biel va fent caure quan ja els ha llegit. “Aspir a la relaxació, a la serenitat, al despreniment. Al soliloqui.” Tot un programa de vida. I mentrestant la feina de Pascal Comelade va més enllà del mer acompanyament i esdevé peça amb vida pròpia. Potser en aquest tema més que en cap altre. És el que passa quan damunt un escenari s’ajunten dos creadors en estat de gràcia. Els presents oblidem l’amenaça de la pluja. I ho agraïm perquè, de fet, som –ens hi han portat– en una altra banda.

Arribem a “T’ho diré en veu baixa”, l’última peça de la sessió. La perla que clou el joiell. El poeta baixa de l’escenari i comença a passejar entre el públic mentre llegeix “Dins cada instant cal que escoltis i sentis”. L’altre poeta, el que seu davant el piano, reprèn l’atmosfera hipnòtica del començament mentre sentim “No ho sents? El món és com una simfonia” i “Em fascina qualsevol arranjament de les coses en el més mínim fragment de l’espai. Tot és allà. Tot es pot llegir. Tot es pot viure. Tot l’avenir és allà. En aquell no-res de l’espai.” Encara sentirem una referència a Montaigne –”La paraula és meitat de qui la diu, meitat de qui l’escolta”– i un desafiament: “Abans l’art de les arts era comprendre. Ara això no basta. Cal endevinar, no ho sabies?”

S’acaba la sessió. Es desfà la bombolla i arriba l’hora dels agraïments des de l’escenari. I de la foto de família. Assumpció Maresma és breu, però la clava: “Sortosament no ha plogut. Només ha caigut, galta avall, alguna llàgrima.” Ja ho pot ben dir. Surto al passeig de Gràcia i mentre busco el lloc on he deixat la moto em torna la veu de Biel Mesquida: “Em sentiu? De veres, hi sou?” Una veu que, ara ja ho sé, m’acompanyarà cada vegada que evoqui aquesta memorable festa de la paraula amb què la bona gent de VilaWeb ens ha obsequiat.