Em fa por Trump, em fa por Clinton

No hi ha res pitjor en unes eleccions que haver de votar no pas qui tu voldries que fos el president, sinó contra qui tu no voldries que fos president. És una situació desagradable que gairebé sempre porta a un desastre a mitjà termini, car al final amb el teu vot valides un candidat de qui, generalment, desconfies tant per a no votar-lo amb entusiasme i ni tan sols amb convicció.

Avui les eleccions dels Estats Units es desenvolupen clarament en aquestes circumstàncies. Ni Hillary Clinton ni Donald Trump no són candidats a qui jo, si pogués, donaria el vot amb confiança. Republicans i demòcrates han triat dos candidats que, a parer meu, tenen més ombres que no llums i que, si més no a mi, em susciten una gran desconfiança tots dos. Em direu que no m’hauria de preocupar, perquè al cap i a la fi no seran el nostre president. Deixeu-me dir que formalment no ho seran, però que és evident que cadascuna de les seues decisions repercutirà en nosaltres. Especialment si en prenen alguna de ben grossa. Això a banda que, per a uns quants milers de lectors de VilaWeb, i almenys per a uns dos-cents subscriptors que tenen adreça als Estats Units, sí que ho serà, l’un o l’altra.

Les raons per a voler que no guanye Trump són tan evidents que no cal estendre-s’hi gaire. És cert que en campanya hi ha hagut, especialment aquests darrers dies, algun senyal de vida intel·ligent al seu costat, però en general fa posar els cabells de punta només la perspectiva que aquest home tinga a pocs metres de distància el football, la famosa maleta amb els codis necessaris per a llançar un atac nuclear. I l’autoritat per a fer-ho. Déu nos en guard!

Al costat d’aquesta perspectiva, Hillary Clinton podria presentar-se com una estadista. Però crec que el perill que implica l’ex-secretària d’estat, tot i ser menor, tampoc no és gens negligible. Parle, sobretot, de la política exterior, al cap i a la fi el terreny en el qual ens afectaran més les seues decisions.

Clinton representa les maneres de fer de l’establishment de Washington, probablement com mai en la història recent no ho ha representat cap altre candidat. Això i les relacions fluides i sovint poc edificants entre l’economia i la política. Representa més coses, algunes de les quals positives, com la capacitat de trencar el sostre de vidre que fins ara ha impedit a les dones de presidir els Estats Units. La seua victòria, en aquest sentit, seria una gran notícia, però no serviria per a amagar els dubtes que desvetlla la seua persona.

Internacionalment, a més, Clinton ha ordit una trama de relacions i dependències, personals i de la seua fundació, que en alguns casos encenen totes les alarmes imaginables. La seua escalada verbal amb Putin i especialment unes quantes declaracions sobre Síria –i, en general, el Llevant– alimenten hipòtesis de possibles intervencions militars que, en vista de tot allò que sabem de la intervenció a l’Irac, serien molt irresponsables i potencialment més perilloses i tot. En aquest terreny, la desconfiança que sent envers ella és total.

Les enquestes que tenim a mà avui diuen que Hillary té més opcions de guanyar que no pas Trump, però també diuen que el nivell de gent que la votarà però que desconfia de la seua honradesa i de les seues promeses és altíssim. El més alt que es recorda. Amb això hi ha una cosa segura: Clinton no tindrà un mandat fàcil, si arriba a ser presidenta. I en aquests casos la intervenció exterior, aprofitant qualsevol excusa –que de segur que no faltarà–, és gairebé una tradició.

Espere equivocar-me amb ella, espere equivocar-me molt. Avui només puc dir que no m’agrada Trump, però que tampoc no m’agrada Clinton.

(Per cert, si algú té interès a saber la meua opinió sobre la possible influència de Trump o Clinton en el procés d’independència de Catalunya, diré que canviarà poca cosa, guanye qui guanye. La decisió de reconèixer-nos la prendrà el congrés i no la presidència. Tot i que és cert que en la cúpula de l’equip actual de Clinton, que no ha de ser el de la Casa Blanca si guanya, hi ha si més no una persona de molt de pes, el senyor Podesta, que té un coneixement molt pròxim de tot allò que passa al nostre país.)