15.01.2018 - 22:00
|
Actualització: 16.01.2018 - 19:29
En Pere Cardús es posa en contacte amb mi i m’explica que, arran dels tres mesos d’empresonament de Jordi Sànchez i del meu company, Jordi Cuixart, faran una notícia a VilaWeb. I em demana si hi poden publicar un vídeo del ‘Sopar groc’ al restaurant Semproniana que algun assistent va enregistrar (al final de l’article).
En aquest vídeo, hi llegeixo una carta que em va enviar en Jordi per agrair el sopar. Després, aprofito l’avinentesa per donar les gràcies a tothom per la solidaritat que rebem els familiars de resultes d’aquest empresonament preventiu injust i desproporcionat. També tinc un agraïment per la iniciativa de l’Ada. Hi explico que és amiga meva, i que no és que hagi fet aquest sopar solidari perquè sigui amiga meva, sinó a la inversa: he volgut que fos amiga meva justament per la seva manera de ser. Gràcies a la seva valentia, no ha tingut mai por de ser creativa i especial, ni tampoc de comprometre’s en iniciatives socials, com ara la lluita contra el malbaratament alimentari.
Us explico tot això perquè encara vull poder agrair més i més. M’adreço clarament a tots aquells amb qui no ens coneixem tant com amb l’Ada Parellada, o amb qui no ens coneixem gens. M’adreço a persones que, per la vostra professió o itinerari vital, teniu la possibilitat de fer sentir la vostra veu. Escriptors, actors, ballarins, periodistes, juristes, esportistes, metges, intel·lectuals, sindicalistes, directors de cinema o teatre, científics, humanistes, empresaris, religiosos, artistes, polítics de partits constitucionalistes, sí, a tots vosaltres. Simplement us demano que us atureu un moment, que feu un diàleg amb vosaltres mateixos i valoreu si aquesta presó preventiva la trobeu justa i necessària. Una presó preventiva que necessita piruetes argumentatives per a ser aplicada, com podeu llegir a la majoria d’interlocutòries que es publiquen als mitjans. Una presó preventiva que no solament afecta els empresonats, sinó les seves famílies, que ens desestructura, que priva els nostres fills d’un creixement normal, que ens condemna a fer quilòmetres i quilòmetres cada cap de setmana per poder veure’ns quaranta minuts a través d’un vidre. En el cas del meu fill de nou mesos, que encara no entén el llenguatge de les paraules, tot allò que el seu pare li pot oferir és una cançó a través del telèfon. Us explico aquestes intimitats perquè pugueu entendre per quina raó m’atreveixo a adreçar-me a tots vosaltres. Si en el diàleg amb vosaltres mateixos, en la vostra intimitat, considereu injusta aquesta presó preventiva, us demano que feu el gest de denunciar-la públicament. Separeu-ho totalment de qualsevol qüestió d’opció política. Això no té res a veure amb la independència. És una qüestió de veritable democràcia i de drets humans. Defensar aquests drets és defensar-vos també a vosaltres. Com diu el poema de Martin Niemöller:
«Quan els nazis vingueren pels comunistes,
no vaig aixecar la veu.
Jo no era pas comunista.
Quan empresonaren els socialdemòcrates,
no vaig aixecar la veu.
Jo no era socialdemòcrata.
Quan vingueren pels sindicalistes,
no vaig aixecar la veu.
Jo no era pas sindicalista.
Quan vingueren rere els jueus,
no vaig protestar,
Jo no n’era, de jueu.
Ara vénen per mi.
I no hi ha ningú que aixequi la veu.»
Sé que sou prou intel·ligents per a trobar un discurs en què us sentiu còmodes, prou astuts per a saber matisar i triar les vostres paraules, per a denunciar senzillament allò que ens interpel·la a tots els ciutadans i reivindicar els drets universals. I si potser teniu por de no fer content tothom, de perdre seguidors, de no agradar a tots els mitjans, sovint controlats per lobbies de poder, penseu que vosaltres us dediqueu a l’art i al coneixement, que bàsicament són sinònims de llibertat i veritat. I que, per tant, no fareu res que vagi en contra de la vostra professió ni de l’essència de la vostra ànima.
