Elvira Augusta Lewi, l’escriptora que es va perdre

Durant molt de temps, Elvira Augusta Lewi Salinas (1909-1970) era com un fantasma. Anna Murià, companya de generació, va escriure que “desaparegué sense deixar rastre” cap al final de la guerra de 1936-1939. Una altra escriptora, per bé que més jove, Marta Pessarrodona, tot just va poder emplenar algunes dades sobre ella a la biografia Mercè Rodoreda i el seu temps. Ella mateixa va deixar l’interrogant sobre el seu final al llibre L’exili violeta, quan va dir: “No sabem si va anar a l’exili, però va desaparèixer totalment a partir del 1939.” Els seus orígens judeoalemanys i el fet que s’especulà amb un retorn al país dels seus avantpassats, feien presagiar un final sinistre. L’aproximació pionera de Neus Real Mercadal, l’any 2006, a la revista els Marges no aclaria la qüestió. Va ser posteriorment, que es va poder datar la mort de Lewi cap a l’any 1970. Ara, la nova edició d‘Els habitants del pis 200, la seva segona novel·la, dins el catàleg de l’editorial Males Herbes, convida a recuperar la figura d’una escriptora que es va perdre. Literalment.

Una escriptora catalana d’adopció

Nascuda a Barcelona el 6 d’agost de 1909, filla de pare alemany, Lewi “va rebre una singular educació, barreja d’estranger i de català. De menuda va estudiar al Col·legi Alemany”, s’explicava a les notes biogràfiques que acompanyaven els relats ara recuperats, en l’edició original de les Edicions de la Rosa dels Vents de Josep Janés. “L’ambient familiar –el seu pare, que morí essent ella menuda, era un gran aficionat a totes les manifestacions artístiques– va iniciar-la ben d’hora a les belles lectures i a la bella música. Ben aviat va començar a estudiar dibuix a Llotja, on ha seguit fins fa poc els estudis artístics, alhora que estudiava música i idiomes. L’ambient divers de casa seva i el molt tracte social –no de societat– desvetllaren en ella una pila de coses: l’observar, el considerar, etc. Als setze anys escrivia la primera novel·la.” La precocitat literària de Lewi, aquests fonaments familiars i els vincles amb els ambients culturals de la ciutat van fer que, a vint anys mal comptats, el seu nom aparegués a la revista D’Ací i d’Allà, el magazín que havia fet bandera de la modernitat europea sense complexos, d’ençà del primer número, l’any 1918, fundat per Josep Carner, sota l’empara de Francesc Cambó. A final de la dècada dels vint, el magazín formava part del projecte editorial d’Antoni López Llausàs, el visionari editor de Catalònia, i la direcció anava a càrrec de l’escriptor Carles Soldevila. A D’Ací i d’Allà, Lewi hi va publicar dos contes i allò que es presentà com “una pàgina de regust txecovià escrita per una alemanya d’adopció”.

Tota una generació de dones escriptores i periodistes va entrar als mitjans i a la literatura: Mercè Rodoreda, Rosa Maria Arquimbau, Aurora Bertrana, Anna Murià, Maria Teresa Vernet, Carme Monturiol… i, també, la jove Elvira Augusta Lewi. La nova societat de masses d’aquell moment efervescent de la cultura, produïda en oposició a la dictadura anticatalana de Primo de Rivera, i amb l’Exposició Internacional de Barcelona com a gran esdeveniment cosmopolita, va afavorir la nova presència de les plomes femenines en unes pàgines fins llavors reservades als homes. No únicament era una qüestió política i social que coincidia amb els anhels del primer feminisme i dels objectius progressistes a l’albada de la República, sinó que també s’observava com una determinació clara a favor de l’eixamplament del públic lector. Tot plegat va afavorir l’arribada de Lewi a la capçalera més paradigmàtica d’aquell moment estel·lar: Mirador. La revista, impulsada el 1929 per l’advocat Amadeu Hurtado i dirigida en la primera etapa pel periodista Manuel Brunet, va ser el portaveu del catalanisme més liberal i europeista, l’aparador de les noves tendències i el planter de nous valors literaris. Els seus primers articles a Mirador eren crítiques literàries d’autors de la seva mateixa generació, dos joves escriptors com ella, encara inèdits: Xavier Benguerel i Maria Teresa Vernet. De les Pàgines d’un adolescent de l’escriptor del Poblenou, en destacava que s’ocupés d’un tema tan en voga com “els problemes morals de la joventut”, i a Vernet, de qui ressenyava El camí reprès i El perill, la saludava exclamant: “La personalitat d’aquesta escriptora ens és un esperonament per als que desitgem veure aquest camí expedit i ens produeix una sensació de descans, de repòs, d’optimisme inexpressable; recer d’alleujament entre els llibres d’assumpte d’aclaparador que ens arriben de tot arreu.”

A final de 1930, aquella periodista de vint-i-un anys es veia capaç de polemitzar amb Agustí Esclasans a les pàgines de la Revista de Catalunya a propòsit de l’article malastruc publicat en aquelles mateixes pàgines, titulat “La tragèdia intel·lectual de Catalunya”. La rèplica servia a Elvira Augusta Lewi per a donar una resposta plena de maduresa: “L’èxit de la vida de l’intel·lectual, ja sigui en l’aspecte de la fama, com en el de la solució econòmica, ha d’anar lligat al públic, tant mentre estigui en contacte amb la vida com després de la seva mort. Cal, doncs, que avui, demà i sempre ens preocupem del públic, inexcusablement, abans potser dels mateixos intel·lectuals purs, i encara que aquesta tasca ens sigui difícil. […] El problema, doncs, exigeix que el públic vagi agafant un afany creixent, i es lliuri, en allò que pugui, a la literatura. Lectura en general i de tota mena; no hi fa res. No podem, de moment, demanar molt. Més endavant ja podrem dar-nos per satisfets que el nostre públic llegeixi tant els intel·lectuals bons com els no tan bons. […] Però perquè el públic s’acostumi a llegir, cal que tothom en general i sense distinció d’edat, ni sexe, vulgui entrar en el camp de la cultura activa. Quan aquesta prengui una gran extensió i domini entre nosaltres, tots anirem a cercar els llibres. I aquests dòcilment aniran a ells. L’afany, però, de posseir una cultura que faci imprescindible per a tots el desig de llegir, haurà de formar-se per mitjà d’un esperonament constant i a petites dosis, des dels diaris i revistes de tota mena. Perquè la cultura no ressuscitarà en el públic com una albada imprevista ni d’aquí a tres segles ni d’aquí vint.”

El desvetllament d’una nova veu

L’any de gràcia 1931, amb el qual s’inaugura la República, obre també en la biografia de Lewi una etapa febril i fecunda. Publicava un primer tast de la seva primera novel·la, Un poeta i dues dones, i traduccions de Hölderlin i Rilke. Alhora regularitzava les seves col·laboracions com a crítica d’art al diari la Nau. Professionalment, va esdevenir una autoritat en decoració i interiorisme, matèries que atreien poderosament els elements més moderns i avantguardistes de la burgesia urbana, en magazins com la revista Ford, propietat de la marca automobilística nord-americana. La seva ascendència alemanya i jueva es deixava notar a les pàgines de l’Opinió, on ja amb Hitler al poder es preguntava si davallava l’antisemitisme alemany. Santa innocència! Tot i la seva edat, ràpidament fou considerada una veu autoritzada i respectada dins la crítica, amb una especial preocupació per divulgar la personalitat, l’obra i les exposicions de dones artistes a la seva secció fixa al setmanari la Dona Catalana, que connectava amb la seva vinculació amb el Lyceum Club de Barcelona, entitat cultural femenina fundada per Aurora Bertrana, Maria Carratalà, Carme Monturiol i Enriqueta Sèculi.

Va ser en una reunió del Lyceum Club que Lewi, vinculada al Club dels Novel·listes, va oferir una lectura de la primera novel·la que arribaria a les llibreries per Sant Jordi del 1935, dins la Biblioteca A Tot Vent d’Edicions Proa. Un poeta i dues dones va ser rebuda amb sorpresa, tant per l’edat com pel gènere de l’autora, i també per la temàtica i l’estil expressionista, que es pot vincular al fet que Lewi pouava –i no s’estava de demostrar la seva admiració– en escriptors austríacs com Stefan Zweig i Arthur Schnitzler. Francesc Trabal, autor de L’home que es va perdre, va lloar-la com a exemple del nou paper preponderant de les dones escriptores en les lletres catalanes: “Les nostres dones, amb llur producció i amb la qualitat de llur producció, donen un alt exemple als escriptors catalans del sexe contrari. Un espectador inèdit es meravellaria que Catalunya pogués aguantar l’atenció literària amb uns primers termes femenins.” Si la primera novel·la s’inscrivia en el corrent del psicologista –però, com assenyala Neus Real, molt diferent per influències i referents rebuts de la resta de novel·les catalanes dels anys trenta–, els relats d’Els habitants del pis 200 es decantaven cap a la literatura de gènere, fet que la singularitza i li confereix un enorme valor de modernitat. Després va esclatar la guerra i, en acabat, el nom d’Elvira Augusta Lewi va desaparèixer. L’any 1943, mentre els camps d’extermini d’Europa funcionaven a ple rendiment, Elvira L. Salinas publicava Un poeta y dos mujeres. L’aire dels temps feia convenient amagar rere un punt el llinatge sacerdotal jueu –tot i que Salinas també és un cognom jueu d’origen sefardita oriental. A partir d’aquí no se sap gran cosa de la seva vida, fins a la seva mort molts anys després.