Segons dades del padró d’enguany, al 78% dels domicilis de Barcelona no hi viu cap menor. L’any 1997, la canalla representava el 27% dels empadronats al cap i casal, i actualment amb prou feines arriba al 12%. És una informació que em sonava del seu moment, així que per anar al detall he fet una cerca distreta al Google en aquests termes: “pisos sense nens Barcelona”, i la primera entrada que m’ha assaltat ha estat aquesta d’un ultraconegut portal immobiliari: “169 habitacions de lloguer que accepten nens a Barcelona”, amb la subentrada “Habitacions de lloguer que accepten nens a Barcelona, a partir de 350 euros de particulars i immobiliàries”. I jo que avui volia parlar de natalitat, ja he vist que no em podria escapar del tema del tema.

En efecte, la qüestió de l’habitatge és com la independència, que tots els camins hi menen. Tu tira els daus i treu el tema que vulguis, que tot comença amb un país i una casa, amb algú que hi neix i hi creix i s’hi fa un adult i vola del niu per formar una nova llar. És un impuls animal, emprendre i menar la pròpia vida, i coartar-lo és com engabiar una bèstia: la crisi del lloguer també és això, engabiar, segrestar mentalment la gent, tornar-los figurants que circulen pels carrers i van a treballar i envien whatsapps mentre els seus cervells són en una gàbia de pensaments recurrents, debatent-se amb la incertesa de si tindran on caure morts quan els venci el contracte; si l’amo del seu destí es vendrà el pis, el bloc sencer, si del menjador on ara gateja el xiquet en farà compartiments.

Una altra dada: el 80% dels llogaters catalans s’han traslladat de casa els últims cinc anys, i la meitat ha estat amb mudances forçades. A aquest ritme de rotació, ja em diràs com serà un país fet de gent infeliç que ha viscut saltant d’un pis a un altre, d’una corona urbana a la següent, d’una gàbia a una altra sense temps de fundar comunitats estables, protectores, irradiadores, sense poder obrir ni que sigui un negociet per a una parròquia fixa, ni oferir serveis per a un públic autòcton que acabarà atomitzat sense remei. La incògnita és encara més angoixant per a la catalanofonia: allà on sigui que vagin a parar, els entendran a les reunions d’escala?, entendran els seus xiquets, els nous veïns?, les notes a l’ascensor seran bilingües, però en castellà i anglès?

Som vuit milions, insosteniblement, això ho tenim d’entrada. Però, per una altra banda, també som en un temps que les noves llars tenen menys membres que mai. L’any 2021, el 56,7% de les catalanes i el 74,3% dels catalans de 30 a 34 anys no tenien criatures, i una quarta part de les dones d’entre 45 i 49 anys eren mares de fills únics. La gran majoria, si no han tingut més xiquets és per inestabilitats diverses, una de les quals no la cal endevinar. Mentre els nius on haurien de néixer catalanoparlants no tinguin branques segures on establir-se, aquesta realitat només està destinada a empitjorar. Haver posat a vendre el país al mercat global potser ha estat un negoci rodó per a uns quants, però els resultats són dramàtics en termes nacionals.

Quants polls no veuran la llum per no haver tingut niu on néixer? Nius que algú va decidir que cediria a l’economia improductiva, a itinerants amb maletes de rodetes, al somni mediterrani d’expats que canviaran l’idioma vehicular del barri, a la cobdícia particular en definitiva, com si fos un fenomen natural i inevitable, com si a darrere no hi hagués decisions de gent. Per més que hi rumio, no sé com es concilia el plany que els catalans no tinguin fills amb la defensa d’un sistema que contribueix netament a la infecunditat. No sé com es menja la filosofia de reclamar més i més habitatge públic, Viena amunt i Viena avall, i alhora reprovar polítiques d’intervenció com les que han fet de Viena un model a aspirar. Tampoc no veig com va això de defensar la llibertat de vendre o llogar el pis de ta tia conca al millor postor del planeta, ximple l’últim, i alhora fer escarni dels autòctons que no poden competir a la subhasta internacional.

Aquests dies hem sentit molta batalleta de patriotes que es pengen la medalla d’haver-se comprat un pis quan aconseguir una hipoteca no tenia més mèrit que tindre una nòmina. Fills de la crepuscular classe mitjana, que han fet “l’esforç” d’heretar el pis que van pagar sons pares amb un sol salari, i potser fins i tot un apartamentet a la platja, i que ara temen que el seu patrimoni hipervaloritzat pugui ser profanat per aquests paràsits comunistes de les manifestacions. Els 170.000 dropos que reclamen –sota lemes en català– allò que en última instància és poder viure dignament allà on es van criar o continuar vivint allà on viuen ara. Hi ha una mena de corrent que vol fer passar la reivindicació de país més transversal des del 2017 per una guerra de formigues contra cigales, d’estalviadors contra vividors que s’ho gasten tot en Netflix i Ryanairs, que lluny de pensar a fer un racó i posar-se a la fenya, només fan que queixar-se i parlar de carallotades de salut mental. Menys salut mental i més pencar com tothom, si voleu tindre casa!

Senyors defensors de la terra i a l’ensems de la lliure especulació: ens hauríem d’anar posant al dia, perquè no tenim tot el temps del món. Per descomptat, no el tenen els qui remeteu a un futur parc social i als 50.000 pisos repromesos pel govern socialista, ara no parlo d’aquesta mena de temps. La nostra és una urgència que no tenen a París, a Londres o a Nova York, aquestes capitals que tant els agrada mencionar als turboliberals per il·lustrar que no és cap dret poder viure on un dia vas viure –si de cas, un dret d’aquells que s’adquireixen amb calé. Doncs bé, no se m’acudeix com pot perdurar cap nació amenaçada si els seus adscrits no troben casa a casa, si els qui tenen una història comuna no disposen d’unes coordenades on establir-se fixament, per criar els fills o passejar-hi el gos si tu vols, però en tot cas fer xarxa entre ells i fer-s’hi vells.

Aquesta empresa no és possible si els arrelats no poden treure el cap fora de la gàbia. Traduït en euros: si el lloguer no els deixa prou dinerets sobrers per a fer girar la roda d’allò que ens fa ser: culturalment, lingüísticament, etcèterament. Per tot això, quin gran error seria deixar aquesta lluita sense marcar en termes nacionals, com ens equivocaríem si cedíssim al relat de cert independentisme que els moviments per l’habitatge, amb les quatre mil entitats adherides a les manis de dissabte, són cosa d’esquerranosos, colauistes i tocatimbals: no ens deixem entabanar, aterrem al segle que som, aquesta batalla és de Salses a Guardamar i ens hi va tot.