01.07.2020 - 21:50
|
Actualització: 01.07.2020 - 21:51
Vivim unes hores que tot fa pensar que són bastant decisives per a la reconfiguració del sistema de partits polítics a Catalunya. I molt concretament de l’espai polític provinent d’allò que va ser la Convergència Democràtica de Jordi Pujol i Artur Mas, un espai que sembla que ja ha arribat a aquell punt en què l’aclariment dels objectius fa impossible que continuen units polítics i sectors que és evident que segueixen i, sobretot, que volen seguir camins divergents.
Tanmateix, com sempre que un partit es trenca, les expectatives que els uns i els altres tenen sobre la gestió, diguem-ne, de l’herència, són incompatibles. La política no és una ciència exacta i no entendre com es combinen i com divergeixen alhora les direccions polítiques dels militants i dels votants sol ser la base de molts fracassos. Simplement, els vots no tenen amo i ningú no se’ls pot endur a la butxaca quan canvia de sigla o d’orientació.
La manera com s’han organitzat els partits polítics a partir de la transició espanyola n’ha fet unes màquines molt bunqueritzades i piramidals, on la direcció exerceix un control ferri de l’organització, que acaba apartant-la de la realitat del carrer. I com que la democràcia interna hi és pràcticament absent es crea una bombolla, que el contrast amb les urnes pot fer petar d’una manera dolorosa. Precisament perquè la gent vota allò que vol.
Hi ha qui pot pensar que el trencament del PDECat, per exemple, significarà automàticament el trencament d’aquest espai electoral en dos blocs amb vots més o menys equivalents. Però això no ha de ser necessàriament així. Encara més: diria que és molt difícil que siga així.
De fet, hi ha un precedent molt il·lustre, que és la separació entre els dos partits de CiU. Després de trencar amb Convergència i de trencar també Unió, Duran i Lleida, que tenia un perfil exageradament il·lustre, s’estavellà contra les urnes dues vegades i es féu fonedís. El 2015 UDC, que tenia tretze diputats al parlament de resultes del pacte amb Convergència, es va presentar tot sol i no va replegar sinó uns cent mil vots, que no li serviren per a entrar al parlament. De tretze diputats va passar a zero. El partit havia mantingut sistemàticament, d’ençà de les eleccions del 1980, entre 8 diputats i 17 al Parlament de Catalunya, però quan se separà, i malgrat l’intens suport mediàtic que va rebre, no en va aconseguir ni un. Hi ha titulars molt interessants d’aquell temps i anàlisis en diaris assenyats que avui aniria bé de recordar. Especulaven matemàticament sobre quants diputats restaria la Unió que es presentava separada als qui fins aleshores havien estat els seus companys de Convergència. Però els vots no tenen amo i, si bé la divisió entre la militància, entre els partidaris de seguir la línia de Duran i els que no, va ser de meitat i meitat, entre l’electorat va resultar que era una divisió inexistent: zero diputats i tots a casa.
És evident que en aquell fracàs hi van influir dos elements que van de bracet de la revolució democràtica catalana: l’independentisme i la crítica, el cansament, pel sistema polític, les formes de representació i molt especialment el lamentable sistema de partits polítics que tenim. I en les maniobres que veiem avui sembla que la cosa continua pel mateix camí. Tal com ja va passar el 2015, amb Duran, els qui es van apartant d’això que sembla ser l’espai central que representa Carles Puigdemont, es van allunyant de l’independentisme però també es van refermant en la vella política, en el model de gestió de la cosa pública que bona part del país ja no suporta més. Serà molt interessant de veure, cinc anys després, si aquesta vegada són capaços de fer el forat que Duran no va saber fer, si s’estavellen contra la realitat com es va estavellar Duran fa cinc anys o, fins i tot, si acaben pidolant, potser abans de les eleccions i tot, un parell d’escons al PSC en canvi de vendre la marca. Serà interessant i, evidentment, significatiu, no únicament per a entendre com es mou l’espai que es va originar a Convergència sinó per a entendre, també, fins a quin punt és decidit, o no, el país.
