08.11.2017 - 22:00
Els més matiners hi arribaven quan encara era negra nit des dels punts de trobada concertats, sense saber si serien molts o pocs. Coordinats des dels CDR, ignorant si l’acció duraria minuts, hores o fins i tot dies. Equipats tal com s’havia recomanat: ben abrigats, amb llanternes, armilles antireflectores, calçat còmode, menjar i beguda. Ah! I bosses per a deixar-hi la brossa. I amb una consigna claríssima: com totes, com sempre, serà una mobilització pacífica. Pacífica per damunt de tot. I quan l’avortin, perquè tard o d’hora passarà, cap a casa, sense oposar-hi resistència. Només un grapat saben el lloc exacte de l’acció, on s’aparcarà, quanta estona caldrà caminar, per on s’entrarà a l’autopista. Però tothom hi confia.
A les sis, el tram de la AP-7 a Borrassà (Alt Empordà) ja s’ha tallat. Algunes estelades i pancartes al capdavant. Diuen que hi ha unes cinc-centes persones blocant cada sentit, però ningú no sap del cert quants són. En un ambient distès, el dia clareja, i arriben capses amb croissants i termos amb cafè calent. Cues de camions i cotxes cada vegada més llargues, alguns conductors molt nerviosos i alguns altres de solidaritzats, mossos controlant la situació.
Les hores van passant, tranquil·les. Els vianants de la AP-7 s’estan allà. Aturats, fent petar la xerrada, descobrint amics i coneguts comuns, comentant la situació política, informant-se de com van les mobilitzacions a tot el país, compartint per les xarxes… De tant en tant, clams units de llibertat. Gent asseguda a terra, gent estirada, descansant, taules, cadires i fins i tot neveres de càmping, motxilles escampades per terra, entrepans… Gent repartint aigua i fulls informatius en diversos idiomes sobre els motius de la vaga als conductors aturats. Fins i tot una foguera en un camp ras a tocar d’on arriba olor de carn a la brasa. Alguns, passejant amunt i avall per moure el cos i espolsar-se el fred de sobre, alguns altres enfilats a les tanques o damunt dels ponts buscant panoràmiques d’aquest paisatge insòlit de l’autopista deserta esdevinguda rambla –o passeig, com en diuen aquí, a l’Empordà.
Els Mossos demanen que s’obri almenys un carril per deixar passar alguns cotxes i un autobús ple de gent gran. N’hi ha que tenen diabetis, diuen. Es negocia, es discuteix. Sí o no, quanta estona, per on exactament. Durant uns minuts, no gaires, s’obre un pas per a vehicles.
Cap a la una del migdia, quan ja fa set hores que s’ha ocupat l’asfalt, continua arribant gent. Ciutadanes i ciutadans de diverses poblacions de comarques veïnes, també preparats per a passar-hi el dia i moltes ganes de fer pinya en una de les tantíssimes accions de protesta convocades per a aturar el país i demanar l’alliberament dels presos polítics.
Crides de reforços i relleus per WhatsApp i Telegram: qui vingui a afegir-s’hi, que porti menjar, aigua, mantes, beguda calenta i avituallament. El tall aquí és indefinit: fins que el dissolguin. El vespre és presenta llarg i fred. I la nit, si s’aguanta, encara molt més. Plouen les respostes de gent que ja va venint.
Són les sis tocades i s’albiren més de vint furgonetes de la policia espanyola. Com més va, menys carreteres tallades hi ha. L’estació de l’AVE de Girona continua ocupada, i ara, també, la de Barcelona. Es discuteix què cal fer. Molta gent decideix anar-se’n. Unes 300 persones s’estimen més de no moure’s, fins que, a quarts de nou, els Mossos actuen, mentre l’altra policia, que ja ha envoltat tota la zona, s’ho mira. Els darrers vianants de la AP-7, asseguts a terra, són apartats un per un. Les imatges –ja familiars– que recorden el joc d’arrencar cebes són emeses en directe per la televisió catalana. Però això no és cap joc. És resistència pacífica. Tothom és conscient de què significa haver mantingut blocat un tram de l’AP-7 a tocar de la Jonquera durant més de dotze hores seguides. Objectiu del dia complert. Es podrà repetir tantes vegades com calgui. Cada vegada més ben preparats, cada vegada més previsors. Fins que els alliberin a tots. I més enllà.
