Els verbs del morir

Tot aniria millor si utilitzéssim bé els verbs del morir, o això vull creure, convençuda com continuo estant que el llenguatge contribueix a fer-nos el món, que depèn de com diguem les coses les veurem i les viurem d’una manera o d’una altra. Som molts els que saltem quan en una notícia sobre violència de gènere s’evita el verb matar al titular i tot acaba fent l’efecte d’un accident: ‘Una dona mor després de ser apunyalada pel seu marit’, i coses per l’estil. Ja sabeu de què parlo. De seguida comencen a sortir comentaris crítics amb el mitjà que el publica i hi ha qui demana que es faci servir el verb assassinar, hi ha qui amb la llei a la mà diu que llavors caldria afegir el concepte de la presumpció d’innocència, hi ha qui afirma que el subjecte del titular no hauria de ser la víctima sinó l’agressor, i embolica que fa fort, però ja ens queda gravat un altre ‘Una dona mor…’ al subconscient, és la dona qui s’ha mort, l’acció, per molt passiva que sigui, recau en ella un cop més, i ‘només’ s’ha mort.

Però no passa solament amb els assassinats, això, tot i que és evident que aquest és el cas més greu, de totes passades, perquè amb aquesta mena de titulars es treu pes i gravetat a un crim de primera magnitud, com ho és matar una persona. Deixeu-me afegir, abans, que passa una cosa semblant quan la víctima o l’agressor, siguin dona o home, no són ‘d’aquí’, llavors per exemple topem amb un home d’origen equatorià que mor després d’una baralla al carrer, i ja tenim tots els prejudicis treballant a tot gas per construir una mena d’escena de West Side Story del segle XXI. Però ara me’n vull anar cap a una altra banda on també abusem d’eufemismes i metàfores i altres eines suposadament salvavides que acaben fent més mal que bé.

Es mor un senyor o una senyora famós, famosíssim, a una edat avançada i no tenim cap problema a dir que s’ha mort, a fer servir el verb morir perquè després ve una xifra per damunt dels (fa de mal dir) vuitanta anys i per tant no és una mort inesperada ni sobtada, podem dir que s’ha mort perquè a aquesta edat ja entra dins dels seus plans morir-se. Estic exagerant perquè se m’entengui, no penso pas que s’hagi d’enfocar mai així la mort de ningú. Però hi ha com una mena de butlla que permet que a partir de segons quina edat puguis dir que ha mort (anem-nos-en a l’extrem) en Kirk Douglas, perquè de fet hi haurà fins i tot qui et preguntarà si encara era viu. No faràs mal a ningú amb aquest titular, endavant. I això, en el fons i en la forma, és una altra mena de discriminació, per edat. És una mort que no sorprèn, previsible, esperada, però que no fa patir igual a qui la viu de prop?

El que jo proposaria és que tothom morís, tingués l’edat que tingués, que el verb fos sempre morir, que és un verb que com el de viure ens uneix a tots, que tots vivim i tots morim, el que ens diferencia és el com. I si un mor als cinquanta-tres i un altre passats els cent és una circumstància que no ens ha de fer canviar de verb, si més no quan estem escrivint titulars. I que el verb sempre fos morir evitaria haver de penjar una etiqueta als que es moren de llarga malaltia que té totes les lletres de la paraula perdedor: quina nosa que fa el verb lluitar quan a qui se suposa que t’enfrontes és a una malaltia. Convertir els malalts en lluitadors és una broma de molt mal gust. Si te’n surts, totes les medalles per a tu; si no, vas lluitar fins al final i… vas perdre. Ho hem vist aquests dies: Pau Donés va lluitar cinc anys contra el càncer, deien algunes notícies. I dimarts 9 de juny va ser el dia de la seva… derrota?

Tots hem viscut una mort per llarga malaltia de prop, sabem quant es pateix, sabem que fins a l’últim moment queda una espurna d’esperança, sabem que l’últim que vol tothom de l’entorn del malalt és que mori, que farien gairebé el que fos perquè se’n sortís, però quan arriba el final inevitable també sabem que ningú ho viu com una derrota, que a ningú li passa pel cap que el malalt ha deixat de lluitar, que ha perdut. En tot cas, ha deixat de patir, i quan ho penses, quan t’adones que ja no pateix és quan comences el llarg camí d’acceptar aquell desenllaç, perquè el que no desitjaves de cap de les maneres és que patís, i pensar que per fi descansa et conforta.

Tot això ho fa el llenguatge. El verb morir té una infinitat de calaixets a dins, hi caben totes les morts, és el verb més adient sempre, tant si parlem d’un assassinat, un accident, una llarga malaltia o una cornisa. Després ja vindran els matisos, però deixem que morin i prou els que han patit segon rere segon una malaltia que els ha anat esgarrapant la vida a trossets, i deixem que visquin sense el pes de cap medalla els que se n’han sortit, perquè aquesta mena de medalles pesen el doble els dies que s’assabenten de la mort d’algú per la malaltia que ells van superar, i tampoc és just que duguin aquest recordatori penjant de la solapa.

Els malalts no lluiten, doncs, conviuen amb la malaltia –ho deia Donés i ho diu molta altra gent–, i no deixen de lluitar ni perden ni se’n van, que es moren, com ens morirem tots, donem-los el mateix verb, acollim-los en el morir com en el viure, i si ens cal un verb addicional per entomar la seva mort, que sigui el verb descansar el que ens consoli, lluny de metàfores bèl·liques i cossos com camps de batalla. Viurem i morirem millor si el llenguatge ens hi acompanya sense embuts ni disfresses.