Els valors científics i l’esclat cinematogràfic dels zombis

El segle XXI ha portat una onada de pel·lícules de zombis. S’han oferit moltes explicacions per a aquesta eclosió de narrativa apocalíptica caracteritzada per les hordes de no morts i l’enfonsament de la civilització. Es diu que la popularitat del gènere reflecteix l’ansietat xenòfoba davant de la immigració i la representació d’«un altre» fosc en una suposada era «postracial» (Watts, 2014); que la fam caníbal del zombi és com el nostre consum desbocat i irresponsable, en un període de capitalisme global en acceleració constant (Boluk i Lenz, 2010); que si empatitzem amb les matances zombies és per culpa de la espesa allau de correus electrònics, missatges de Twitter i actualitzacions de blogs que tant ens aclaparen en l’era d’internet (Klosterman, 2010). Sense cap dubte, aquestes explicacions són molt encertades.

Però hi ha una altra explicació, suggerida per una diferència clau entre els zombis del nostre passat cinematogràfic i els zombis que envaeixen les nostres sales de cine en el segle XXI. Els zombis dels inicis del cine apuntaven a la tensió racial, ja que els seus orígens se situen en els rituals de bruixeria vodú (Halperin i Hal­perin, 1932). Durant la guerra freda, els zombis del clàssic La nit dels morts vivents (Romero, Hardman i Streiner, 1968) s’imaginaven com el resultat de la radiació d’una sonda espacial, la qual cosa reflectia la inquietud que despertaven en la gent l’exploració espacial i la radioactivitat. En contrast, els zombis cinematogràfics d’ara s’entenen com el resultat de pandèmies virals. En la narrativa cinematogràfica actual, els zombis apareixen per l’alliberament d’un nou patogen infecciós contra el qual no hi ha vacuna ni tractament, una malaltia tan mortal i encomanadissa que la civilització s’enfonsa immediatament.

En vista d’aquesta diferència entre les narratives sobre zombis del passat i les del present, es pot argumentar que les pel·lícules de zombis actuals reflecteixen la por a una pandèmia vírica i revelen el temor de la societat davant del poder i la ineficàcia de les cièn­cies biomèdiques modernes. En aquest article s’ofereix una lectura minuciosa de tres pel·lícules recents que expliquen històries sobre l’ensorrament de la civilització per culpa d’una infecció galopant de zombis. No es pretén que aquestes produccions representen totes les narratives de zombis contemporànies, sinó que són només tres exemples reveladors. Aquestes pel·lícules tracten de reflectir i divulgar la por a una malaltia contagiosa que sent una població cada vegada més mòbil i interconnectada, immersa en l’era de la biociència. No obstant això, el meu objectiu no és únicament posar de relleu aquesta por, sinó desvelar la manera específica com cada pel·lícula mostra la figura del científic. Com suggereix el sociòleg alemany Peter Weingart (2003), els valors del científic, desenvolupats en les pel·lícules de ficció mitjançant imatges, tòpics i metàfores, tenen molt a dir sobre la relació entre ciència i societat. Què ens explica el retrat del científic que fan les pel·lícules actuals de zombis sobre la nostra manera de veure els científics en el món modern?

Faig la pregunta just després d’haver escrit un llibre sobre la manera com els científics americans contemporanis construeixen la seua pròpia imatge quan s’adrecen al públic en discursos i en textos de divulgació (Ceccarelli, 2013). Vaig descobrir que, quan els científics construeixen el seu ethos públic, els agrada imaginar-se en la figura del pioner –homes heroics, feroçment independents, que gosen endinsar-se en nous territoris del coneixement per a fer seu el que troben allí fora, «en la frontera de la ciència»–. Llavors, què passa en les narratives cinematogràfiques més recents produïdes per no científics? Els mostren de manera semblant?

‘Guerra mundial Z’: el científic pocatraça, ingenu, pitjor que inútil

En realitat, les pel·lícules de zombis actuals presenten una semblança notable amb el clàssic de l’oest, amb herois armats que s’enfronten a salvatges hostils. Però els científics rares vegades són els protagonistes d’aquests relats. De fet, normalment fan el paper de víctima estúpida. Considerem, per exemple, un èxit de taquilla, Guerra mundial Z, en què es representa els científics com el contrari als pioners heroics, com uns pocatraça ingenus, inútils i perillosos per a ells mateixos i per als altres (Forster, Bryce, Gardner, Kleiner i Pitt, 2013).

El primer científic que ens presenta la pel·lícula és el doctor ­Fassbach, un viròleg de Harvard a qui se’ns descriu inicialment com «la nostra millor opció» per a vèncer la pandèmia zombi que ha envaït el món. El vertader heroi de la pel·lícula, l’investigador de les Nacions Unides Gerry Lane (interpretat per Brad Pitt), és escèptic i diu que «no és més que un nen». Molt al seu pesar, aquest pistoler que se’n fot de tot, es veu forçat a abandonar el seu retir per acompanyar el jove novell a través de regions perilloses infestades de zombis.

L’aventura no comença bé i el doctor Fassbach demostra ser un caçador de virus incompetent. Quan entren en la zona de risc, els zombis ataquen i el viròleg, en afanyar-se per a tornar a la seguretat de l’avió militar, entropessa en la rampa, es dispara accidentalment al cap i mor a l’instant. I fins ací arriba el doctor Fassbach.

Cap al final de la pel·lícula, fa aparició un altre científic en un complex de l’Organització Mundial de la Salut, tan maldestre que és un perill. Veiem un vídeo en què el doctor Spellman, el cap de vacunologia del laboratori, es talla mentre treballa amb una mostra de sang i es contamina amb el virus accidentalment. Es converteix en zombi immediatament i infecta vuitanta persones que treballaven en la seua secció del complex.

Al final, és Lane qui du a terme la missió d’esbrinar com derrotar el virus. Actuant com una espècie de científic ciutadà en la frontera del coneixement, Lane realitza observacions de camp. Observa que els zombis no ataquen la gent que està morint-se per altres malal­ties i arriba a la conclusió que els zombis detecten i eviten els malalts greus. Així doncs, amb valentia, s’infecta a propòsit amb un horrible patogen que el camufla davant dels zombis i així demostra l’eficàcia de l’estratègia que portarà finalment la humanitat a la victòria en la guerra contra els zombis. Aquest descobriment no el realitza cap científic acreditat sinó un pistoler descregut, un investigador de les Nacions Unides que va mantenir la suficient calma en la batalla com per a veure uns petits indicis; algú que tenia, per tant, el que calia per a salvar la humanitat.

’28 Days Later’: el científic víctima dels seus propis experiments immorals

Si Guerra mundial Z presentava la imatge del científic com un bufó incompetent, la següent pel·lícula que m’agradaria tractar presenta una imatge semblant, la del científic com a víctima indefensa, incapaç de controlar el resultat del seu propi treball, d’una ètica qüestionable. Ambdós arquetips populars del científic han estat identificats per l’experta en ciència i literatura Roslynn Haynes (2003). Si tenim en compte que els relats de l’apocalipsi zombi dibuixen la tragèdia a partir de la caiguda de les institucions més sòlides de la nostra civilització, hi ha certa lògica a mostrar els científics d’aquesta manera.

El tòpic del científic com a víctima dels seus propis experiments apareix de seguida en la pel·lícula de Danny Boyle 28 Days Later (Boyle i Macdonald, 2002), una de les primeres pel·lícules sobre la pandèmia zombi del segle XXI. Al començament del film, tres activistes pels drets dels animals amb el rostre tapat per passamuntanyes irrompen en un laboratori en què es realitzen horribles experiments amb ximpanzés. Un científic escarransit descobreix els activistes quan es preparen per a alliberar els animals i barboteja una advertència: «Els ximpanzés estan infectats. Són molt contagiosos». Després, encara que no li ho hagen demanat, es justifica per la manera com tracten els animals: «Per a curar, primer hem d’entendre».

Resulta que els ximpanzés estaven infectats de ràbia (rage en l’original anglès), un virus transmès a través dels fluids corporals que provoca que els infectats ataquen violentament els no infectats i contagien el virus a altres. Quan els activistes alliberen el primer ximpanzé, aquest els ataca immediatament. En tan sols uns moments, tant ells com el desafortunat científic són zombis infectats de ràbia.

Així, 28 dies després, la ciutat de Londres és un desert desolat, poblat només per alguns supervivents solitaris i per escamots errants de zombis de ràbia. Els paral·lelismes entre les pel·lícules sobre l’apocalipsi zombi i el gènere clàssic del western són especialment clars en aquestes escenes.

Llig l’article sencer a la web de Mètode.

Leah Ceccarelli. Professora del departament de Comunicació en la Universitat de Washington, Seattle (Estats Units). El seu llibre més recent és On the frontier of science: An American rhetoric of exploration and exploitation (Michigan University Press, 2013).

Què és Mètode?