28.11.2017 - 22:00
En totes les cultures cada grup humà defineix qui som ‘nosaltres’ i qui són ‘els altres’. Les fronteres de grup poden ser múltiples: l’edat, l’origen social, el nivell de formació… O la llengua. Sovint es posa d’exemple la Grècia antiga, on els ‘bàrbars’ eren els qui no parlaven grec: com que no entenc els qui parlen com jo, aleshores jo decideixo que aquests altres no parlen, barbotegen. És tot un exemple des d’on es mira el món (al centre hi som nosaltres i la nostra llengua) i com es veuen els altres (els qui no tenen llengua, segons aquesta manera cega de veure i sentir el món). Una de les més grans contribucions de la lingüística moderna és explicar que totes les llengües són iguals i que els prejudicis lingüístics només són bons per a poder-los combatre i per a estudiar per què hi són, com tan bé ens va ensenyar l’enyorat Jesús Tuson a Mal de llengües.
Són molts els estats europeus al·lèrgics a la diversitat que han estigmatitzat les llengües de les minories i la diversitat en general. No ens penséssim pas, però, que l’al·lèrgia als altres és patrimoni exclusiu dels europeus i del nostre etnocentrisme, que hem exportat arreu. Claude Lévi-Strauss ja va explicar que totes les cultures tendeixen a presentar-se elles mateixes en termes positius (els humans, els bons, els complets…) i a presentar els altres en termes negatius (els dolents, els pollosos, els bàrbars…). Pot semblar que aquesta tendència ancestral dels humans és una cosa ja superada, però no és així ni en les converses descordades en petit comitè, ni en diferents espais del debat públic, inclosos els intel·lectuals, on seria d’esperar que el desplegament elaborat d’un argumentari partís d’un principi elemental: el respecte a l’altre. Per desgràcia, el debat públic reprodueix inèrcies ancestrals i maniquees.
La creació d’un estat nou no és precisament una cosa que pugui passar cada dia, d’aquí el tractament excepcional que estan donant mitjans d’arreu respecte al cas català. En un estat com Espanya, la passió testosterònica per la unitat entela (i enterra) l’argumentació racional i en el debat sobre la unitat de l’estat i la independència, entre l’unionisme i l’independentisme, és ple d’asimetries de tota mena: en els mitjans, en la societat civil, en el llenguatge…
No és el mateix que unes manifestacions siguin organitzades per associacions amb vincles clars amb l’extrema dreta que unes manifestacions organitzades per entitats que no han parat de demanar pau i civisme. No és el mateix l’eslògan ‘Catalunya és Espanya’ (pancarta de capçalera d’una de les darreres manifestacions unionistes) que el ‘Referèndum és democràcia’ de l’11 de setembre passat. No és el mateix encarar un conflicte recitant lleis que posant urnes i defensant-les. No són el mateix tantes i tantes altres asimetries que es podrien posar com a exemple. Exactament, l’unionisme té veritats sagrades per defensar cegament (i a fe que té armes), mentre que el sobiranisme està construint un ‘nosaltres’ basat en valors democràtics inclusius.
Aquesta situació, però, no ha estat sempre així. Durant els anys de marginalitat, l’independentisme anava al batec de pulsions primàries que només eren el millor testimoni d’un pes social reduït: en aquells temps, els independentistes es veien com els purs i bons, i els altres, tirant a botiflers, eren els qui s’empastifaven en la gestió política de l’autonomisme. Certament, una visió infantil. El moviment independentista actual, que neix de la castració de la reforma d’un estatut d’autonomia (això sí, legal i acordat!), no té res a veure amb el de fa unes dècades i per sort, en l’argumentari independentista l’unionisme és vist com un igual a qui no se li demana que es justifiqui i es psicoanalitzi a cada pas, sinó que la unitat de l’estat es dirimeixi a les urnes. Totes les famílies polítiques (socialdemòcrates, liberals, anticapitalistes…) se senten identificades amb el fet de ser independentistes, i així volen que les tractin. El pas de l’autonomisme a l’independentisme ha permès desempallegar-se de la retòrica sacralitzadora i sentimentaloide de la identitat catalana que va dominar l’etapa autonomista. El sobiranisme té ara un llenguatge madur perquè ‘l’altre’ és simplement vist en peu d’igualtat: ni una anomalia, ni un indesitjable, ni un subordinat que ha de callar i acatar lleis. Només un altre de qui s’espera que accepti que el manteniment de la unitat de l’estat o la nova República independent es decideixi amb els vots. Ni amb policies, ni amb jutges, ni amb presons, ni amb banderes i manifestacions. Amb vots i prou.
Podem dir el mateix de l’unionisme? D’entrada, les diferents famílies polítiques de l’unionisme no s’identifiquen sota una mateixa etiqueta. Encara que participin amb selfies i amb entusiasme a les manis del 155, cap partit no es presenta com a unionista. A l’hora de presentar-se al públic, el PP i Ciutadans recorren al terme constitucionalista (sense oblidar el clàssic los partidos nacionales), cosa que no acaba d’agradar a un PSC que a hores d’ara ja només li falta governar amb el Club 155 per renunciar definitivament a tot el que ha estat per a aquest país. Com és sabut, els socialistes del PSC recorren a la definició de catalanisme federalista. Justament és des d’aquest espai polític on més sovint es rebutja l’etiqueta unionista.
Fa uns mesos, un tertulià s’exclamava en un programa de ràdio: ‘Jo no sóc unionista, jo sóc federalista. Els indepes consideren que els que no són com ells, tots són unionistes. A mi que no em diguin el que sóc, jo sóc federalista.’ Com si tots els sobiranistes fossin iguals, podríem respondre (en una futura República catalana, en algun moment hi haurà un debat sobre l’organització territorial i és d’esperar que hi haurà propostes diferents).
Hi ha reticències cap a l’etiqueta unionista i fins i tot cap a la mateixa defensa explícita de la unitat de l’estat. Poc després de l’estiu, un destacat assessor del PSC em confessava: ‘No sóc independentista, però tampoc defenso la unitat d’Espanya.’ Encara no he pensat a preguntar-li que em comenti la selfie del Club 155.
És simptomàtic que al carrer i als mitjans uns quants no independentistes cerquin subterfugis (encara ara?) a l’hora de defensar sense embuts que Espanya s’ha de mantenir unida. Si la República catalana no es desplega, a Espanya d’estat només n’hi haurà un. Centralista, autonòmic o federalista (ara no entrarem a discutir sobre el sexe dels àngels), però un. Per això, l’etiqueta unionista és tan transparent: tant val per a un antidisturbis que compleix ordres desproporcionades dels seus superiors (convenientment aplicades també de manera desproporcionada), com també pels conservadors i progressistes que han fet mans i mànigues perquè el govern espanyol no acceptés un referèndum.
És clar que aquest rebuig més o menys explícit té a veure amb el desig de no quedar associat amb segons qui, encara que un bon dia decideixis immortalitzar-t’hi amb un somriure d’orella a orella davant les càmeres. Pura estratègia política, podríem pensar, per a arribar a l’espai polític que un considera que cal mobilitzar. Però més enllà dels càlculs electorals que tots els partits fan, fins i tot l’unionisme més civilitzat és incapaç de mirar l’altre sense miopia i, per tant, d’acceptar sense reserves les seves aspiracions.
Davant una plaça plena a vessar de ciutadans que li demanaven la dimissió, Muamar Gaddafi va confiar en veu baixa que estava assistint a un nou massatge multitudinari al seu ego cec d’ell mateix: pel coronel, la gent l’estava aclamant. L’endemà de la multitudinària manifestació del darrer 11 de setembre els mitjans en van fer moltes lectures: des de les més estrictament informatives d’alguns mitjans unionistes que deixaven constància, a contracor, de la gran capacitat de mobilització del sobiranisme fins a la del govern espanyol que subratllava una participació minvant. Des de la distància de Madrid, mitjans com Financial Times, Le Monde o The Guardian emplaçaven el president espanyol a negociar el referèndum d’autodeterminació. Mentrestant, pels platós de televisió es passejava una destacada dirigent socialista assegurant que ‘molts manifestants independentistes’ estarien d’acord amb un projecte d’Espanya plurinacional. Cap mitjà, ni l’unionista més abrandat, va informar que a l’11 de setembre hi hagués gent que cridés ‘Fe ; Fe-de; Federalisme!’. Segurament (suposo), perquè ningú no va cridar aquesta consigna. Què diríem si un dirigent independentista afirmés estar convençut que ‘molts participants’ de les darreres manifestacions unionistes votarien a favor d’una República catalana unida a Europa (i, per tant, a Espanya també)? Li podríem objectar que no és capaç ni de veure les evidències?
Tot fa pensar que sí i faríem bé d’explicar-li que no s’han de barrejar naps amb cols. L’unionisme tendeix a la ceguesa perquè encara no té assumit (no pot ni vol?) que ‘l’altre’ vol el que vol i no una altra cosa. I aquesta ofuscació es veu arreu, en el discurs dels partits i en els mitjans unionistes. Si pensem en l’articulisme d’opinió, on l’anàlisi hauria de ser argumentada, a tots ens vénen al cap el nom de columnistes il·lustrats que han jugat a presentar l’independentisme com un moviment feixistoide teledirigit per polítics que han perdut l’oremus. Fins i tot entre insignes intel·lectuals unionistes catalans, tan brillants en tants altres temes, no hi han faltat referències al nazisme. Quina pena que fa veure com ments privilegiades vessen de tots costats per la incapacitat d’acceptar l’altre. Se sol dir que els futbolistes professionals poden ser divins al camp però vulgars davant els micròfons. Aquests darrers mesos hem llegit escriptors, crítics literaris o directors de cine que quan han entrat a comentar les aspiracions sobiranistes, han emulat la pitjor versió dels futbolistes davant els micròfons.
Una de les coses més positives que podrien passar l’endemà de les eleccions és que els qui menyspreen i estigmatitzen l’altre i el veuen com un subordinat superin el marc mental en què estan empresonats (aquestes presons també són pernicioses). Simplement, perquè si continuen així, no veuran mai les evidències: ni la violència policial de l’1-O (gravada per la BBC o per una càmera casolana), ni la violència verbal a què tan sovint ens tenen acostumats. La instauració del respecte ha de començar en algun moment i l’unionisme té moltíssima feina per fer. Abans de pensar en arquitectures polítiques més o menys tunejades, l’unionisme ha de començar urgentment un camí de maduració que el porti a abandonar el càstig a l’infidel, la humiliació de l’adversari i el menyspreu cap a l’altre. El trajecte és molt difícil, però possible. Primera parada obligatòria: l’altre és un igual. L’unionisme no parteix d’una base social prima, va sobrat d’opinadors i intel·lectuals de primer nivell i, per tant, no hi ha cap raó per què el seu to general per defecte sigui el hooliganisme.
I abans de tot i de qualsevol altra cosa: tots els presos polítics a casa, ara mateix!
Narcís Iglesias, professor de la Facultat de Filologia i Comunicació de la Universitat de Girona i membre del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA)
