19.10.2020 - 21:50
M’aturo i hi faig una fotografia. ‘Què no és d’aquí vostè?’, pregunta un senyor gran assegut en un banc. ‘Només fan fotografies els de fora’, em diu mentre esgarrapa hores de sol al costat del riu. Aquest dissabte d’octubre pandèmic només hi és ell, al passeig fluvial. Com si fos l’únic espectador improvisat d’un esdeveniment que –suposadament– és a punt d’ocórrer. Perquè resulta, i sembla que és gairebé un fet, que aquesta setmana es farà l’últim tràmit a l’ajuntament per retirar el monument franquista que hi ha al riu Ebre, al pas per Tortosa. Es descatalogarà com a monument patrimonial i via lliure. Sí, ara és la bona, la definitiva. La fi del que podria ser el Valle de los Caídos català.
Per arribar fins aquí han hagut de passar moltes coses i en aquest article no explicarem el periple burocràtic, només deixarem constància de les excuses. Fent una mica de memòria, diria que fins ben entrat l’any 2000, poquíssima gent de dins i fora de Tortosa era conscient de què representava tenir aquell monument a la vora. En part no era estrany, perquè ni a les escoles ni a cap institució oficial –i només en algunes famílies– no s’havia explicat bé el significat d’aquella torre de ferro de vint-i-sis metres sobre una pilastra de formigó al mig del riu Ebre. ‘A los combatientes que hallaron gloria en la batalla del Ebro.’ En realitat, no era gaire difícil d’entendre, però molts s’entestaven a afegir-hi nous significats, que feien efecte, i al cap i a la fi no semblava tan greu.
—Si el traiem del riu, no esborrem la història?
—Però això no costarà molts diners?
—No perdrem part del patrimoni?
—No diuen que aquest monument és per tots els morts de la batalla de l’Ebre?
—No es pot convertir en un monument per la pau?
—No creieu que la decisió final ha de ser de la gent que viu a Tortosa?
Quan t’hi fixaves bé veies aquell guerrer que mira al cel i aguanta una estrella o l’àguila a punt d’alçar el vol que era del tot sospitosa, és clar. L’ajuntament feia de tant en tant alguna acció cosmètica i semblava fer els deures. El 1986 va retirar la inscripció ‘Al Caudillo de la Cruzada y de los veinticinco años de paz’. No pocs escolars ja en la democràcia dels noranta, van dibuixar-lo com a símbol de la ciutat. I no poques postals o records van imprimir-se amb la gloriosa imatge. Aquests darrers anys, quan, per més consciència social, la vergonya ja era monumental, com deien a tall de lema la gent de la Comissió per la Retirada dels Símbols Franquistes, aquella escultura va començar a desaparèixer amb photoshop de les propagandes de l’skyline tortosí, tot i que les preguntes de sempre –aquestes de més amunt– es mantenien com feia vint anys entre bona part dels ciutadans i entre els partits polítics de la ciutat.
Ni tan sols l’aprovació de la llei de memòria històrica l’any 2007 va poder forçar els diversos governs locals, ni els d’esquerres ni els sobiranistes, a executar una retirada que s’ha trobat paralitzada per una infinitat d’allò que s’anomenen ‘tràmits administratius’: que si la titularitat és de l’ajuntament, que si és de la Confederació Hidrogràfica, que si és de la Generalitat o del govern de l’estat. D’arguments i giravolts, n’hi ha hagut infinits. Potser l’episodi més desesperant va ser quan l’ajuntament de Tortosa, amb govern de CiU, tip de veure’s empès contra les cordes, va decidir de convocar una consulta ciutadana en un episodi que vaig explicar aquí. El resultat va ser d’un 68,36% (5.755 vots) dels veïns a favor de mantenir el monument i un 31,25% (2.631 vots) a favor de retirar-lo.
I sí, d’allò, d’aquell ball carnavalesc de paperetes del 2016 han passat quatre anys; moltes coses no han canviat, però algunes sí. La virulència amb què hem vist ressorgir l’extrema dreta, la reacció de l’estat contra el procés sobiranista o les agressions policials del Primer d’Octubre han demostrat també a Tortosa que aquestes preguntes que es feia la gent de la ciutat, si es vol, benintencionada, no amagaven sinó la vigència d’una repressió que ni tan sols s’havia identificat del tot.
Gràcies a les lluites sobiranistes i antifeixistes d’aquests darrers anys s’ha contextualitzat un debat que s’havia descafeïnat en el si de la política municipal, havia esdevingut un assumpte dels anomenats ‘de gestió’ i havia perdut bona part de la càrrega històrica de país que tenia. Ara, l’octubre del 2020, hi ha menys dubtes que mai de la urgència d’una retirada que havia de passar per sobre de qualsevol altra consideració. La comissió parla de ‘maduresa democràtica’. I sí, crec que és una bona interpretació per a comprendre que les resolucions –com sembla que serà aquesta– sempre són la culminació d’un llarg camí de frustracions i incerteses.
Si res hem après aquests darrers anys de la repressió als carrers i a les presons ha estat que la transició democràtica no és un procés culminat, que es va fent acció de resistència rere acció de resistència, sense que de vegades siguem prou conscients que una lluita té efectes directes en una altra. Premonitòriament, fa un mes algú va posar-hi un artefacte explosiu com si, a la fi, simbòlicament hagués arribat el moment de desaparèixer. Les madureses beuen de molts elements que hi conflueixen, que les ajuden a avançar. Aquesta intervenció de retirada al mig del riu representarà, si finalment es posa una data ferma per a l’enderrocament, un moment clau en aquest llarg camí de transició inacabada. Gràcies a tothom qui hi ha contribuït.
