31.01.2016 - 22:00
|
Actualització: 01.02.2016 - 12:58
Això fou el primer que vaig veure quan el vaig conèixer: aquells ulls, aquells ulls que et miraven de fit a fit, que fitaven, que fitoraven, que travessaven, que irradiaven, que no s’aturaven de llançar guspires: dos volcans que el cervell feia servir per explorar, per inventar, per crear, per veure allò que no ha vist ningú mai. La boca, les orelles, la pell, el sexe, el tacte, l’espinada, el cervell, tot, tot condensat en aquells ulls que hi veien nit i dia amb electricitats i làsers i instruments futurs de pensament i percepció fets u.
Els fongs damunt les teules són ferides resplendents de la simbiosi.
Negaves l’assistència del fred, cruixien els teulons de les paraules.
No et movies entre les aigües ufanes de la claredat i cercaves els cocons que deixava la fullaraca humida.
No sabia cap ni un dels noms de la passió i escorcollava clarianes de cànyoms tacats de nostàlgia.
Reverdia l’or de les capçanes en la pell suberosa del temps passat com un reliquiari.
Comptaves síl·labes exactes per bastir petits monuments a la bellesa del no-res.
De sobte arribava el cant dels grins que surava damunt la rosada negra.
Parties cap enllà fins que, desorientat, repeties les cançons de l’asfíxia i el ressorgiment.
La suavitat de les paraules perdudes et resseguia la pell fins al moll de l’os: creuaves horitzons sense tèmer-te’n.
Era una naixença, era un enterrament, era la monotonia dels treballs incansables, era l’alegria esqueixada.
Surt de ma llengua plena de sang, surt del meu calze.
(Podeu sentir tot seguit el text recitat per Biel Mesquida mateix.)
