Els ucraïnesos van abandonant el rus: és la llengua de l’enemic

Khàrkiv, Ucraïna. A Khàrkiv, una ciutat històricament russòfona a l’est d’Ucraïna i situada a uns cinquanta quilòmetres de la frontera russa, les classes d’ucraïnès tenen molta demanda. Cambrers, perruquers i botiguers han deixat de fer servir el rus en el seu dia a dia. Els llibres en llengua ucraïnesa s’exhaureixen ràpidament de les prestatgeries, i les editorials locals tenen dificultats per a satisfer les comandes.

Una de les falses justificacions del president rus, Vladímir Putin, per a envair Ucraïna era que defensava els russòfons, però l’atac ha tingut un efecte absolutament contrari.

En un gest de repulsa a la invasió, per tot Ucraïna la gent ha començat a portar els seus llibres en rus a punts de reciclatge locals perquè siguin triturats i convertits en paper higiènic. Els noms dels carrers s’han canviat per honorar herois ucraïnesos en comptes d’escriptors russos. Plats russos, com les mandonguilles pelmeni, han estat reetiquetats als menús dels restaurants. Les emissores de ràdio han deixat de posar cançons d’artistes russos, que abans eren populars a Ucraïna.

“Per a moltes persones, s’ha tornat impossible parlar rus, perquè és la llengua de l’enemic”, diu Irina Pobidaix, professora associada de lingüística a l’Institut Politècnic Igor Sikorski de Kíiv. “La llengua no és una qüestió de comunicació i prou, sinó també una manera de posicionar-se. És el meu ‘qui sóc jo?'”, afegeix.

L’escriptor ucraïnès Andrei Kurkov, que únicament escriu novel·les en rus, explica que després de la invasió se sentia “dolgut” quan escrivia, perquè se sentia avergonyit de Rússia. “Vaig entendre que Rússia es destruïa a si mateixa i destruïa la cultura russa a tot el món”, diu. 

El rebuig del rus va créixer el 2014, quan Rússia envaí Crimea i fomentà la guerra a l’est d’Ucraïna, però aquest rebuig generalitzat i accelerat de la llengua és una de les principals derrotes de la invasió del 2022.

En un dia calorós, a començament de juliol, quinze persones de diferents edats es reuneixen al voltant d’una taula en un centre cultural de Khàrkiv per a la seva classe setmanal d’ucraïnès.

“Com descriuríeu la llengua ucraïnesa en una paraula?” pregunta Svitlana Isaieva, la professora. “Única!” “Melòdica!” “Nadiua!” responen els estudiants. La paraula “nadiua” té un gran poder, aquí, perquè molts han començat a dignificar l’ucraïnès, que abans era considerat “de poble” per les elits de Khàrkiv.

“Crec que el rus no té futur, ací”, diu Oksana Tortihina, de 43 anys, professora assistent que va començar a fer classes d’ucraïnès després de la invasió.

Tortihina creu que la gent ha de triar lliurement la seva llengua. “No cal prohibir el rus. Deixeu que la gent l’abandoni gradualment, de mica en mica “, diu.

Isaieva, la professora, descriu la seva classe com una “ucraïnització suau”. La classe forma part de cinquanta clubs de conversa setmanals que s’han posat en marxa en més de vint ciutats d’Ucraïna. A la pissarra, hi ha quatre frases en una barreja d’ucraïnès i rus que són un exercici per a combatre la tendència dels estudiants a utilitzar termes russos quan parlen ucraïnès.

“Els processos de russificació han estat constants a Khàrkiv”, explica Tetiana Piliptxuk, la directora del museu literari de la ciutat i una experta en els canvis lingüístics d’Ucraïna. Ella creu que Khàrkiv es tornarà cada dia més parlant de la llengua ucraïnesa a causa de la invasió. Explica que tan bon punt van començar a caure bombes sobre Khàrkiv, molts residents van adonar-se que “la llengua és la nostra defensa i la nostra subjectivitat”.

Explica que avui “per a la majoria d’aquells que encara parlen rus, això no significa amor per Rússia. I aquest desig de dissociar-se de qui et va fer tant de mal romandrà”.

Per a molts ucraïnesos, les qüestions de llengua i identitat són emocionalment doloroses, però hi ha qui no pot abandonar el rus de la nit al dia.

Liubov i Taras Pavliuk, tots dos de cinquanta anys, viuen als afores de Kíiv i són casats de fa trenta anys. La seva relació reflecteix la complexitat lingüística d’Ucraïna. Liubov parla rus; Taras només parla ucraïnès. Quan discuteixen, diuen que obliden en quina llengua parlen.

La parella es va conèixer en una escola secundària de llengua ucraïnesa el 1984. Liubov diu que parla ucraïnès, però massa formalment pel seu gust, i per això se sent més còmoda parlant en rus. Abans de la invasió, solia escoltar música russa i veure la televisió russa. Ara no ho pot fer.

“El rus és la llengua de l’enemic, això ho accepto”, explica. “I no és que em negui a parlar ucraïnès, és que sóc una persona molt emocional i, a vegades, em falten paraules en ucraïnès per poder-me explicar bé.”

Liubov culpa la russificació d’Ucraïna de la seva dependència del rus. “Vam néixer soviètics i moltes vegades és difícil per a les persones de la nostra edat passar a parlar ucraïnès.” Liubov continua parlant rus a casa amb Taras, que es nega a parlar rus d’ençà del 2014 i li respon sempre en ucraïnès, però en públic només parla ucraïnès.

“No és que tingui por de parlar rus… Ningú m’ha dit mai res per parlar rus”, diu. “Però quan parlo rus, em sento avergonyida interiorment de parlar la llengua de l’enemic en públic. És un sentiment molt personal.”

 Malgrat tot, el rus continua essent utilitzat pels ucraïnesos en la vida quotidiana. Molts soldats ucraïnesos al front parlen rus. I encara que els ucraïnesos publiquen a les xarxes socials en ucraïnès i fan servir la llengua en públic, molts reconeixen que a casa encara parlen rus.

Kurkov continuarà escrivint la seva ficció en rus. “És la meva llengua materna, sobretot… Només puc escriure ficció en la llengua que conec més bé”, diu, tot i reconèixer que les seves novel·les difícilment es publicaran en rus a Ucraïna mentre duri la guerra.

El futur de la llengua russa a Ucraïna és una qüestió complexa per al 30% dels ucraïnesos que la tenen com a primera llengua.

Després de la invasió de l’any passat, l’arribada multitudinària de refugiats russòfons a l’oest d’Ucraïna va provocar tensions, per exemple, amb propietaris que es negaven a llogar pisos a aquests refugiats. Al juny, el parlament d’Ucraïna va aprovar una llei que prohibia la importació de literatura de Rússia i Bielorússia. El president, Volodímir Zelenski es va negar a signar-la perquè deia que violava les normes de la Unió Europea sobre els drets de les minories. El mateix mes, Zelenski va proposar de fer de l’anglès la segona llengua oficial d’Ucraïna.

Alisa Sopova, una antropòloga russòfona de la Universitat de Princeton que és originària de Donetsk i treballa sovint al Donbas, explica que el problema lingüístic “multicapa” d’Ucraïna amb els parlants de rus és “una mena d’elefant a la sala”. Molts russòfons tenen por de manifestar les seves inquietuds, diu. “Els parlants de rus no senten que tinguin dret d’exigir respecte per la seva llengua perquè tot ha estat distorsionat i desacreditat per Rússia.”

En darrera instància, la clau és la tolerància, diu Angela Bulat, de seixanta anys, que té una granja de vaques a Huliapole. Bulat té una identitat fragmentada. És mig russa, mig tàrtara i nascuda a Horlivka, una ciutat de l’est d’Ucraïna ocupada per Rússia d’ençà del 2014.

“Sempre m’he demanat ‘qui sóc, jo?’” diu. “Parlo rus, ucraïnès i súrjik” –el dialecte de transició parlat en algunes zones russòfones d’Ucraïna. “Els meus pares són del Daguestan i jo sóc ciutadana ucraïnesa.” Però el debat sembla que s’ha acabat: “Després de la guerra, ja no em faig aquestes preguntes, només penso com ens tracta cadascú.”

Subscribe to the Washington Post