Els txecs s’estimen més no saber el nom de l’assassí de Praga

The Washington Post · Petla Dvorak

Praga. La nit de Cap d’Any, molts txecs van fer un memorial per les víctimes de la matança de feia dues setmanes. Amb espelmes, flors i els retrats de les víctimes, van formar un altar gegant al lloc del crim, una universitat fundada el 1348. El 21 de desembre, un dels estudiants de la universitat hi va matar catorze persones i després es va suïcidar.

“El nivell de violència que ha sofert avui la Universitat Carolina de Praga és absolutament inèdit i xocant per a la nostra comunitat acadèmica i per a la República Txeca”, van dir les autoritats universitàries en un comunicat difós poques hores després dels fets.

Les imatges d’estudiants evacuant les aules i corrent a cercar un refugi eren familiars, perquè se n’han vist per la televisió en uns altres països, sobretot als Estats Units. Però el context cultural és molt diferent. Els txecs, i la gran majoria dels europeus, no hi estan acostumats.

Quan vaig sentir a les notícies què passava prop de la feina d’un cosí i al mateix edifici on el meu marit va a classe, vaig provar d’esbrinar si tothom de la meva família estava bé.

A ningú no li havia passat res, de manera que vam mantenir el pla, programat feia mesos, de visitar la família a Praga just després de Nadal. I la primera parada va ser el memorial en record de les víctimes que creixia a la universitat.

És a prop del riu Vltava, del vell barri jueu i d’una estàtua del famós compositor Antonín Dvořák. Un indret de torres medievals i façanes art déco, de records de la belle époque i paviment de còdols.

Just on s’acaben els graons de la universitat, ara coberts de cera fosa, hi ha la plaça de Jan Palach, un memorial a un altre estudiant de la Universitat Carolíngia que es va fer famós per un acte violent.

La immolació de Palach el 1969, en protesta contra la invasió soviètica de Txecoslovàquia, és un acte únic, heroic, que els txecs conservem de generació en generació. Els meus fills en saben la història i sempre ens aturem a la seva tomba quan visitem la família materna, que hi viu a prop.

Ara molts periodistes txecs s’han negat a imprimir el nom i la història del tirador. No visiten la seva ciutat natal –a mitja hora de distància– per seguir els seus passos i explicar la seva història, per reconstruir els assassinats amb què l’ha relacionat la policia: un pare i un nadó al bosc i, després, el pare del tirador.

“He llegit molts articles sobre matances als Estats Units i he arribat a la conclusió que no hem de donar notorietat al tirador”, m’explica Martin Bartkovský, editor en cap de Reflex, a la ràdio nacional.

Al memorial, la gent amb qui vaig parlar també tenia poc a dir del tirador. “Era boig, millor no saber-ne gaire cosa més”, em va dir un d’ells, simplement.

Les espelmes del memorial de Praga són dins uns porta-ciris vermells, com els que posem a les tombes dels nostres avis en aquesta nació, on molta gent té armes però molt poca gent mor per una arma.

La propietat d’armes és consagrada a la constitució, i la policia txeca ha informat que hi ha prop d’un milió de propietaris registrats. Però tots ells –des dels caçadors fins als propietaris de botigues que volen portar una pistola oculta– han de passar un control mèdic i una comprovació dels seus antecedents i aprovar un examen exigent.

I el cas és que l’assassí, un estudiant universitari amb bones notes, tenia les armes legalment i havia passat tot el procés. Tot el procés que fa confiar als txecs que en aquest país no passa el que passa en uns altres països. I això fa que aquesta massacre sigui tan desconcertant i causi tantes reflexions públiques sobre com tractar-la.

• Subscribe to the Washington Post
• Podeu llegir més reportatges de The Washington Post publicats en català a VilaWeb