07.07.2023 - 21:40
L’eslògan del PSOE per al 23 de juliol, “Endavant”, és molt semblant al missatge que repetia Ada Colau abans del 28 de maig: “Hi ha qui vol tornar enrere, nosaltres volem seguir endavant”. De fet, l’anunci que fan córrer els socialistes aquests dies sembla que imiti el de Barcelona en Comú: “Mentre n’hi ha que retrocedeixen, odien, destrueixen, nosaltres sabem que aquest viatge no pot acabar aquí. Endavant”, diu la protagonista. A final de l’any passat, en la renovació d’imatge del govern després de la ruptura amb Junts, el president Aragonès va presentar el sintagma que acompanya les seves aparicions: “Sempre endavant”. És un bon retrat de la simplificació del debat: ningú no t’explica on vol anar, et demanen simplement que pugis al cotxe, que és millor que condueixin ells. Els esquemes són com més va més simples, més simbòlics. Aquestes eleccions mostren com, a l’estat espanyol, el vot ja es basa tan sols en la reacció o en la identificació: per evitar una cosa o per defensar-te. No pas en els programes.
Triar “endavant” com el centre semàntic de la teva campanya té dues lectures, a més a més del recurs fàcil del fantasma del feixisme, que són contradictòries amb la idea de progrés que tant el PSOE com els comuns i com ERC volen transmetre. La primera és que tots tres fan servir la mateixa idea de moviment per esborrar de la memòria política què va passar en aquest país l’octubre de 2017. En l’eix nacional que tant menyspreen, en realitat són ells els qui volen tornar enrere, perquè no troben cap més maniobra que l’oblit. Meritxell Batet, candidata del PSC, va dir ahir en el primer debat electoral que el problema del president Puigdemont és que viu al 2017 i no en vol sortir. Per enterrar definitivament el referèndum, que ha desaparegut del seu programa electoral, Yolanda Díaz ha dit que “el temps ha passat per a tothom”. Fins i tot el candidat del PDECat, Roger Montañola, també insisteix en aquesta idea: “Catalunya no serà independent, que som al 2023 i qui no ho vulgui veure no sé en quin planeta viu.”
La segona anàlisi possible neix d’una evidència. Si ens cenyim estrictament a la idea de moviment, anar endavant vol dir no anar ni a l’esquerra ni a la dreta. Anar endavant vol dir no aturar-se a pensar si hi ha més camins. Vol dir, de fet, continuar com fins ara: en un sistema polític d’aigües estancades. En aquest sistema s’ha d’acceptar cíclicament el PSOE com un mal menor que, de vegades, té una gestió una mica més sensible contra la desigualtat, però que no s’enfanga en cap reforma estructural. No tan sols en l’eix nacional, tan cabdal a Catalunya: tampoc en l’eix econòmic. Aquesta demonització descontrolada del PP i Vox no ajuda especialment ni Sumar ni ERC, perquè emblanqueix el PSOE i elimina tots els incentius que els socialistes podrien tenir per a fer unes polítiques diferents que, en realitat, no fan perquè tampoc no volen fer-les. Qualsevol marc que no tingui el PSOE com a principal adversari l’enforteix i, per tant, enforteix l’estat espanyol i debilita la força dels votants.
Admirades per les habilitats de Pedro Sánchez en la seva cercavila mediàtica, les patums de la progressia espanyola lamenten ara que, durant la legislatura, el president espanyol no hagi defensat amb més contundència les seves polítiques. De fet, li retreuen que, suposadament, hagi amagat el cap sota l’ala, que hagi fet veure que és menys d’esquerres que no és en realitat, o que s’avergonyís en públic dels seus pactes amb ERC i Bildu per un mer càlcul electoralista. Per més que salivin Jordi Évole i Àngels Barceló, Sánchez no surt de l’armari com a polític veritablement demòcrata ni veritablement d’esquerres després de quatre anys de timidesa. És purament un candidat del PSOE, que quan governa exerceix amb entusiasme les servituds de les oligarquies econòmiques i de la monarquia, i que en temps de campanya electoral ha de fer veure que és un altre.
Amb l’excusa de combatre el PP i Vox, el sistema envia un missatge rotund a qualsevol votant que aspiri a una transformació democràtica: que rebaixi les expectatives. El discurs tàcit d’aquesta campanya és normalitzar la idea que la corda no es pot tensar més perquè, si es tensa massa, arribarà el Mal encarnat. Teresa Jordà, número dos d’Esquerra Republicana, va dir que “Sumar s’assembla cada dia més al PSOE, el PSOE al PP i el PP a Vox”. Té raó, però el desplaçament no s’acaba aquí. La CUP s’assembla cada dia més a ERC i ERC s’assembla cada dia més als comuns. Aquest canvi de rols és la conseqüència lògica d’haver interromput la relació entre la voluntat dels votants, el seu mandat, i el deure que els representants tenen de complir-lo. A Catalunya, això es va accelerar quan van abandonar-se les promeses del procés. A Espanya, quan la immensa majoria de ciutadans, també molts de progressistes, van fer l’orni davant l’autoritarisme i van permetre que el PP i el PSOE els fessin la feina bruta d’impedir la independència amb mecanismes antidemocràtics, i així no haver-la de debatre.
La candidata de Sumar a Catalunya, Aina Vidal, una vella militant d’Iniciativa per Catalunya, va parlar ahir, en el seu primer minut d’or, del conte dels tres porquets. “Ningú no es creu que amb un govern del PP i Vox li pugui anar bé a Catalunya. Sento alguns partits i em recorden un conte infantil: n’hi ha tres que diuen que és possible defensar Catalunya amb una caseta de palla davant el llop que representa el PP i Vox. La casa amb fonaments és la del govern de coalició, és l’única capaç de donar resposta a Catalunya”, va dir. Vidal va ometre un detall molt divertit del conte: qui avança és el llop, que després d’ensorrar una casa, se’n va trescant cap a la casa següent. El problema de la política espanyola és precisament que a la casa del PSOE i Sumar tampoc no hi cabem els catalans si volem ser lliures, i ens hi tenen sempre segrestats amb l’excusa que ve el llop, un llop davant el qual ja van deixar-nos sols. Si l’única consigna és defensar-se’n, no hi haurà mai una casa millor.
Cap al tercer acte, amb Junts al centre
El terratrèmol del 28 de maig semblava que havia donat lloc a una “erupció en tres actes”: tres dates que podien acabar de transformar el paisatge polític, després de l’ensulsiada que va arrabassar als socialistes gairebé tot el seu poder territorial. La primera era el 17 de juny, dia en què van constituir-se tots els ajuntaments. En efecte, va haver-hi una part de l’erupció més intensa que no s’esperava. Ada Colau i els comuns, després de tota una campanya pregonant l’arribada de la sociovergència com si fos l’apocalipsi, van investir Jaume Collboni juntament amb el PP. Xavier Trias i Ernest Maragall semblaven desfets. “Amb el PP no anirem ni a la cantonada”, havia dit Jordi Martí, número 2 de Colau, unes hores abans. Aquell mateix dia, la filial ripollesa de Junts va permetre que Sílvia Orriols, d’Aliança Catalana, fos batllessa. Ràbia contra un altre pacte contra els partits independentistes a Barcelona, i enfortiment de l’eix nacional; maniobra a Ripoll per a mostrar sensibilitat amb els potencials votants de Junts temptats per les idees i els discursos d’Orriols. Cal veure si Míriam Nogueras troba la manera de nodrir-se’n, però per estrany que sembli són dues situacions que beneficien Junts.
El segon acte havia de ser aquesta setmana, 5 de juliol, data de la sentència del Tribunal de Luxemburg sobre la immunitat del president Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí. La situació que més hauria beneficiat Junts, una victòria judicial clamorosa, se’n va anar en orris. La sentència va ser desastrosa per a la defensa. Ponsatí va criticar en directe, davant l’estupefacció de Puigdemont, que s’hagués jugat amb les expectatives. Els de Nogueras es van afanyar a demanar el vot pel seu partit “per a defensar els exiliats”. La qüestió interessant serà veure si en surten prou enfortits per salvar-se de l’abstenció. Si no aguanten el tipus, l’operació de reconstrucció que es va provar d’apuntalar amb el suport de Trias quedaria molt tocada. Si l’aguanten, per a Junts seria un bon galimaties haver de tenir la clau de la governabilitat a l’estat espanyol. Junts és al bell mig d’aquesta campanya. El seu resultat serà tal volta el més important de saber llegir bé.
