01.12.2022 - 21:40
El president Aragonès va intervenir ahir davant un comitè de l’ONU per denunciar la minorització de la llengua catalana, el seu intent d’absorció, per part dels estats espanyol, francès i italià. En aquest sentit, cal remarcar com un fet molt positiu que un dirigent d’una de les nostres regions denuncie de manera pública tots tres estats, i no tan sols el que li ha caigut en sort a ell. Perquè la responsabilitat sobre la llengua és comuna a tots els parlants, visquen on visquen, òbviament.
Les històries particulars de cada àrea catalanoparlant i dels estats que les contenen són diferents, és evident. Els francesos, els espanyols i els italians han seguit camins molt variats per aconseguir, o per mirar d’aconseguir, com a mínim, el mateix objectiu: aniquilar la diferència i esborrar la llengua, perquè la llengua és allò que ens converteix en originals, en únics.
Fins ara, els francesos han fet servir més el prestigi que no pas la força bruta, però sense renunciar mai a aquesta força bruta, especialment en l’escola i en el tracte personal. Els espanyols, bàsicament, s’han dedicat a exercir de manera ininterrompuda la violència, amb més intensitat o menys, segons la por que tinguen que ens n’anem. I a l’Alguer la cosa ha estat molt més complicada, per la dimensió de la ciutat, perquè no tan sols hi ha en joc la relació entre els algueresos i Itàlia sinó també el seu paper tan especial dins Sardenya i com a nacionals sards de cultura catalana.
Detalls a banda, en definitiva, la llengua catalana té tres estats que d’ençà de fa segles juguen a la contra i no actuen, pròpiament, ni han actuat mai com a estat dels catalans. I per això mateix, són tots tres que han de ser identificats per tota la comunitat catalanoparlant, en conjunt, com els culpables del procés de minorització lingüística que vivim, com els causants de totes les dificultats que cadascú de nosaltres patim.
Ells són els minoritzadors, i el seu treball, si bé no és coordinat, és evident que va en la mateixa línia i s’ajuda. Entre més coses, perquè la història ens ha demostrat que les llengües es poden irradiar perfectament des del centre cap a les perifèries i fer-les renàixer, com passa a Catalunya Nord o a Oriola ara mateix. I per aquest motiu, tots tres estats saben, en són conscients, que per liquidar el català hauran de liquidar tot el català, a tot arreu. I no únicament dins les seues fronteres. La lliçó, a la inversa, faríem bé d’aplicar-nos-la.
Parlant de llengua i de normalitat, ahir VilaWeb va publicar la primera entrevista periodística a Enric Benavent, que aviat serà el nou arquebisbe de València. La seua arribada és esperada en una societat on, per desgràcia, l’església ha tingut un paper nefast durant dècades, posant-se sempre d’esquena a la llengua de la terra. Com es pot constatar en la magnífica entrevista que li ha fet Esperança Camps, el nou arquebisbe representa, d’entrada, un canvi enorme i un senyal d’esperança. Esperem que prospere.
