Els trànsfobs m’ensenyen coses

L’observatori contra l’LGTBI-fòbia ha denunciat els missatges transfòbics a les xarxes contra la número tres de les llistes de la CUP per Tarragona. “Les dones trans han de poder participar a les polítiques públiques i càrrecs electes amb plena igualtat i seguretat [igual] que la resta de candidates”, expliquen al comunicat, i no sé si aquí per “candidates” hem d’entendre tots els candidats o només les candidates, ho dic sense gens d’ironia, perquè els canvis del llenguatge ja m’agafen gran, però no tant els de la societat i els que afecten els drets humans, que no tenen edat. Sobre la realitat trans he de dir d’entrada que, com a boomer, encara n’estic aprenent i no tinc pas totes les qüestions resoltes, però la realitat trànsfoba, que generacionalment em toca més de prop, sempre la tinc a mà per a ajudar-me a veure-hi clar a través de les seues ombres.

Dir que l’odi contra la candidata de la CUP és perquè és una dona trans és una manera de resumir el fet, perquè, en el seu cas concret, molts dels seus atacants han sentit la necessitat de matisar que per a ells no es tracta només que sigui trans, sinó que al seu judici els trenta anys llargs no són anys per a “fer-se” trans, que si tan trans es pensa que és –acusen, sospitosos–, per què se’n fa ara, senyoria?, per què no se n’havia fet abans, senyors i senyores del jurat? Noteu la semblança d’aquesta acusació amb el qüestionament d’altres fets que envaeixen la intimitat de la gent. També en aquest cas allò que molesta és no tindre davant una “víctima perfecta”, que faci, sigui i respongui com naltros esperem, perquè un bon trans-trans ha de ser com les compreses: que no es noti, que no traspassi, que no es mogui, que no ens faci nosa per poder seguir el nostre dia còmodament.

Com la majoria de trànsfobs, jo també vinc d’una època que podies arribar a adult amb la “comoditat” de no haver hagut de conèixer ni d’estimar cap dissident de gènere, ni dins la família ni en el cercle d’amistats. Parlo d’un temps que a les dones trans només els esperava l’explotació sexual, per aquesta mania que tenen les persones de menjar, i que a classe no hi havia cap gai fora de l’armari, igual que tampoc no hi havia negres ni, jo què sé, autistes xiquetes –com autista és també la candidata de la CUP i com també resulta que ho són moltes persones trans. Érem com era la societat del moment: trànsfobs, homòfobs, racistes, capacitistes, i així es mantenia socialment a ratlla la mínima mostra de diferència que gosés excitar tot aquell odi latent. I amb més intensitat encara en els entorns rurals, com per exemple el que ha vist créixer la cupaire assetjada –a la gent de poble que es manifesta gai de gran, per exemple, o a la que no ho manifestarà mai, demana’ls si ets prou valent per què mai, o per què ara–; entorns on la neurodivergència també hi era tan desconeguda com a ciutat, però si pot ser encara més estigmatitzada. Algú que ve d’aquí, que ve d’això, com vols que no faci política, i amb quin dret?

Diuen que allò que és personal és polític, però la idea d’aquesta peça és una altra: que ningú no n’ha de fer res. De fet, el subterfugi més popular de la transfòbia no és de caràcter personal, sinó que pretexta un xoc de drets. Un xoc que es proposa per la part de baix, entre dones cis i dones trans, mentre a la part de dalt, a l’àtic amb vistes del patriarcat, se’l miren amb el got de tub a la mà: mentre s’estirin els cabells entre elles, ningú no els mira a ells. En aquest marc que posa unes discriminades contra unes altres, s’esgrimeix que la candidata trans pren el lloc que correspon a una dona-dona, i això, vulguis que no, sempre fa pensar. Com la teoria que les lleis pels drets de les dones trans “esborren les dones”, l’argument estrella del terfisme, també dit “feminisme” transexcloent, que vindria a ser com una branca ideològica del feminisme comuna amb el masclisme, una mena de lluites compartides, com fa palès la comunió dels uns amb les altres en qualsevol onada d’assetjament contra dones trans.

Per la meua part, i com a dona cis, no sento que els drets de les dones trans m’esborrin d’enlloc, com tampoc no em sento esborrada pel masculí genèric, per cert, perquè crec en el context. Igualment, no sé sentir l’amenaça que cap dona trans em pugui prendre cap lloc enlloc; primerament, perquè les posicions més anhelades per tothom encara són ocupades majoritàriament i aclaparadora per hòmens, i segonament, perquè el lloc que han d’ocupar les persones trans és el seu lloc, i l’únic problema que hi veig és que no hi havíem comptat. És la ceguesa que té el privilegi: no veiem la discriminació que ens el fa possible. No el veiem les dones blanques sobre les negres, les heteros sobre les lesbianes, les cis sobre les trans, d’això tracta la interseccionalitat, i els hòmens sobre totes naltros ja no ho cal dir. Per una altra banda, la transfòbia molts cops parteix del convenciment que, per a algunes persones trans, la seua és una discriminació “triada”, un raonament que molts coneixem bé de part dels castellans, per posar un exemple quotidià de privilegi cec, per als quals “l’entestament” a parlar català amb tothom i amb normalitat és una tria més pròxima al caprici i a voler fer l’especial que no pas la manifestació més directa d’allò que som i de la nostra identitat.

Una altra cosa que m’ensenyen els transfòbics sense voler és a pensar sobre el cos sexuat de la gent i allò que es coneix com expressió de gènere. Com quan, per a voler ferir la dignitat de la cupaire trans, li repeteixen que és un home “tant si vols com si no” —la versió trànsfoba del “què diu al teu DNI?”—, o que és un home “disfressat de dona”, cosa que em porta a reflexionar què se suposa que és una “disfressa de dona”: cabells llargs, una faldilla, un vestit?, i a voler saber més de la dissidència queer (però avui anem a pams). Aquest acarnissament amb les dones trans que consideren menys “reeixides” pel que fa al trànsit m’ha fet conscient de la pressió de moltes d’elles per a encaixar en els estereotips més rònecs de la feminitat i així poder despistar mínimament l’ull de l’odi, aconseguir acceptació social, i en última instància reduir les possibilitats de patir violència per ser dones trans, tot i que no pas, ves per on, per ser dones. De fet, la candidata de la CUP s’ha hagut de sentir dir que cap dona no es vestiria mai “així”, que mira quin vestit que porta, i mira quina cara, si almenys anés maquillada, que està grassa, que va peluda, que no porta sostenidors, “i a sobre, és lletja”, “lletja de collons”, copio textualment. Ves quina cosa: per ser que no és cap dona, els trànsfobs posen molt d’afany a insultar-la, vexar-la i menysprear-la tal com el patriarcat ens ha ensenyat a insultar, vexar i menysprear una dona.