15.12.2019 - 21:50
Llegia una pàgina rere una altra i a cada conte pensava, com és que no l’havia llegida fins ara, aquesta escriptora? La resposta no tenia cap misteri: perquè no en sabia la llengua. I, tot i que els seus llibres eren traduïts a una llengua que sí que conec com és l’espanyol, no ha estat fins que l’han traduïda al català que l’he descoberta. Em passava fa unes setmanes amb l’escriptora basca Eider Rodriguez, traduïda per Pau Joan Hernàndez, però em deu haver passat –ens deu haver passat– infinitat de vegades, la majoria potser sense ser-ne conscient, de tan obvi que sembla. Tots aquests autors que hem pogut llegir perquè algú els ha traduïts. Perquè de llengües, alguns amb sort en saben unes quantes, però no deixen de ser unes quantes i prou. I els centenars i centenars més que hi ha i a les quals no tenim accés si no és per mitjà d’algú que ens fa d’intèrpret.
Hi rumiava i tot d’una vaig frisar per saber llengües i més llengües, per descobrir-ne els entrellats, per poder accedir a tots aquests coneixements ara mateix inabastables sense intermediaris.
En el cas del basc, també és una mostra de com de poc plurilingüe és aquest estat on s’entesten a tenir-nos i on la cosa més lògica i bàsica seria que a cada escola s’hi aprenguessin les quatre llengües oficials, com a mínim això.
Vaig recordar aquell vídeo que es va fer viral fa uns pocs anys, igual com el fil de Twitter que va córrer com la pólvora, que ensenyava amb exemples com n’era, de bonic, el basc (No diem ‘parir’, diem ‘erditu’, que vol dir ‘dividir-se per la meitat’, i etcètera). La llengua més bonica del món, deia la noia. Cosa que deu pensar cadascú de la seva, és clar, perquè la llengua ens surt de dins i és la manera que tenim de referir-nos a les coses, als sentiments, de verbalitzar la realitat i, per tant, de veure-la, de posar mots a les circumstàncies de la vida i de la mort i a invisibilitzar aquelles per a les quals no hem tingut mai paraules. És clar que te l’estimes i et sembla la més bonica que hi ha. Una llengua és tant més que una manera de comunicar-se perquè és una manera de veure i explicar el món. I cadascuna té la seva. Això vol dir, per exemple, una manera de percebre el temps, de cantar, de referir-se als parents, de mostrar afectes (aquesta m’agrada molt: en llengua tuva, čyttaar vol dir tant ‘fer petons’ com ‘ensumar’, perquè una mostra d’afecte similar a la d’un petó és, exactament, ensumar l’altra persona).
Que no hi ha dues llengües iguals, que tot sovint no es poden dir les mateixes coses perquè no hi ha una traducció possible. Com es diu, això, en català?, pregunta aquell. I hi rumies una estona, perquè no és tan fàcil, perquè aquella paraula –o aquella expressió, encara més– no té un equivalent al català, i després d’haver-hi donat voltes trobes una manera de dir-ho, que és com ho diries en la teva llengua, assumint que es poden perdre matisos però que se’n guanyen uns altres. I, així, vas jugant-hi.
Recorrem, més que a la traducció, a la interpretació, a l’adaptació. Perquè traduir d’una llengua a una altra és conèixer-la prou profundament per treure’n l’entrellat i explicar-lo a la manera que té l’altra llengua de dir aquelles coses faltant el mínim a l’original i, si parlem de llibres, que d’això tractava, respectant tant com sigui possible l’estil de l’autor en qüestió. Veges tu si no és una feinada, això de fer de traductor! Val a dir que sembla que, de mica en mica, entre els uns i els altres, es va reconeixent la feina que fan, i els seus noms comencen a aparèixer cada vegada més a les cobertes. Fins al punt que n’hi ha uns quants, d’aquests noms, respectats, que s’han guanyat el reconeixement gràcies a una trajectòria lloable, que fins i tot acaben fent decantar la decisió de comprar un llibre.
Si ens podem permetre de no saber ni una mil·lèsima part de les llengües del món és perquè hi ha qui ens permet d’accedir-hi en la nostra llengua. Com a mínim, això, per salvar-nos, per donar-nos un senderó que ens porti a tants altres món. Ah, tots els autors que podem llegir perquè algú els ha traduïts.
I també passa a la inversa, és clar. Que en català, per exemple, diem que toquem mare quan ens hem salvat tot jugant i els més menuts fan mamballetes quan piquen de mans. Quan algú fa tard, diem que arriba a quarts de quinze, o a misses dites. Pesem figues al sofà havent dinat si ens endormisquem i a vegades ens passa que estem desficiosos i no sabem on pondre. Ens encanem de riure i xerrem per les butxaques, tot i que qui molt xerra, algunes n’erra. Que hi ha dies que el temps és rúfol, o que fa februra, i ja veus a venir la maltempsada, que quan al cel hi ha cabretes a la terra hi ha pastetes.
I ara tradueix-ho, això.
PS: Com que ja boi són festes, que és com diem ‘gairebé’ al Penedès i una mica més enllà and I think that’s beautiful: bon Nadal i bon any.
