Els traços del càncer

Ferran Antequera Beltran. El 12 de novembre de 2019, Cristina entrava en quiròfan perquè li extirparen un tumor d’un centímetre que, el darrer 8 d’octubre, li havien detectar al pit dret. «Només sortir del quiròfan, em vaig assabentar que havia guanyat el Premi Nacional de Còmic per la novel·la gràfica El dia 3», afirma la il·lustradora valenciana Cristina Durán, veïna de Benetússer, mentre s’adreça amb cautela el mocador que porta al cap.

Dos mesos més tard, quan els metges van comunicar-li que havia de sotmetre’s a quimioteràpia, ella sabia que el procés s’allargaria. Per tant, va decidir fer-ho públic a través de les xarxes socials. Així, el 4 de febrer de 2020, amb motiu del Dia Mundial del Càncer, Durán va publicar una vinyeta a Twitter on resumia la seua experiència amb la malaltia. Milers de personalitats del món de la cultura li van transmetre el seu suport.

Cristina, junt amb la seua parella, Miguel Ángel Giner –guionista de gran part de les seues obres–, ha publicat còmics de caràcter autobiogràfic sobre la paternitat: Una posibilidad entre mil (2009), on narren el naixement i diagnòstic de paràlisi cerebral de la seua filla Laia, i La máquina de Efrén (2012), sobre el procés d’adopció de Selam, originària d’Etiòpia. A més, segons Durán, espera poder publicar un còmic sobre la seua pròpia experiència amb el càncer, una malaltia que, el 2019, va cobrar-se la vida de 110.367 persones a Espanya, segons dades recollides per l’Asso­ciació Espanyola Contra el Càncer (AECC).

Per a Álvaro Pons, professor d’Òptica a la Universitat de València i director de la Càtedra d’Estudis del Còmic de la Fundació SM i la Universitat de València, el còmic sempre ha sigut un reflex de la realitat social de cada època. I, per tant, és lògic que el càncer estiga tan present en el còmic, ja que «és la malaltia que més por ens fa als humans», segons afirma l’expert. Encara que la primera causa de mort al món i a Espanya siguen les malalties cardiovasculars, Pons no s’equivoca quan diu que el càncer encara és una de les afeccions que més morts i temors provoca en la societat actual.

«El còmic sempre ha sigut un reflex de la realitat social de cada època i el càncer encara és una de les malalties que més morts i temors provoca en la societat actual»

El còmic naix cap a la dècada de 1830. Des d’aleshores, els vinyetistes i dibuixants, que no van ser considerats «artistes de veritat» fins als anys vuitanta del segle passat, han reflectit en les seues obres la realitat que els ha tocat viure des de la marginalitat artística: «Han sigut gent de carrer que reflectia tot allò que hi ocorria –continua Pons–. És a dir, no han format mai part de cap cercle d’àmbit intel·lectual i això els permetia estar més en contacte amb la realitat social d’aleshores». Aquesta condició tan excepcional ha produït que el còmic esdevinga un art fidel a la realitat social de cada època. El càncer, malauradament, també és una realitat que ens acompanya de forma indiscutible.

Pons parla de The death of captain Marvel (1982) (“La mort del capità Marvel”), un còmic de superherois que narra la defunció per càncer del protagonista. Per a ell, és el primer còmic on es tracta el tema del càncer: «Per primera vegada, un superheroi no pot vèncer una cosa del món real, que és el càncer; una cosa que mata de veritat l’heroi, i que també pot matar gent normal que no té poders.» Aquesta obra del segell Marvel, com moltes altres que la succeiran, es pot considerar medicina gràfica.

Medicina gràfica és un terme encunyat l’any 2007 pel físic, dibuixant i metge britànic Ian Williams, qui el descriu com «el paper que poden exercir els còmics en l’estudi i la prestació d’atenció mèdica». Com afirma Mónica Lalanda, metgessa i coordinadora a Espanya del moviment Medicina Gràfica, els seus autors, en crear el còmic, no busquen cap altre objectiu que el de contar una història: «En la majoria dels casos, la seua pròpia història.» També perquè, com indica Pons: «La seua funció principal no és social, sinó catàrtica.»

The death of captain Marvel no té cap tret biogràfic. És, per tant, una rara avis en la medicina gràfica. I això és així perquè aquest títol es publica en un moment de canvi per al còmic en què els dibuixants comencen a percebre’s com artistes d’una obra pròpia i que conclourà amb l’acceptació del concepte novel·la gràfica per part de l’elit cultural.

Enmig d’aquest context, a mitjan anys noranta, un autor nord-americà anomenat Harvey Pekar va ser la primera persona a narrar, a través del còmic, la seua experiència personal amb el càncer. Aquesta obra, guionitzada pel mateix Pekar i Joyce Brabner, i il·lustrada per Frank Stack, es titula Our cancer year (1994) (“L’any del nostre càncer”), un retrat amarg i cru del càncer que reflecteix la percepció social d’una malaltia que, llavors, no tenia a penes cura. Al remat, com ens recorda Álvaro Pons, el còmic és això: un reflex de la realitat social de cada època; un reflex creat per centenars d’artistes que volen contar la seua història.

A l’estudi de Cristina Durán, que està literalment al costat de sa casa, sembla que no hi càpiguen més objectes. En un racó de l’habitació, Cristina traça línies al paper per primera volta en molt de temps. De sobte, deixa el llapis i s’aixeca. Es dirigeix cap a una de les prestatgeries que ocupen l’estudi. Agafa, lentament, un còmic. El mostra. Es titula Alícia en un món real (2010). Parla sobre el càncer i és autobiogràfic. L’artista valenciana afirma que l’està llegint perquè se sent «molt identificada amb la protagonista, sobretot amb la seua manera de ser». Alícia és l’alter ego d’Isabel Franc, articulista, escriptora i guionista d’aquest còmic autobiogràfic.

Isabel Franc va desenvolupar un càncer de mama el gener de 2007. Després de superar la malaltia, va enllestir, junt amb la dibuixant Susanna Martín, aquesta novel·la gràfica parcialment autobiogràfica i amb grans dosis d’humor. Abans d’escriure l’obra, Franc va adonar-se que podria ser interessant contar la seua experiència personal, ja que, segons ella, «hi havia molt pocs llibres que tractaren la malaltia des d’una perspectiva desdramatitzadora». I el càncer, com afirma l’escriptora catalana, «és una malaltia més, no un estigma. Hi ha una nefasta construcció social entorn d’aquesta malaltia que se sustenta en l’ocultació, el silenci i l’estigma».

En l’obra de Franc, i especialment en Alícia en un món real, el lector pot entreveure un discurs que milita amb el col·lectiu LGTBI i amb el feminisme, i que, alhora, critica les convencions socials. Hi ha fragments de l’obra en què l’autora es pregunta: «Per què un cos mutilat o contrafet, com el de les dones que s’han sotmès a una mastectomia, no resulta estètic?» Així, entre les pàgines del còmic, apareix el cos nu de l’alter ego d’Isabel mostrant una cicatriu al seu pit esquerre. «Aquestes imatges són necessàries per a conscienciar i trencar estigmes sobre el càncer», afirma. Mercedes Alvarado, oncòloga a l’Hospital La Fe de València i especialista en psicologia dirigida a pacients amb càncer, opina el mateix: «Si la imatge d’un cos de dona amb mastectomia va acompanyada d’un estat emocional de força, esperança, valentia i il·lusió, no té per què ser negativa, sinó tot el contrari.»

En Alícia en un món real, la protagonista decideix fer-se un tatuatge a la cicatriu que li va deixar la mastectomia. Al còmic, el personatge diu: «L’efecte psicològic que [el tatuatge] produeix en la persona que et mira és el de dir què té aquesta xica? En lloc de què li falta? […] Estàvem posant presència on hi havia absència!» Isabel Franc també es va fer aquest tatuatge. La fotògrafa Judith Vizcarra el va fotografiar i, junt amb altres imatges de dones amb mastectomies, va crear una exposició que, a petició de Franc, va acabar anomenant-se «L’orgull de l’absència».

Per a l’especialista Álvaro Pons «les dones confeccionen un còmic, normalment, perquè volen contar una història de forma diferent, amb un enfocament distint, deixant-se influir més pel món de l’art que no pel del còmic; i, generalment, la història que expliquen és la seua, amb un caire femení i, també, feminista». Isabel reconeix que, a l’hora d’escriure el guió d’Alícia en un món real, els seus únics referents al món del còmic eren Fun home. Una familia tragicómica (2006), d’Alison Bechdel, i Persèpolis (2000), de Marjane Satrapi, dues de les novel·les gràfiques més icòniques i reconegudes en el gènere auto­biogràfic. Escrites per dones, conten la seua història des d’un prisma feminista, únic i genuí. Dones com Cristina Durán, Isabel Franc o Jennifer Hayden.

Llegeix l’article complet a la web de Mètode.

Descobreix altres articles del número ‘Oceans: l’impacte del canvi global en el mar’ de la revista Mètode.