Els territoris no són bilingües; les persones (de vegades) ho són

Al llarg de tot un seguit de generacions el català ha estat la llengua de la diferència, la divergència i –per què no dir-ho– la dissidència. Ha passat de ser l’alumne obès a qui els companys feien assetjament actiu al mateix alumne obès que és assetjat d’esquitllentes, tan subtilment que ni tan sols li ho diu a la senyo, ja que els assetjadors s’han tornat tan curosos que miren de no deixar rastre de les seves malifetes. En un paisatge monolingüe castellà harmoniós, aquell qui parla català (o basc, o gallec) s’ha associat tradicionalment amb aquella persona que esquerda l’harmonia, un individu delerós d’atiar la divisió i el conflicte. És cert, d’una banda, que la situació actual del català (a escala institucional, si més no) dista molt de ser la que era anys enrere (i així, colla de desagraïts, com pot ser que encara ens queixem?).

Malgrat tot, és un fet que, així que gratem mínimament la superfície, no trigaran gaire a aflorar les actituds que donàvem per extingides, tancades i barrades, amb pany i forrellat, en una capsa de Pandora que ni tan sols volem recordar que existeix. Els atacs contra el català ens fan viure en un dia de la marmota que sembla que no hagi d’acabar mai. Atac, reacció en contra (lògica i legítima), resolució parcial o nul·la, la vida continua. Atac, reacció en contra, resolució parcial o nul·la, la vida continua… I així, en un bucle indefinit. La gota xinesa. Una guerra de desgast psicològic. Els mateixos atacs sàdics, les mateixes reaccions comprensibles d’indignació, els mateixos errors imperdonables, la mateixa indefensió complaent de les conselleries competents de la Generalitat. Potser no cal tornar a parlar de Canet (o de tots els Canets que hi ha al Principat, on tan sols el 46,8% dels professors d’ESO s’adrecen sempre en català als alumnes; i què me’n dieu, de la ironia que traspua l’atac del Suprem contra una immersió lingüística inexistent?).

Contràriament a allò que hom pugui pensar, el rerefons d’algunes d’aquestes actituds també es troba sovint ben arrelat en la comunitat catalanoparlant i catalanòfila, i no tan sols en l’alteritat (nostra culpa, mea et tua, doncs). Pensem en un intercanvi com el següent, en el qual podríem identificar qualsevol dels milers de nouvinguts que tot sovint s’exclamen perquè, malgrat que ells volen aprendre el català, molts parlants s’entesten a adreçar-s’hi en castellà. “Ja sé que entens el català perfectament, però no em costa gens de parlar-te en castellà, perquè no et vull ofendre.” “No m’ofens: m’agrada escoltar el català, tot i que, encara, no pugui parlar-lo.” “Sí, però m’estimo més parlar amb tu en castellà, que jo no sóc un mal educat i, a més, vivim en un lloc bilingüe.” Pam! Vet aquí el gran mite lingüístic de la Catalunya contemporània. Ben bé què ho fa, que Catalunya (o el País Valencià, o l’Alguer, entre d’altres) sigui “un lloc bilingüe”? 

Segons una estimació del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA), actualment a Catalunya s’hi parla la xifra (gens negligible) de 314 llengües (aquesta dada correspon a l’any 2021). Per la seva banda, a l’àrea metropolitana de Barcelona el català amb prou feines raneja (sent molt i molt generosos) al 30% de parlants habituals. Quan ens entestem a repetir, a tall de mantra, que “som bilingües” (qui se suposa que hi ha darrere d’aquest nosaltres implícit?) o “Catalunya és bilingüe”, qui volem enganyar? En primer lloc, els parlants de les 312 llengües restants que es parlen a casa nostra no són parlants, ni habitants de Catalunya? No els tenim en compte? En segon lloc, assumir que “som bilingües” equival a dir que tots els habitants de casa nostra parlen castellà i català, o si més no que la majoria ho fa; i, tanmateix, les xifres demostren que això no té res a veure amb la realitat. 

Enmig d’una realitat lingüística extremament complexa (i, en realitat, fruit d’experiències individuals, més que no pas col·lectives, d’allò més heterogènies), les úniques generalitzacions que en podem extreure del cert són les següents: (1) a Catalunya s’hi parlen moltes llengües, i totes són igual de valuoses i necessàries en funció de les necessitats comunicatives individuals de cada parlant; (2) la llengua de l’ensenyament i les institucions (el català) no es correspon normalment amb la llengua d’integració, que (per acció o omissió, i sempre en detriment de la llengua pròpia) acostuma a ser el castellà; (3) Catalunya no és bilingüe: en tot cas, podríem dir que gairebé tothom hi parla castellà, alguns parlants són poliglots, un nombre considerable d’habitants s’identificaria amb la figura del castellanoparlant monolingüe i, per acabar, tan sols alguns catalans són bilingües en català i castellà (a banda d’aquells aranesos que són trilingües en català, occità i castellà).

A còpia d’anar repetint que “som bilingües”, ens hem forçat a albirar el miratge que tothom a Catalunya parla català i castellà, i que aquestes dues llengües es troben en igualtat d’oportunitats. Hem acceptat com a natural i obvi que els catalanoparlants parlin, també, castellà i, en canvi, alguns castellanoparlants només parlin castellà (fet que deixa la porta oberta a la residualització de la llengua més fràgil, en aquest cas el català). I, no menys important, hem empès fotografia enfora els milers de parlants d’altres llengües que contribueixen a la diversitat lingüística de casa nostra. A títol personal, ser bilingüe és un orgull, un honor i un avantatge (també en termes cognitius). Ser poliglot ho és encara més. La diversitat lingüística és un valor en alça, i pocs països han abraçat i esperonat la diversitat lingüística com ho hem fet a casa nostra. Tanmateix, assimilar la fal·làcia quimèrica –i repetir-la ad nauseam a tall de mantra insubstancial– que “Catalunya és bilingüe” ens situa en un terreny llefiscós que convida a fer els ulls grossos davant del bandejament, més o menys subtil, del català en molts indrets i contextos comunicatius. Per això, cal començar a dir les coses pel seu nom: a Catalunya hi ha tres llengües oficials, el català, el castellà i l’occità; però Catalunya no és bilingüe ni trilingüe. Tan sols alguns dels seus habitants ho són.

Marc Gandarillas