Els temps de Julian Barnes i Sally Rooney

L’atzar ha fet que durant uns dies m’hagi trobat llegint un llibre i veient una sèrie que narraven una història d’amor que partia, en tots dos casos, d’una relació adúltera. És l’únic que tenen en comú, després els seus camins es bifurquen moltíssim (i això no té cap connotació negativa en cap dels dos casos), però tot i la bifurcació jo he continuat tenint-les entrellaçades, aquestes dues històries, i anant-hi rumiant me n’ha sortit una anàlisi d’estar per casa que em penso que vull compartir, tot i que ja avanço que tot surt d’un cap acalorat i cansat en ple juliol barceloní, amb les neurones demanant vacances a crits. 

El llibre és la novel·la de Julian Barnes L’única història, la sèrie és Conversations with friends basada en la novel·la de Sally Rooney. Potser ara s’entén més que se m’encadenessin, aquestes dues obres: estem parlant de dos autors en llengua anglesa reconegudíssims, el déu Barnes i l’última sensació Rooney. Deu ser una temeritat comparar-los, però m’hi llanço amb el front humitejat i el ventilador a tot drap. De fet, no els vull comparar a ells, no conec prou les seves obres per atrevir-m’hi, em centraré en la lectura i la visió de les dues obres que he dit, en el que me les ha fetes comparar. 

Quan expliques que per a tu és important el com d’una història, com s’explica, pot semblar que et refereixis tan sols a l’estil, a la llengua o com a molt a la persona verbal que has triat per narrar-la, si ho expliques en primera o en tercera, o si t’atreveixes amb la segona i els riscos que comporta, etcètera. Però el com va molt més enllà de tot això, que només en seria la carcassa. Hi ha el punt de vista, que no és el mateix que la veu, i hi ha una infinitat de coses més que conformen el com, i no m’hi aturaré perquè en això tinc més coneixements pràctics que no pas teòrics i més val que no m’hi enredi. Però comparant les obres de Barnes i Rooney he pogut fixar-me en una peça clau d’aquest com: el temps, el moment des d’on decideixes narrar la història, i com això n’afecta la lectura. L’atzar, repeteixo, ha volgut que m’hi fixés des d’aquí, des del lloc del lector, i m’hi he capbussat de gust. 

Sally Rooney (Castlebar, Irlanda, 1991), a Converses entre amics (la novel·la l’ha publicada la Magrana, en traducció de Núria Parés), tria explicar-nos la història adúltera de la Frances i el Nick (i la Bobbi i la Melissa) en present, o sigui, mentre passa. A la sèrie es pot dir que vivim dins del cap de la Frances i ho veiem tot a través dels seus ulls i en el mateix moment que passa. Intueixo que a la novel·la deu passar el mateix, no ho he comprovat, i no estic llegint-li la cartilla a Rooney; insisteixo que estic comparant, amb el barret de lectora i espectadora ben posat, la sèrie de Rooney i la novel·la de Barnes, perquè les he vist i llegit alhora, res més. Per què he recalcat ja dues vegades això de l’adulteri? Perquè em penso que és determinant en aquest cas a l’hora de triar des de quin moment l’expliques: si l’expliques mentre passa, no hi ha espai per a la reflexió, o n’hi ha molt poc, perquè tant els protagonistes com els lectors t’empenyen a explicar què passa, què passa i què passa després. A Conversations with friends, malgrat això que deia, sí que hi ha moments en què sobretot la Frances s’atura i pensa i els espectadors de la sèrie podem imaginar què pensa, quins dubtes li passen pel cap, per què ara somriu en silenci, per què ara va en tren de morros, etcètera. L’actriu, Alison Oliver, es pot dir que és una mena de persiana semiòtica de subtext per xalar-hi de valent –tot i que segons com els seus silencis i les seves paràlisis pot ser que exasperin els espectadors més impacients. En tot cas, Rooney tria explicar la història d’amor adúltera des d’un temps present i a la sèrie es deixen els espais de reflexió de la Frances en mans dels espectadors. A mesura que avancen els capítols se’t dóna una mica més de context sobre qui és la Frances i qui és el Nick i aquest present ja no és un full solt enmig del no-res, però no deixa de ser una història narrada mentre passa, la Frances i el lector ho van vivint tot al mateix temps. 

Julian Barnes (Leicester, Regne Unit, 1946), a L’única història (novel·la publicada per Angle, traducció d’Alexandre Gombau), tria explicar-nos la història adúltera del Paul i la Susan en passat, molts anys després, quan la Susan ja és morta i el Paul ja té prou perspectiva i prou context per dir-nos que la seva relació amb la Susan és la seva única història, la més important. És clar que per dir això, per saber que aquella història és la més important, l’única, no pots triar explicar-la en present com ho fa Rooney, necessites que hagi passat el temps, necessites perspectiva, i llavors la pressa del lector pel que passarà desapareix perquè tot ja ha passat i qui llegeix accepta el ritme narratiu que Barnes imposa amb un Paul madur que no narra sinó que reflexiona sobre aquella relació. Aquí passa al revés que amb Rooney: el que el lector ha de fer l’esforç d’imaginar és el present de la relació, ha de tornar al passat i anar-la revivint, reconstruint, a partir del que explica el Paul, el que recorda el Paul. El que recorda: és important, això, aquí entra en joc no solament la distància que dóna el pas del temps sobre les coses viscudes, sinó la memòria, el que es recorda sobre el que ha passat. 

Si en el cas de Rooney havíem d’omplir els buits de les mirades i els silencis de la Frances amb les reflexions que com a lectors imaginem que fa, en el cas de Barnes hem d’omplir els buits de la memòria del Paul a partir de les peces del trencaclosques amorós que ens explica de manera desordenada, subjectiva i analítica, avisant-nos cada dos per tres que la memòria li falla i que els moments feliços no els recorda però hi van ser. En tots dos casos, el lector-espectador té feina, té un paper actiu, i això és el que compta. Aquestes dues històries d’amor que s’inicien en una relació adúltera sense voler se m’han complementat, i he imaginat una Frances madura escrivint sobre la seva relació amb el Nick vint o trenta anys després, però també he imaginat en present aquell Paul de dinou anys que embogia per la Susan quan la duia del club de tenis a casa en cotxe a la vista de tothom. 

L’adulteri hi té un paper important, en tot plegat, perquè converteix el que podria ser una història d’amor només centrada en les emocions –sobretot si es tria narrar-la des del present– en una que ha de tenir per força en algun moment una estona de reflexió, d’anàlisi, perquè el que passa als amants afecta directament terceres persones, etcètera. I l’adulteri és el que m’ha fet relacionar la sèrie i el llibre i anar veient com ho enfocaven l’una i l’altre, anar pensant per quina opció em decantava, que era inevitablement la del mestre Barnes, perquè en el cas de Rooney em fa l’efecte que la participació de lector és opcional, que pots veure o llegir Converses entre amics sense omplir cap buit, i t’hi distreus i ja està, però és impossible llegir L’única història sense mirar d’omplir els buits que Barnes deixa cada dos per tres, sense intentar fer l’exercici de recuperar la història del Paul i la Susan en present, sense demanar-li a Barnes que per favor, per favor, per favor durant una estona faci de Rooney i ens endinsi en el present amorós amb tot luxe de detalls i emocions, i l’hi demanem i ell no ho fa i ens ho hem de fer nosaltres, i sort de la Rooney, a l’altra banda, que ens ho serveix en safata, i fa que el que ha unit l’atzar acabi complementant-se dins d’un cap de front suat i neurones en estat vacacional.