Els tecnòcrates i el protofeixisme

No, no tornaré a parlar, i ara a pilota passada, de les estelades. Però potser sí que val la pena que ens aturem en el que, a parer meu, és el fet més greu de l’episodi. Encara més greu que el que l’intent de prohibició té d’atac a la llibertat d’expressió, que ja ho és molt. Fins i tot molt més que la maniobra d’instrumentalització d’un esdeveniment esportiu per justificar una persecució –he escrit persecució, sí– política. Perquè hi ha un altre aspecte de la cosa que mostra fins a quin punt l’emperador va despullat. I no és per a fer-hi broma.

Fixem-nos en aquestes declaracions, fetes abans que el jutge titular del contenciós-administratiu número 11 de Madrid suspengués la mesura de Concepción Dancausa, delegada del govern espanyol en aquella comunitat autònoma, i posés així una mica d’enteniment en tot plegat. Segons el ministre d’Afers Estrangers espanyol, José Manuel García Margallo, ‘la estelada está fuera del orden constitucional’ i, no caldria sinó, ‘el respeto a la ley es la primera de las normas para la estabilidad de la democracia’. En paral·lel, la vice-presidenta del govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaría, afirmava, amb aquell posat de rata sàvia i sense ruboritzar-se, que ‘la Delegación del Gobierno en Madrid ha tomado esa decisión por criterios técnicos y operativos, no políticos’.

Ja ho sabem: la dèria que impera a l’estat espanyol i que guia les paraules i els fets de les institucions i els individus que el serveixen és que la llei està per damunt de tot. I que, com si hagués estat dictada des de la més indiscutible transcendència en l’albada dels temps, només pot ser acatada, només es pot complir. És en aquesta concepció de les coses que s’entenen les paraules estretes de García Margallo, que una vegada més pretenen supeditar la democràcia a la legalitat vigent, com si en fos subsidiària.

Bé, a la legalitat vigent o, si més no, a aquella part de l’ordenament jurídic que satisfà la seva posició política. Perquè quan el tal ministre afirma amb la vehemència habitual que l’estelada és fora de la llei, ignora a consciència la resolució 497/X del Parlament de Catalunya, que el 2014 va reconèixer l’estelada com a símbol d’un anhel i d’una reivindicació democràtica. És evident que fins i tot per als més acèrrims legalistes hi ha lleis de primera i lleis de segona.

Ja ho sabem, deia, doncs: la llei, al capdavall la seva llei, està per damunt de tot. I ara rellegiu les paraules de la senyora vice-presidenta i advertiu quina mena d’operació pretenen: la mesura, diu ella, no és política, sinó tècnica. Tècnica i operativa. Perquè la llei està tan per damunt de qualsevol altra consideració que tota discussió es deu haver de reduir a la qüestió tècnica de com complir-la…

És ben curiós, això: hi ha qui troba sempre el camí per a reduir el debat polític a una discussió tècnica. Fins a fer impossible el debat polític. Fins a negar-lo. Així han decidit d’abordar la qüestió catalana –és a dir, evitar de fer-ho– les institucions de l’estat que ens sotmet i la classe política espanyola en conjunt. Una classe política que sembla haver descobert d’aquesta manera el seu agradable espai de confort: el que els permet de mudar de polítics a tecnòcrates.

Vet aquí la capsa dels trons que, en realitat, i probablement sense ser-ne gens conscient, ha destapat la cèlebre vice-presidenta. Vestint les decisions d’imaginària neutralitat tècnica, d’una presumpta objectivitat que després els fets mai no proven, aspira a deixar sense sentit qualsevol intent de crítica. No, i ara: mai no prenen cap decisió política, susceptible de debat; totes les decisions són tècniques. I així, si pretenies posar-les en qüestió et dirien: ves, què no hauries decidit tu en el meu lloc?

La capsa dels trons, sí: quan la política es disfressa de tecnocràcia ja som a tocar del feixisme. Per això em sembla que ja no és exagerat de dir que Espanya és, avui, un estat protofeixista.

Però compte: aquesta no és una temptació exclusiva dels governants del PP. Hi ha massa polítics que presumeixen d’actuar segons criteris tècnics. Hi ha massa decisions polítiques que se’ns presenten –en l’àmbit de l’ensenyament, de la salut, del que vulgueu– com a tècniques i, per tant, inevitables. Diguem-los prou. Volem menys coartades tècniques i més política.