Els taïnos, les primeres víctimes del 12 d’octubre de 1492

El 12 d’octubre de 1492, les naus del primer viatge del navegant Cristòfor Colom van detectar terra en el seu viatge cap a les Índies a través de l’oceà Atlàntic. Segons els documents de l’època, van desembarcar en una illa del Carib anomenada Guanahani, la localització de la qual encara ara no s’ha acabat de determinar. L’indret no era deshabitat: ben aviat, els expedicionaris de la corona hispànica van trobar-se amb la població local, els taïnos, que els van rebre amb gran hospitalitat i amabilitat. Segons el Diccionari de llengües del món, el terme ‘taíno’ significa ‘bona gent’.

Amb origen en les tribus arawak del delta de l’Orinoco, els taïnos es van desplaçar a partir de l’any 400 dC, en onades successives, de l’actual Veneçuela cap a les illes del Carib. El segle XV, el seu màxim apogeu demogràfic i cultural, es calcula que n’eren de mig milió a tres milions, repartits per les Antilles, l’illa d’Hispaniola (actuals Haití i República Dominicana), Jamaica i una part de Cuba, Puerto Rico, les Illes Verges i les Bahames.

Vivien de la pesca, la caça i l’agricultura i no coneixien la ramaderia. I com que s’establien en llogarets prop de l’aigua (mar o riu), el seu principal mitjà de transport era la canoa, una de les paraules d’origen taïno que s’han universalitzat juntament amb ‘piragua’, ‘hamaca’, ‘barbacoa’, ‘huracà’ i ‘iguana’. El terme ‘cacic’ també prové d’aquesta llengua del grup macroarawak, atès que en l’organització social tenien un pes important els caps de família, que també presidien les principals cerimònies i festes. La poligàmia era habitual i l’homosexualitat no sols era admesa, sinó que es va difondre molt per les Antilles. De religió animista, els taïnos atribuïen a la naturalesa un esperit vital i una consicència que era el reflex de la consciència humana. I com en tota religió animista, el culte als morts tenia una gran importància.

Aquest poble pacífic, que gairebé no coneixia les armes, va ser el primer d’Amèrica que va entrar en contacte amb els europeus. Això significa, alhora, que va ser el primer a patir els efectes de la colonització i a desaparèixer del mapa. Van ser destruïts, segons l’expressió utilitzada pel dominic fra Bartolomé de Las Casas, en ben poques dècades a causa sobretot de malalties introduïdes d’Europa contra les quals no tenien defenses naturals (com la verola, amb un primer brot ja el 1518), però també per la imposició del règim de l’encomienda i l’economia de les plantacions, a més dels matrimonis mixts amb colons europeus.

La ràpida i quasi total extinció dels taïnos fou el preludi de la sort que correrien, poc després, molts pobles amerindis més, esborrats del seu paradís ‘descobert’ accidentalment pels espanyols avui fa 523 anys.