15.06.2020 - 19:50
Si el sentiu alçar la veu quan parla d’això, és ell. És el vice-president de la Generalitat, Pere Aragonès, que no entén què fan centenars de milions d’euros, propietat dels ajuntaments catalans, als comptes corrents dels bancs, morts de fàstic i sense donar ni un euro d’interès. Sense anar més lluny, abans-d’ahir, durant un acte telemàtic amb batlles d’ERC, va exigir novament al govern espanyol que permetés als ajuntaments d’utilitzar el seu superàvit per a afrontar la crisi del coronavirus. ‘És dels veïns, no és dels bancs ni, molt menys, del govern’, els va dir. I va insistir que era indigne que el govern espanyol anunciés que venien moments de restricció i, alhora, els milers de milions d’euros acumulats en comptes bancaris d’ajuntaments no poguessin ser utilitzats per a la regla de despesa. Segons que havia dit en una intervenció anterior, parlem d’uns 1.500 milions, mentre que una estimació de la Pimec els feia pujar fins a 2.700. Bé, sigui una xifra o una altra, són molts diners per a tenir ociosos si es podrien emprar per salvar empreses dels pobles i ajudar a no tancar comerços i a autònoms del municipi i a altres despeses socials. Cada ajuntament sap més bé que ningú què necessita la seva població.
Totalment d’acord amb el vice-president. Ningú no pot deixar d’estar-hi. Bé, sí, sembla que el govern espanyol en dubta, perquè potser té altres plans per a aquests diners. Val a dir que no és una qüestió personal de Pere Aragonès. A tot Catalunya i a tot l’estat s’han aixecat una munió de veus de batlles i d’associacions de municipis reclamant uns diners que saben que són seus i de ningú més. I no són quatre quartos. L’any 2019, els ajuntaments de l’estat van tenir un superàvit de 3.830 milions d’euros, als quals cal afegir uns 28.000 milions d’euros en romanents positius aconseguits amb el superàvit d’anys anteriors.
Aquests superàvits vénen de la bona gestió feta per les administracions locals arran de la llei orgànica 2/2012, de 27 d’abril, d’estabilitat pressupostària i sostenibilitat financera –de l’època del ministre Montoro–, que entre més coses comportava l’anomenada regla de despesa. Segons aquesta regla, la variació de la despesa computable de l’administració estatal, de les comunitats autònomes i de les corporacions locals no podrà superar la taxa de referència de creixement del PIB de mitjà termini de l’economia espanyola, que determina el govern. Val a dir que les úniques administracions que l’han complert d’aleshores ençà han estat les locals: d’aquí ve el superàvit generat, que per llei només poden gastar quan tornin el deute o en despeses sostenibles, és a dir, que no generin una obligació de despesa posterior.
Els ajuntaments demanen ara de poder fer servir aquests diners per a pal·liar els problemes sanitaris, socials i econòmics que ha portat la covid-19. I tenen por de la voracitat del govern espanyol. La ministra d’Hisenda, María Jesús Montero, va aixecar la llebre fa unes setmanes amb una intervenció polèmica al congrés espanyol durant la qual va proposar que les administracions locals aportessin el superàvit aconseguit l’any 2019 ‘al gran pacte per la reconstrucció’ que vol impulsar el gabinet de l’estat. ‘No es parla de treure res a ningú, proposo un gran pacte de reconstrucció’, es va defensar Montero arran de les protestes, i va acabar afirmant: ‘Els diners del govern d’Espanya són de tots, els de les corporacions locals són de tots, els de les comunitats són de tots, perquè es paga amb els mateixos imposts.’
No se m’acut millor rèplica que la del president de l’ACM i batlle de Deltebre, Lluís Soler, quan destacava, dies abans de la intervenció de la ministra, l’esforç de contenció i bona gestió que s’ha fet des del món local. ‘Els ajuntaments hem estat els primers a aplicar esforç, bona gestió i contenció pressupostària, la qual cosa ens ha permès de disposar de recursos que ara la nostra ciutadania es mereix que invertim per mitigar la crisi sanitària, social i econòmica derivada de la covid-19.’
Gent del PSOE mateix ho té clar. Divendres passat, per exemple, el secretari general del PSPV-PSOE de Castelló i diputat autonòmic, Ernest Blanch, en la comissió especial d’estudi per a la reconstrucció social i econòmica que es va fer a les Corts, manifestava la necessitat que el superàvit o els romanents d’un ajuntament s’invertissin en el mateix ajuntament: ‘I té sentit de fer-ho ara, no d’ací a un any.’ Segons la nota publicada pel PSPV-PSOE, va defensar: ‘La vida és valor, el temps és valor, i els valors, siguen en superàvits o en altres conceptes, hem de destinar-los allà on més falta fan, i no ha de ser gaire lluny d’on es generen. Per això, el superàvit o els romanents d’un ajuntament han d’invertir-se en aquell ajuntament. Una altra cosa seria castigar els bons ajuntaments, els estalviadors i prudents, i premiar injustament els ajuntaments deutors i malfeiners.’
Les veus són diverses, molt clares i parlen per si soles. El vice-president Aragonès no està sol en aquesta demanda del tot raonable i de sentit comú. Cal esperar i desitjar que el cor de veus de tots colors que avui canten plegades afebleixin la rigidesa mostrada fins ara pel govern espanyol davant el canvi –o suspensió temporal, si ho voleu– que es demana a la regla de despesa signada per Montoro i Rajoy el 2012. Era un altre temps.
