Els soldats algerians oblidats i massacrats a la Gran Guerra

Fa unes setmanes parlava del desastre immens del colonialisme francès a la Indo-xina a partir del llibre Una sortida honorable, d’Eric Vuillard. Aquests darrers temps, a l’estat francès hi ha força polèmica sobre les conseqüències de l’expansió colonial els segles XIX i XX. També és molt viu el debat sobre una altra pàgina de la seva història que la cultura oficial ha volgut ignorar per incòmode: el sacrifici dels soldats de les colònies africanes a totes dues guerres mundials.

Van anar més o menys convençuts o forçats per les circumstàncies a guerres que no els afectaven. Van ser carn de canó, molts van morir a les trinxeres, no van ser reconeguts com calia, amb tots els honors i, quan van tornar als seus països, van continuar essent sotmesos al brutal racisme i l’explotació colonial de la “mare pàtria” França.

Analitzar aquestes qüestions és aprofundir de debò en les greus conseqüències del colonialisme i l’imperialisme. La història i el diccionari no es poden manipular tan fàcilment, encara que ho vulguin les elits del poder. Fins i tot les que per enriquiment personal encara aspiren a ser-ho. La història ja ha passat i ja és escrita. Tot i això, el debat sobre el passat colonial que es fa a l’estat francès o a Portugal, sense anar més lluny, encara s’ha d’obrir a fons a l’estat espanyol.

Potser encara ressonen les paraules de Francisco Franco: “Espanya no és ni ha estat mai colonialista, sinó civilitzadora i creadora de pobles. Perquè el colonialisme és l’explotació del feble pel fort, i la tasca civilitzadora, en canvi, és l’ajuda del més ben situat a qui ho està menys, per fer-lo avançar en la recerca del seu propi destí.”

Debat cultural sobre el colonialisme

A l’estat francès, en canvi, el cinema i la literatura han anat fomentant el debat acadèmic, mediàtic i popular. L’any 2006, Rachid Bouchareb va estrenar el film Indigènes (Days of glory), que obtingué a Canes el premi al col·lectiu d’actors i fou candidat a l’Oscar, centrat en el paper dels soldats magribins a la Segona Guerra Mundial. Hi van lluitar tres-cents mil, seixanta mil dels quals van morir-hi.

Amb les independències colonials els anys 1959-1960, De Gaulle els congelà les pensions fins que el 2001 van ser descongelades i actualitzades després d’una llarga i dura batalla jurídica. Jacques Chirac, més tard, impressionat pel film, segons que va dir, va exigir que s’equiparessin totes les pensions dels ex-combatents fossin blancs, negres o magribins.

El debat públic va ser intens. Aquests darrers anys s’hi han anat afegint unes altres obres que han ampliat i aprofundit la qüestió. L’any passat es va estrenar el film Tiralleurs, de Mathieu Vadepied, sobre els senegalesos a la Primera Guerra Mundial. I el 2021 l’escriptor francès d’origen senegalès Boris Diop va guanyar el premi Booker Internacional amb l’impressionant i commovedora Hermanos de alma (Anagrama), sobre aquest mateix episodi històric.

Ara ens arriba Los virtuosos (Alianza Editorial, 2022), considerada per la crítica francesa la millor novel·la de l’algerià Yasmina Khadra. Un fresc social, humà i polític colpidor i preciós sobre la generació d’algerians que van lluitar a les trinxeres franceses a la Gran Guerra i els anys posteriors que van haver de patir a l’Algèria colonial els que van sobreviure.

Alguns tornaren amb xoc post-traumàtic, ferits, invàlids, o amb la cara destrossada. La major part havia perdut els amics i el rastre dels seus familiars, la feina i la casa. Tots van haver de continuar suportant el racisme, l’explotació i la misèria. Uns altres, conscients que després d’una guerra ve una postguerra i, sense res més a fer després de quatre anys de matar i morir a l’infern de les trinxeres franceses, van engegar els primers focus rebels contra el colonialisme francès, procés que culminaria el 1962, després de vuit anys de guerra.

La guerra dels regiments colonials

La història venia de lluny. D’ençà d’haver participat en la guerra de Crimea, els soldats de les unitats d’infanteria de l’exèrcit francès de l’Àfrica, formades bàsicament per indígenes, passaren a anomenar-se col·loquialment “turcs”. Així és com els van batejar aleshores els russos. Els regiments van existir del 1842 al 1962. Per la Primera Guerra Mundial l’exèrcit francès va mobilitzar 270.000 magribins, 190.000 dels quals van ser destinats a diverses línies del front. La seva aportació va ser important a les batalles del Marne, Charleroi, Xampanya i Verdun, i en les ofensives decisives de la fi de la guerra. Aquest és el context en què viuen, lluiten i moren els personatges de Los virtuosos.

El misteri de Yasmina Khadra

Yasmina Khadra és el pseudònim de l’oficial de l’estat major algerià Mohammed Moulessehoul, que va néixer al Sàhara algerià, a Kénadsa, l’any 1955. Descendent de poetes i nòmades, va cursar la carrera militar per complaure el seu pare, però la seva vocació d’ençà de ben petit era la literatura. Mentre era oficial en actiu, especialment durant el greu conflicte civil algerià de la dècada dels noranta, l’escriptor s’amagava sota el pseudònim femení per no despertar suspicàcies.

Ha publicat unes trenta obres, té milions de lectors arreu del món i ha estat traduït en una cinquantena de països. Algunes obres seves han donat peu a pel·lícules, obres de teatre, còmics i llibres il·lustrats. És famós i comercial, però no ha deixat de tractar mai amb coneixement de causa qüestions molt complexes del món contemporani, especialment del Magrib.

Ha abordat qüestions diverses, sempre amb la voluntat de plasmar realitats polítiques molt violentes, complexes i convulses. Ha escrit d’Algèria en diferents períodes, de l’Afganistan (Les orenetes de Kàbul), Palestina, Cuba, Líbia, etc. Sobre Algèria, s’ha valorat molt la reflexió del terrorisme fonamentalista que ha explorat en algunes obres, com ara Lo que sueñan los lobos (Alianza, 2000) i Los corderos del señor (Alianza, 2002). És una realitat que va conèixer molt de prop com a comandant de l’exèrcit algerià que lluitava contra els islamistes els anys noranta.

L’any 2000, quan va deixar l’exèrcit per dedicar-se plenament a la literatura, Mohammed Moulessehoul va descobrir la seva identitat i va escandalitzar molts francesos i algerians. Uns l’acusaven d’impostor i uns altres d’haver-se implicat en matances per escriure novel·les. Va resistir totes les crítiques i respongué als seus acusadors en un parell de llibres en què relatava la seva vida d’escriptor a l’exèrcit i rebatia totes les acusacions que havia rebut.

Yasmina Khadra, que vol dir “gessamí verd”, és el nom de la seva esposa. Enmig de les polèmiques, poca gent es va fixar en el fet que, essent àrab, musulmà i militar, decidís de protegir-se rere un nom de dona. L’estat francès, poc habituat a valorar els dots artístics i culturals dels militars, li ha concedit premis literaris importants, entre els quals hi ha el de l’Acadèmia Francesa (2011). També l’ha distingit amb el títol de Cavaller de l’Ordre Nacional de la Legió d’Honor i Oficial de l’Ordre de les Arts i les Lletres. Actualment viu a Ais de Provença amb la família.

Per la seva formació militar a la teoria i a la pràctica, a primera línia, el coneixement i les reflexions literàries sobre la violència, el conflicte fonamentalista, la història i la política, han interessat a milions de lectors, crítics i estudiosos. A més, per la seva sensibilitat i interessos literaris, culturals i religiosos, que conrea d’ençà de ben petit, és un autor capaç de seduir abordant els conflictes coneguts, o amagats, de la més crua realitat de manera valenta. Sempre apunta a la veritat, amb un to que destaca la crueltat de la guerra i de l’ésser humà, sense perdre mai l’esperança en la humanitat ni en la solidaritat.

Les guerres dels virtuosos

En aquesta línia s’emmarca la seva darrera novel·la, Los virtuosos. Es pot llegir com si fos un fals documentari filmat de l’època, escrit amb estricte rigor i sinceritat respecte dels fets històrics i les conseqüències que van causar en les vides dels algerians protagonistes, els seus pobles i les seves famílies. Segons la novel·la, d’aquell desastre sorgiren a la colònia els primers brots de rebel·lia contra l’explotació colonial francesa. S’inaugurava una nova etapa.

És l’any 1914 a Algèria. Yacin, un jove de vint anys, pastor, que viu en una vil·la sense nom, de la que no ha sortit mai, rep la proposta del caid de la regió d’anar a l’estat francès a fer la guerra contra els alemanys, suplantant al seu fill, que no ha superat les proves mèdiques. És una família de guerrers i es considera un deshonor no demostrar la força i la valentia en el camp de batalla. En canvi, li promet que, quan torni, l’obsequiarà amb diners i terres per a ell i la seva família.

La Primera Guerra Mundial, el primer gran conflicte bèl·lic internacional, va ser fonamental per molts motius. Va significar, per exemple, la fi de les monarquies absolutes, la crisi alemanya, l’enfortiment dels EUA, la reconfiguració del mapa europeu i va ser l’escenari on es van experimentar armes de destrucció noves, com ara el gas mostassa. També és l’últim gran conflicte en què es va lluitar cos a cos en els camps de batalla. I això, precisament, és el que van fer durant quatre anys sense descansar els regiments d’algerians i senegalesos.

La descripció de la guerra que fa Yasmina Khadra és molt cinematogràfica i realista. Són escenes de ficció que s’ajusten perfectament als relats i testimonis reals que tenim d’aquells fets. El viatge a l’infern de les trinxeres ens va introduint a poc a poc en el món de la mort. El catastròfic viatge en vaixell, les tempestes, els vòmits, coses que aquells nois no havien viscut mai. Els trajectes en vagons de càrrega, com animals. Les primeres bombes, els primers morts. Les cares de l’enemic, encès per l’odi i el racisme. Veus els protagonistes, les cares de por, els rostres dels morts, les explosions dels obusos, els atacs nocturns a cop de ganivet, els pobles arrasats. Perceps la gana i la set, la desesperació i la brutícia. Fins i tot pots sentir la pudor de les trinxeres. Pudor de sang, de mort, de putrefacció i de merda. Tots ells van directes cap a la mort o la bogeria, i en el millor dels casos, cap a la insensibilitat i la indiferència.

Però, al mateix temps, l’autor no s’atura en els fets i l’escenari. Més enllà de l’acció i la tragèdia, tracta amb profunditat els personatges. S’endinsa amb interès psicològic en el patiment i el dolor, la incertesa i l’odi, en la part més fosca de la naturalesa humana, la maldat. Però, a la vegada, sap recrear, amb tendresa i humanisme, la propensió dels humans a l’amor, la ingenuïtat, la camaraderia, la resiliència, la confiança en els altres i en Déu, la força dels records i les ensenyances populars i tradicionals.

Primers brots rebels de la lluita per la independència

Quan tornen a casa seva, després de quatre anys envoltats de morts i destrucció, el protagonista i els seus companys supervivents veuen la realitat amb uns altres ulls. No ha millorat res. Yacin és traït pel caid, perd la família, la busca infructuosament, es veu obligat a fugir i fugir unes quantes vegades i per diversos motius, inclosa la persecució policíaca. En molts supervivents es desperta el sentiment antifrancès i anticolonial. Es disposen a la lluita. Sorgeixen els primers brots de rebels independentistes, contra el racisme i l’explotació.

El recorregut que fa el protagonista pel seu món retrobat, de les profunditats del Sàhara, als poblets abandonats de la sabana, passant per ciutats com ara Sidi Bel Abbès i la gran Orà, torna a funcionar com un relat documentari de descripció del país i la gent, els costums, els carrers, els mitjans de transport, el menjar, la saviesa popular, la poesia, els rituals, els paisatges. La novel·la reviu una Algèria pobre, sotmesa i sense gaires esperances de futur. Sembla que tan sols en tinguin els soldats supervivents de la guerra d’Europa, encara que potser ja saben que serà en va.

Aviat Abd-el-Krim s’aixecaria al Rif i tots els rebels algerians que havien sobreviscut a la Gran Guerra l’admirarien. La història tenia retruc. La guerra té una postguerra i, fins i tot, pot causar una guerra insospitada. D’alliberament. Val a recordar, com a reflexió històrica, un episodi molt significatiu que, encara que no aparegui a la novel·la, és útil de tenir present. A la Primera Guerra Mundial es van fer les primeres proves d’atacs amb armes químiques, concretament del gas mostassa o iperita, a Ieper, la ciutat belga on els alemanys la van provar per primera vegada. El resultat va ser dantesc. Havent acabat la guerra se’n va prohibir l’ús. Tot i això, el rei espanyol Alfons XIII va desobeir la llei internacional i va aconseguir de fabricar-ne a Madrid i ordenà de bombardar amb avions els pobles del Rif amb gas mostassa. El món va mirar cap a una altra banda. Un exemple ben clar de les conseqüències d’allò que es va aprendre a la Gran Guerra. I de l’esperit racista d’aquells temps.

Un racisme que els soldats supervivents ja no podien suportar. A l’estat francès, quan passaven pels pobles camí del front i les trinxeres, la gent els aplaudia. Després de la guerra, per fi relaxats, quan s’acostaven a un poblet a passejar o prendre un te els rebien amb insults i un menyspreu més intens fins i tot que el que coneixien dels colons i militars francesos destacats a Algèria. La realitat va ser molt injusta i cruel per a tots. Tots havien estat iguals en la lluita i el martiri, però la història tan sols recordaria els herois que més convenien a la “mare pàtria”.