“El sistema s’enfonsa”: relats sobre la degradació de la salut pública

“Ahir, en arribar amb l’ambulància, em vaig encreuar amb un dels metges que porten el meu pare a Vall d’Hebron. Vaig mirar de fer-li cinc cèntims sobre tot el que he passat des del setembre amb ell i sobre la manca d’atenció adequada, i em va venir a dir que no li explicava res que no sabés. Literalment, em va dir: “El sistema s’enfonsa”. Em fan patir molt els metges.”

Aquest és un dels correus rebuts a la redacció de VilaWeb en resposta a la crida feta als subscriptors perquè ens expliquessin les seves experiències amb la sanitat pública. A tots els vam garantir la confidencialitat, una vegada comprovades les dades. Són històries particulars, és clar. Anècdotes personals. Però són uns correus, uns missatges, que retraten la degradació visible d’un sistema de salut que havia estat considerat un dels millors del món. Testimonis punyents.

La desesperació dels metges i el personal sanitari

Entre les respostes rebudes, n’hi ha moltes que són de metges i personal sanitari que se senten desvalguts amb la realitat que ha de viure. Una metgessa de família jubilada fa tot just deu dies i que treballava en un CAP del Bages explica que darrerament havia arribat a atendre 64 pacients en un sol dia, entre visites i trucades telefòniques. Ara que s’ha jubilat, aquest CAP té quatre metges de família menys dels que hauria de tenir, i això sense comptar les baixes de personal circumstancials.

Però no tots els problemes són circumstancials. Un sanitari de l’Hospital General de Castelló fa aquest retrat del seu lloc de feina: “Aquest hospital, que és el de referència de les comarques castellonenques, fa dècades que s’ha quedat petit, igual com el seu servei d’urgències, que està pendent d’una remodelació que s’havia de fer abans de la pandèmia i que evidentment no es va fer, i serà molt difícil d’encarar-la amb el mateix pressupost, atesa la inflació actual.” La queixa sobre la centralització de serveis a València va acompanyada d’una diagnosi crua: “És habitual, en períodes hivernals, que hi haja una certa quantitat de pacients que esperen les altes del dia per a ser ingressats en un llit de planta, però enguany, des de fa tres o quatre setmanes, la quantitat diària de pacients ingressats a l’hospital pendents d’assignar llit a les vuit del matí voreja la vintena diària. La saturació hospitalària habitual dels mesos d’hivern per la descompensació dels malalts cardíacs i respiratoris, que enguany ha coincidit amb l’epidèmia dels tres virus (covid-19, grip A i respiratori sincitial), ha reblat el clau de les mancances estructurals històriques i ha causat la situació actual. Deixant de banda la incomoditat que això ocasiona a pacients i acompanyants, que no és poca, tanta saturació repercuteix també en les llistes d’espera quirúrgiques, ja agreujades d’ençà de la pandèmia i que actualment s’eleven fins a xifres vergonyoses. Ja no n’hi hauria prou de remodelar l’hospital: en cal un de nou.”

Aquests són alguns dels problemes de fons que fa anys que pesen i que ara es reprodueixen a tots els estrats de la sanitat. Una altra subscriptora, per exemple, explica: “A Marata formem part de les Franqueses del Vallès, que té dos CAP, el CAP de Corró d’Avall i el CAP les Franqueses, i tots dos funcionen només de dilluns a divendres, de 8.00 a 20.00. Els dissabtes i diumenges són tancats. Això, per a una població de més de 20.000 habitants. Per què municipis veïns amb menys població tenen CAP oberts tots els dies de la setmana? Això fa que saturem l’hospital de Granollers, on fa uns mesos s’ha obert un CUAP però sense especialitats, tot i que abans el centre d’urgències que hi havia al carrer de Girona de Granollers sí que tenia especialitats.”

El maltractament dels pacients

La conseqüència de tot plegat és un maltractament que els pacients denuncien amb un llenguatge molt directe i cru. Un exemple: “El meu fill de 25 anys espera d’ençà del mes de juny que un neuròleg valori la ressonància cranial que li van fer el mateix mes. Van anul·lar la visita del juny (prevista un any abans) i en demanar aclariments ens van dir que des del gener no tenien neuròleg a l’hospital de Mollet del Vallès. No en tenim novetats.” Un altre: “El seguiment de la nostra filla de tres mesos i escaig el fem per la sanitat pública al nostre CAP de Manresa. Ens vam trobar que la visita de seguiment dels tres mesos havia de ser una trucada telefònica a primera hora del matí. Tractant-se d’un nadó ja ens va semblar estrany que no fos presencial. La trucada va arribar gairebé a la vesprada i la va fer una infermera en comptes de la pediatra. Tal com va anar la trucada, quedava clar que la infermera feia l’esforç de quedar-se, després d’haver acabat la seva jornada laboral, i malauradament estava més pendent de complir l’expedient que no pas de fer un seguiment real de la criatura. Per si això no fos prou, de casualitat ens vam adonar que ens havien cancel·lat la visita dels quatre mesos, en què es preveuen vacunes. El motiu és que havien hagut de tancar l’agenda del dia. Però no ens havien trucat per informar-nos-en ni donar-nos una data alternativa. També la visita dels dos mesos es va endarrerir perquè la infermera que assistia a la pediatra havia hagut d’anar a prendre mostres perquè les seves companyes d’extraccions anaven desbordades. I ens va dir que aquell mateix dia havia de doblar torn per falta de personal…”

Recuperem la història amb la qual obríem aquest reportatge, a Vall d’Hebron, a Barcelona: “La situació era indescriptible, un col·lapse total. Vàrem arribar a dos quarts de tres de la tarda i vàrem esperar fins a dos quarts de sis, sense que cap metge no hagués vingut ni a dir hola. I es veia venir que ens hi passaríem el dia i potser la nit, per tornar a marxar amb una alta. Hi havia pacients que esperaven des de les deu del matí i que explicaven que no havien observat cap moviment de pacients ni els havien fet cap prova encara, els administratius del taulell de recepció deien que ja havien comunicat la situació al cap d’urgències i que aquests es plantejaven de ‘tancar la porta’. Les ambulàncies arribaven amb pacients (principalment avis) i com que no hi havia lliteres lliures on deixar-los, no se’n podien anar, de manera que els de les ambulàncies havien d’esperar fins a dues hores per tornar a sortir… I, és clar, per una altra banda, manquen ambulàncies, però és que ‘perden el temps’ a urgències esperant de lliurar-hi els pacients –sembla una gestió molt dolenta dels recursos. Pacients que mentre són a la llitera de l’ambulància no tenen dret de demanar de fer pipí. Per exemple, ahir, una àvia que demanava d’anar al bany va acabar orinant-se a la llitera. Veient que el meu pare anava perdent la paciència, vàrem tornar a marxar cap a l’hospital de la mútua privada, on va quedar ingressat novament. Jo voldria que el meu pare el tractessin a Vall d’Hebron, és un pacient pluripatològic, aquest divendres té programada una analítica a Vall d’Hebron (que segurament no es podrà fer si encara continua ingressat a l’altre hospital) que li han demanat dos especialistes d’aquest hospital amb qui té visita al gener. Però de què serveix tot això si, mentrestant, no s’atenen altres problemes de salut que van sorgint? D’altra banda, ell com a mínim té la mútua, però ploro per dins pensant en aquells avis que no tenen mútua privada. Anant amb el meu pare cap a l’altre hospital, si més no, potser van poder atendre alguna altra persona que no té cap pla B.”

Aquest altre relat ve de Menorca: “El motiu de la visita era un quadre gripal amb molta tos de més de deu dies d’evolució que s’havia anat complicant amb dificultat respiratòria i febre i que s’havia agreujat en el decurs de la nit de divendres. En arribar al centre, vam haver d’esperar uns pocs minuts, no hi havia més pacients, i el facultatiu el va cridar perquè passés a la consulta. En veure que jo m’aixecava per acompanyar-lo, em va dir clarament ‘solo él’ i el va fer passar a una consulta, on, a peu dret i sense tancar la porta, li va demanar què li passava. El meu marit li va explicar que feia més de deu dies que prenia paracetamol i mucolític i que cada cop estava pitjor, que s’ofegava i que els esputs havien canviat de color i que ara tenien un to marronós. El metge el va auscultar ràpidament i va sortir sense més explicacions. Va tornar amb una recepta a la mà i li la va donar. Quan vaig veure la recepta, Analgiplus 500, un anticatarral (paracetamol i codeïna), li vaig dir que allò no era cap antibiòtic i ell em va respondre que no necessitava cap antibiòtic per a un refredat. En un principi, vàrem quedar sense paraules pel tracte rebut, per la desídia i la inoperància d’un senyor que té la responsabilitat de fer un triatge i decidir quines urgències són prou greus per a enviar-les a l’hospital i quines es poden solucionar amb Analgiplus. D’entrada va demostrar que no havia escoltat què li explicava el malalt, i tampoc havia revisat la seva història clínica ni cercat antecedents de malalties respiratòries o altres factors de risc. Quan vam sortir ens vam dirigir a urgències de l’Hospital Mateu Orfila, on va arribar amb febre, fatiga i una saturació d’O2 baixa. Després d’haver-li fet totes les proves pertinents per a descartar grip A, covid-19 o pneumònia, li van diagnosticar un quadre d’infecció respiratòria i una probable EPOC, encara no confirmada. Li van pautar antibioteràpia, cortisona, oxigenoteràpia, aerosols i broncodilatadors i el van tenir en observació al SUH fins al voltant de les 20:00, quan em van cridar per dir-me que li donaven l’alta amb tractament i que havia d’anar al metge de família per al seguiment pertinent.”

De vegades l’humor ajuda a passar la situació, com en aquest cas: “Puc explicar el cas del meu nebot, que el dimarts 13 de desembre a les deu del matí va anar a l’Hospital Clínic perquè es trobava molt malament. Després de quatre hores esperant a urgències, el van atendre i li van dir que segurament era apendicitis i que segurament l’haurien d’operar aquella mateixa nit, que estaven pendent del quiròfan. Es trobava cada vegada pitjor i li van donar calmants i antibiòtic. Ell els va dir: “No explotarà, això?” Té molt sentit de l’humor. Resposta del metge: “Per això et posem antibiòtic.” No va entrar al quiròfan fins a l’endemà, dimecres dia 14, a les cinc de la tarda. El resultat de la intervenció va ser apendicitis amb una perforació petita, drenatges, i tot el que comporta. Però ens ha explicat que durant tot el temps que va ser als bòxers, van passar com a mínim setze metges i tots li palpaven la panxa. Diu que els metges entraven i sortien dels bòxers a tota pastilla, saturats de pacients.”

Però ben sovint les reaccions no són tan comprensives. A un lector que va caure al setembre, “amb unes conseqüències força negatives”, li van donar hora al traumatòleg el 29 de gener. Una altra subscriptora va arribar a l’Hospital Clínic de Barcelona a dos quarts de deu amb un còlic nefrític. Dues hores després li van dir que tenia, com a mínim, set hores d’espera per a ser atesa. Va marxar a l’Hospital de Barcelona. Una tercera reflexiona: “Sóc en llista d’espera per a una intervenció quirúrgica (no vital, òbviament) des de fa pràcticament un any i sis mesos, malgrat que el temps màxim estipulat per la Generalitat per a aquest tipus d’operació és de 365 dies. Quan he consultat a l’hospital (a Barcelona) sobre el temps de demora, m’han dit que arrosseguen molt de retard amb les llistes d’espera, no per falta de disponibilitat d’infrastructura (quiròfans) sinó per manca de personal de quiròfan (infermers, auxiliars, etc.). Tot plegat, cada vegada tinc més la sensació de ser una ciutadana de segona.”

I un darrer cas per acabar, que resumeix bé moltes les queixes: “Sóc pacient oncològica de càncer de pit i em porten a l’hospital de Mataró, perquè visc a Cabrera de Mar, i fa mesos que em faig creus de la situació que patim els pacients i els treballadors de l’hospital. Per desgràcia meva, he tingut càncer dues vegades, una el 2017 i una altra el 2020, en plena pandèmia. He pogut constatar la degradació de l’atenció mèdica que hi ha hagut a tots els nivells aquests anys, tant a la sanitat pública com a la privada, perquè sóc usuària de totes dues. Quan em van diagnosticar el 2020, al servei d’oncologia de l’hospital de Mataró hi havia quatre oncòlegs, ara en queda una. Qui era la meva doctora ha abandonat l’oncologia i se n’ha anat a un altre hospital. La que m’han adjudicat després (l’única de quatre que queda) ha d’atendre totes les pacients de càncer de pit i sovint dobla torn. El meu darrer control (me’n fan cada tres mesos), que tocava al novembre, me’l faran al febrer. L’explicació que donen quan els ho demanes és que estan saturats i han de prioritzar els pacients que estan actualment en tractament de quimioteràpia, els qui estem en controls passem a segon terme. Fa un any, em van demanar una ecografia de mama urgent per l’aparició d’un nòdul i me la van fer al cap de tres dies. Al setembre me’n van demanar una de molt urgent per a descartar metàstasi hepàtica i vaig haver d’esperar tres setmanes, i després, un mes perquè la doctora me’n donés el resultat. Conec pacients que fa mesos que esperen que la doctora els doni el resultat d’una mamografia. La situació a les urgències és encara pitjor, amb esperes de dies per a tenir llit, professionals cremats i pacients indignats. El personal administratiu està desesperat. Sovint tenen cartells reivindicatius a la vista dels pacients. L’atenció telefònica és impracticable, si necessites hora o un informe, és millor que hi vagis presencialment o els enviïs un mail i esperis uns dies la resposta. Crec, sincerament, que els professionals fan tant com poden i pateixen aquesta situació, però la manca de recursos i de personal és cada vegada més evident, i sovint té efectes en el tracte als pacients. I a la sanitat privada també es detecta l’efecte de la pèrdua de qualitat de la pública en temps d’espera més llargs i una atenció menys curosa.”

VilaWeb agraeix el suport de tots els subscriptors que han volgut col·laborar en aquest reportatge, també el d’aquells que per motius d’espai o per ser repeticions d’un cas semblant no han acabat formant part d’aquest article.