Els riures

Qui té una guia telefònica avui dia? Ningú. Oh, i llavors com hem d’escriure? Simenon treia els noms dels seus personatges de les guies telefòniques. Primer copiava tots els noms que li agradaven i després n’anava fent una tria fins que quedaven els que escriuria cadascun en un full i per als quals inventaria una biografia i després escriuria la novel·la. Quantes vegades ens encallem buscant noms? Perquè després ve un lector i et demana per què aquell personatge es diu així i tu has d’engiponar una resposta amb gràcia perquè dir no-ho-sé sembla que no és ser escriptor. 

Hi ha autors que no bategen els seus personatges, n’hi ha que els posen noms de lletres o de números, n’hi ha que més que noms pensen renoms i els omplen de sentit… però us heu trobat mai amb un personatge que canviï de nom cada cop que apareix? No, oi? Llegiu Les Feres d’Uriol Gilibets i ja podreu dir que sí. Al poble de Sant Gonera –Gilibets és dels que omplen tots els noms propis de sentit– hi ha un oracle que cada dia té un nom diferent, Ara Torquat, ara Funicular, ara Marçal…, ell tria com es diu avui, demà, demà passat… Així, cada cop que apareix, rere un nom diferent, el narrador t’ha d’aclarir que aquell és el nom que havia escollit l’oracle aquell dia i inevitablement surts un moment de la història perquè has sentit els riures de l’autor. 

Això, això de sentir-li els riures, passa sovint a Les Feres, i són uns riures que s’encomanen. Obres el llibre, en llegeixes el sumari (les arrels, els arbres, sotabosc, els esbarzers, gaig, humus, molsa, porcs fers, la processionària, heura, el llop, el llamp, el foc) i et fa l’efecte que t’endinses en una (altra!) novel·la rural. Ja hi som. Però engega la història i un rector despullat corre, esverat, i amb el Sant Prepuci a les mans, la relíquia del poble. “Les he vist, les he vist!”, crida mossèn Antoni i arrenca la novel·la. Ets a la primera pàgina i ja saps que mossèn Antoni ha vist les Feres, així, amb la efa majúscula, i fins a l’última pàgina les Feres hi seran, hi seran sense ser-hi i no seran sempre les mateixes, perquè “això són les Feres: persones que fugen, persones que s’embosquen, persones que es transformen en bèsties enmig del bosc, persones que a partir d’aquell moment mosseguen, espanten i fugen”. I quan et tornes Fera, ja no surts del bosc. 

Hi ha el bosc, hi ha el poble i hi ha la novel·la, i hi ha unes veus, la veu de qui ens vol explicar la història de les Feres, la veu del Ramon del bosc que vol traspassar el bosc al seu “successor”, l’Esbarzer, les veus dels habitants de Sant Gonera, que sovint parlen totes alhora, com els cors grecs, però alliberats de la mínima sospita de solemnitat, aviso. Les Feres es mou àgilment per un territori fals i solemne alhora, li escau molt l’adjectiu atàvic però sobretot que després de la paraula se sentin uns riures, els riures de l’autor i els del lector. S’hi senten riures i s’hi senten veus, a Les Feres. I de tant en tant Gilibets col·loca un “No res.”, així, com a frase isolada, amb el seu punt, a final de paràgraf, potser per agafar aire o perquè el que acaba d’escriure just abans corria el risc d’agafar un to massa èpic, i Les Feres és una tragicomèdia, tragicomèdia tel·lúrica, escrita seriosament perquè no es pot escriure d’una altra manera si es volen sentir riures. 

Gilibets fa moltes coses al llarg del llibre per fer-te veure que aquell llibre no s’ha escrit sol, i que no s’entengui això com un intent de fer el fatxenda per part de l’autor perquè no va per aquí. Llegeixes i saps que el que llegeixes s’ha escrit, que hi ha algú que tecleja i que viu pendent de com el llegeixes, i de tant en tant necessita o decideix adreçar-se’t sense fer-ho, et fa l’ullet, et vol sentir riure, i per això t’engalta una comparació exagerada d’aquelles que et fan aturar la lectura per veure’n la imatge. No em dec estar explicant perquè Gilibets fa moltes coses que quan les llegeixes veus que les fa, però quan les vols explicar se t’escapen d’entre els dits, com l’aigua, perquè escriu que sembla que ragi. Hi ha un moment que per fer-nos entendre que un senyor té molts anys ens diu que “és més vell que portar ungles als peus”, veieu per on vull anar? Ho llegeixes i dius, ep, un moment, des de quan “portem” ungles als peus?, no hi han sigut sempre?, i de cop i volta veus uns peus nus d’home de Cromanyó que acaben amb cinc monyons sense ungles. 

Sant Gonera és un poble enmig de l’espessor d’un bosc que aïlla els seus habitants, i tots allà tancats, però oberts a plena natura, envoltats de verd, respirant aire sa i vivint del que els dóna el bosc, com que no tenen contacte amb el món exterior, van encomanant-se de la frondositat dels arbres i cada cop viuen més endins i amb els peus més ensotats, com si els homes i dones de Sant Gonera fossin arbres, però sense la paciència, perquè ja ens ho diu el Ramon: “si no tens paciència, no cal ni que intentis ser arbre”. I no és que els gonerius no tinguin paciència, és que sempre han de tenir la mateixa paciència perquè tot es repeteix i fins i tot el bosc sembla que sigui circular, com una espiral infinita que t’enganya fent-te creure que en surts quan en realitat cada cop t’hi endinses més. 

A Les Feres hi ha ple de personatges singulars que relacionant-se entre ells, amb el poble i amb el bosc van teixint aquesta densitat humida i verda que els encega i no els deixa veure més enllà. Personatges que parlen i els sents, perquè els diàlegs són una de les troballes de la primera novel·la de Gilibets, juntament amb la llengua, perquè tant si parla algú com si és el narrador qui se’ns adreça, gairebé sentim més que no pas llegim tot el que s’hi diu, i aquí és inevitable pensar que l’experiència de l’autor com a guionista hi deu haver ajudat, perquè la novel·la es pot llegir en veu alta i pren un to que encara sorneguereja més, i encara afegiria que no costa gaire imaginar-la dalt d’un escenari, interpretada si us plau per entusiastes actors i actrius amateurs en un teatre vell i amb una escenografia volgudament tronada, perquè els riures de l’autor ressonin entre les butaques de vellut ratat. 

Però aquest to tragicòmic, el dels riures que deia, no us ha de fer pensar que Les Feres és una novel·la de per riure i poc més, perquè la gràcia de tot plegat és que aconsegueix combinar perfectament un sentit de l’humor passat de voltes, escatològic, irreverent i en estat de gràcia, amb un pòsit de literatura i tradició que no deixa d’intuir-se rere cada escena d’una novel·la rural que no és una altra novel·la rural.