Vaga 8-M: Quins són els envits del feminisme?

Són polítiques, editores, periodistes, advocades, cuineres, escriptores… De llocs molt diversos del país i de generacions diferents. Però totes han contestat les dues mateixes preguntes: sobre les prioritats actuals del moviment feminista i si recorden haver-se reconegut mai en elles mateixes una actitud masclista.

Entre les prioritats, moltes de les enquestades destaquen la igualtat d’oportunitats en el món laboral i totes les coses que això comporta: l’eradicació de l’escletxa salarial, del sostre de vidre, de la precarització del treball femení, de l’assetjament laboral… També garantir més accés als càrrecs de responsabilitat i la possibilitat de compaginar la carrera professional amb la maternitat.

Moltes de les entrevistades també esmenten la coeducació dels infants com una altra de les prioritats. Parteixen de la idea que, per eradicar el masclisme vigent durant segles a la societat, és primordial d’incidir entre els infants des de ben petits. L’eradicació de la violència contra les dones, el paper dels mitjans de comunicació i la implicació dels homes a la causa també són algunes altres de les prioritats més destacades.

Les respostes a la segona pregunta, sobre les actituds masclistes inherents en la nostra societat, moltes dones han dit que s’esforcen molt per no tenir-ne. Creuen que cal canviar el marc mental per no repetir estereotips. Tot i això, hi ha patrons molt persistents que molt sovint es repeteixen de manera inconscient. I molts d’aquests patrons s’expressen en la quotidianitat: en el llenguatge, en determinades actituds…

Aquestes són les preguntes que han respost les enquestades:

1. Quines haurien de ser les prioritats del moviment feminista ara?

2. Recordeu l’última vegada (o alguna vegada) que heu reconegut en vosaltres mateixes una actitud masclista? Quina?

Carme Arenas, presidenta del PEN català
1. La gran prioritat fóra ni haver de parlar de feminisme, ni tampoc de masclisme, perquè han caigut ja els estereotips i patrons que durant tants anys han configurat la nostra societat. Com que encara no hi hem arribat, crec que és una lluita de tota la societat en la qual les dones tenim un paper transformador decisiu. La fita és la igualtat sense quotes ni discriminacions i sense haver d’estar sempre amatents. Viure la igualtat amb naturalitat i com una riquesa.

2. Pertanyo a la generació de l’avançada postguerra i vaig participar de manera activa en les reivindicacions feministes que van donar lloc a les Jornades Catalanes de la Dona el 1976. Recordo l’acte al Paranimf de la Universitat de Barcelona, més de quatre mil dones convocades per les qui foren les nostres germanes grans, i veure entrar la Maria Aurèlia Capmany i sentir la seva ponència. Crec que a les dones de la meva generació això ens va imprimir un caràcter, que s’ha traduït a fer del feminisme, més que no pas una proclama –que també va bé–, una actitud militant profunda de fer-nos respectar i de no acceptar patrons masclistes de ningú. Havíem de superar la involució que havia comportat la dictadura, després de l’avenç aconseguit durant la República.

En la mesura que n’hem sabut, hem passat el testimoniatge a les generacions més joves les quals, malgrat els quaranta anys passats, encara han/hem de batallar per reivindicar coses tant en l’àmbit personal com en el social: presència pública, igualtat de sous, assumpció de llocs de responsabilitat en organismes de poder i un llarg etcètera. Ben segur que, vivint en una societat masclista, alguna marca devem tenir empeltada encara. Cal que canviem el marc mental per no repetir estereotips.

Montse Ayats, presidenta de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana
1. Crec que cal molta feina des d’àmbits diversos. La principal i més important, en l’educació, que és la base per a fer canvis de debò i que, gràcies a l’escola, permet d’arribar a tota la societat. També és fonamental que les dones no tinguem por a l’hora d’assumir responsabilitats, càrrecs… El fet de ser-hi permet d’incorporar altres dones i, en conseqüència, altres maneres de fer. I ens cal, també, una feina de sensibilització d’homes i dones per a anar canviant, amb la feina de tots plegats, una cultura de fa segles. Sóc de les qui penso que, per moltes lleis que es facin, les coses només es canvien des de les actituds i les accions quotidianes i arribant a tots els sectors de població.

2. No en sóc conscient, però pot haver passat. He viscut i crescut en un món molt masculí i cal desaprendre moltes coses.

Patricia Ballesté, dissenyadora gràfica
1. Igualtat d’oportunitats laborals, igualtat de sou pel mateix lloc de feina. Les baixes maternals haurien de ser més llargues i s’hauria de trobar la manera d’ajudar a compatibilitzar la criança amb la feina. Per últim, l’educació des de petits a l’escola als nens i les nenes per a inculcar actituds igualitàries.

2. Sí, fa uns dies conduïa pel carril esquerre i de cop va venir un cotxe esportiu molt de pressa per darrere i em va fer llums. Vaig mirar pel retrovisor i vaig veure una dona rossa amb ulleres de sol. Si hagués estat un home, hauria estat com sempre. Però, com que vaig veure una dona, em va fer més ràbia: ‘De què va aquesta paia, conduint així, agressivament?’, vaig pensar. Sembla com si a un home li ho hagués tolerat més que a una dona.

Paula Bonet, il·lustradora
1. Primer de tot, eliminar la bretxa salarial de gènere. Després, la igualtat en l’accés als càrrecs de responsabilitat. També eliminar l’assetjament sexual i laboral. I finalment, la coresponsabilitat en la conciliació familiar.

2. El nostre pensament, el nostre lèxic, la manera que tenim de comunicar-nos s’ha construït sobre una base de discriminació masclista evident. Tots som masclistes. Personalment estic molt alerta amb el lèxic i construccions que faig servir i em sorprenc cada dia verbalitzant continguts masclistes. Un exemple: pensar que algú és ‘un fill de puta’ o que vull anar-me’n d’una vegada d’un lloc perquè allò ‘és un conyàs’.

Nausicaa Bonnín, actriu
1. Uf, n’hi ha tantes! Per mi, la més important potser és l’educació, així que posaria molta força en el fet que els més petits creixessin en igualtat, respecte, lliures d’estereotips i discriminació de gènere. I, evidentment, prevenir i eradicar la violència masclista és primordial.

2. No en sé dir cap en concret, però fins que no vaig començar a llegir, escoltar i investigar sobre el tema, no em vaig adonar que jo, com tots, hem nascut i crescut en una societat heteropatriarcal en què es normalitzen moltes actituds masclistes.

Esperança Camps, periodista
1. Les dones no ens hem de conformar amb ‘l’habitació pròpia’. Volem la casa sencera. El món sencer. No hem de voler un refugi per a sentir-nos-hi bé, per manar d’aquell espai. El món sencer ha de ser confortable per a les dones al costat dels homes. En igualtat. Sense por.

2. Per a mi, una aspiració o prioritat és que les meues filles deixen de repetir patrons masclistes que jo, a vegades, repetisc. Sense adonar-me’n, és clar. I quan me n’adone, em faig ràbia i em molesta la naturalitat amb què, encara, després de tot el procés intel·lectual de gènere que he fet, ho assumesc.

Neus Chordà, comunicadora cultural
1. La primera prioritat ha de ser l’educació dels infants tant a l’escola com a les llars. Amb una bona educació, lliure d’estereotips, ja tindríem molt camí fet. La segona, explicar bé el feminisme, encara avui l’any 2018, hi ha molta confusió sobre què és, què vol i què persegueix el feminisme.

2. Conscientment i que recordi, ja fa molts anys que no.

Ada Colau, batllessa de Barcelona
1. Crec que no les he de dir jo, perquè el feminisme ja fa molt temps que ha deixat molt clares les seves prioritats. El que proposa el feminisme com a prioritat és senzillament una cosa de sentit comú: que les dones, que som la meitat de la població, tinguem les mateixes oportunitats, les mateixes llibertats i la mateixa seguretat que l’altra meitat de la població, que són els homes. També és important que s’acabi la violència, segurament la violència sistèmica més gran que tenim avui dia, i que l’any passat va fer que hi hagués vuit dones assassinades a Catalunya per les parelles o ex-parelles, que fa que es violi una dona cada vuit hores o que cada dia s’agredeixi les dones de moltes maneres. Tot això, afegit a l’escletxa salarial, en què les dones cobren un 30% menys en les pensions que no pas els homes… Hi ha exemples infinits de discriminació en l’àmbit polític, econòmic, social i sexual! Tot plegat és injustificable en democràcia i, per tant, tots aquells que es considerin demòcrates avui no poden ser cap altra cosa que feministes.

2. Segur que jo també he tingut alguna actitud masclista o n’he reproduït algun estereotip, perquè tots estem travessats pel masclisme, en una societat que encara ho és, de masclista. Tanmateix, el dia de la dona hem de preguntar als homes com pot ser que el 99% de les agressions sexuals siguin d’homes cap a dones.

Jenn Díaz, diputada al Parlament de Catalunya (ERC)
1. La primera i més urgent, sense dubte, és posar fi la violència masclista. Les dones som assassinades pels homes des de molt abans que això fos una preocupació social. Per fer-ho, trobo indispensable la coeducació i formar nens i nenes feministes. La segona engloba la resta de discriminacions que patim les dones pel fet de ser dones, i demana la col·laboració dels homes. O és una lluita compartida, o no l’acabarem mai. O els homes renuncien als seus privilegis i ens consideren iguals que ells, o no ens en sortirem. O les dones ens apoderem i no callem davant les injustícies, o no ens en sortirem.

2. Cada dia en tinc, segur, sense adonar-me’n.

Núria Feliu, cantant
1. Faig meves les paraules de Cristina Sen: ‘Un moment pot crear un moviment’. És molt important la campanya #MeToo, animant totes les dones a explicar els casos que han patit d’assetjament i abús sexual. Les denúncies començaven a esclatar i avui un gran moviment ha arrelat a tot el món. Però aquest moviment no sorgeix del no-res, sinó de la feina sembrada pel feminisme que es focalitza ara en una qüestió que ens incumbeix a totes: la denúncia de la violència sexual en tots els seus graus, l’emprenyament davant el magma dels qui es creuen que tenen drets sobre el cos de la dona. Prou!

2. Segur que tinc actituds masclistes, però no en recordo cap.

Marina Geli, ex-consellera
1. Aconseguir paritat en les estructures de poder econòmic i en el treball de cures, el reconeixement del pluralisme femení, buscar nous homes que siguin aliats i construeixin una nova masculinitat. També aconseguir la igualtat salarial i impulsar l’educació emocional de gènere.

2. He vist que les dones també som masclistes en contextos de poder. Jo segurament també ho he estat, encara que intento adonar-me’n per no ser-ho.

Anna Gual, poeta
1. Un tema prioritari ha de ser el laboral: no permetre la discriminació en l’entorn de feina pel fet de ser dona. L’equiparació salarial ha de ser la bandera que totes portem a la mà, perquè ens hi juguem molt. Ser tractades com a iguals, amb les mateixes obligacions i amb els mateixos drets, podent accedir a tota mena de càrrecs. Malauradament, ens trobem que, massa sovint, en empreses grans, els càrrecs directius són ocupats exclusivament per homes. Aquesta dinàmica s’ha de revertir i ho hem de fer entre totes, creient en allò que reivindiquem i no permetent que el sistema continuï menystenint-nos. La hipersexualització de les dones als mitjans de comunicació i la poca representativitat que hi tenim ha de ser una lluita també essencial. La representació femenina és múltiple, per això els mitjans han de prestar atenció a saber-ho comunicar. Massa sovint trobem la dona entesa com un cos que amaga un cervell. Aquestes conductes s’han d’abolir, i s’ha de fer que les dones siguin tractades en correspondència als seus drets i als seus mèrits. En l’àmbit sexual, és clau apoderar les noies a no consentir allò que no vulguin dur a terme. Les noves generacions han de venir fortes, i han de saber dir que no. També hem de lluitar pels drets reproductius, per poder avortar sense l’estigma que això encara comporta a la societat. Un altre aspecte important que s’erigeix com un repte clau en el feminisme és tenir en compte les alteritats dins del mateix moviment. Les dones hem d’escoltar totes les dones, siguin joves o grans, siguin de ciutat o d’entorns rurals. Un dels errors és liderar un feminisme des de la capital i no prestar la importància que té el pes de les dones en els pobles. Sols ajudant-nos mútuament serem una veu forta, única i impossible de fer callar.

Teresa Jordà, diputada al congrés espanyol (ERC)
1. El primer repte és aconseguir que la societat assumeixi el feminisme com una qüestió democràtica. Perquè el feminisme va molt més enllà d’un simple moviment social que lluita contra les desigualtats causades pel gènere, és una revolució de pensament. És per això que la prioritat és treballar en molts camps: el sostre de vidre, l’escletxa salarial, la violència sexual, la coeducació, la igualtat d’oportunitats, trencar el gènere binari, revisar les masculinitats i les feminitats, despertar consciències crítiques, parlar de manera inclusiva…

2. Mai.

Aurora Madaula, diputada al Parlament de Catalunya (JxCat)
1. Una de les prioritats del moviment feminista ha de ser denunciar i exigir en tots els àmbits de la societat –polítics inclosos– que s’acabi d’una vegada per totes la desigualtat, l’escletxa salarial, la misogínia i, sobretot, la violència contra les dones. Perquè ha esdevingut una de les xacres més grans d’avui dia, que cal combatre fins a eradicar-la.

2. No sóc conscient d’haver tingut cap actitud masclista, la veritat…

Neus Munté, vice-presidenta del Partit Demòcrata
1. La primera és reivindicar que cap societat pot admetre que les dones, que som més del 50%, estem subrepresentades arreu. És un atac a la democràcia i una pèrdua de talent. També cercar la complicitat activa dels homes. El feminisme no és patrimoni de les dones. Tampoc no admetre cap discriminació sexista, començant per la salarial, ni cap actitud de menysteniment o violència masclista. Tolerància zero i denúncia pública de la seva banalització. Finalment, promoure dones referents en tots els àmbits.

2. No recordo haver-ne tingut cap de manera conscient.

Anna Oliver, associació de dones juristes d’Alzira
1. Sempre he pensat que la gràcia i la força del moviment feminista és que treballa un ventall d’àrees al mateix temps, perquè assolir la igualtat o treballar per aconseguir-la és impossible avançant sols en una, el feminisme ha d’amerar el nostre dia a dia, i com que les persones som polièdriques, no ens queda sinó atendre tots els fronts amb les mateixes forces.

Essent estricta en la resposta, per mi la prioritat seria el món laboral. La precarització del treball femení i l’empobriment de les dones a les crisis és una evidència. Com ho és que a països menys industrialitzats són elles les qui tenen menys oportunitats, que la manca d’oportunitats et converteix en víctima procliu del tràfic i els abusos, o que el fet que una dona que suporta la violència masclista massa vegades va lligat a la manca d’oportunitats per a emancipar-se. Sense oblidar l’escletxa salarial i el sostre de vidre. L’autonomia i les oportunitats laborals ens donen una independència econòmica que ens permet de ser lliures en tots els altres àmbits. I ja sabem que no hi ha llibertat sense independència.

2. No m’havia parat a pensar-ho. Tinc una veïneta que plora molt, els seus motius deu tenir, la xiqueta, és clar, però jo, que tinc el despatx a casa, a vegades no ho puc evitar i m’irrite sentint-la. Fa un parell de dies me la vaig trobar, venia d’escola somrient, i no vaig tindre cap més pensada que dir-li que sense plorar estava més guapa. Va ser un d’aquells instants que a mesura que vas parlant saps que vas ficant la pota, però no pares.

Gemma Polo, cantant del grup Roba Estesa
1. En el món de l’escena musical, com en la resta de contextos, penso que agafar consciència és sempre el primer pas: observar(-se), analitzar(-se) i començar a prendre decisions i ser conseqüents. La cosa bona del feminisme és que, quan comences a despertar, aquesta sensibilitat no la limites als paràmetres de gènere sinó que comences a identificar les injustícies a més nivells i altres lluites: el racisme, el classisme, l’especisme… A partir d’això, la idea seria deixar de reproduir aquelles dinàmiques o actituds tradicionals que sostenen el sistema i començar a descobrir noves maneres de fer que surtin dels models hegemònics. A part, la insistència a crear referents, obrir debat i remenar consciències i privilegis ha de continuar d’una manera permanent.

2. Vaig treballar en una escola on hi havia un nen trans. Vaig adonar-me que quan em dirigia a ell ho feia amb el pensament que era un noi (és una cosa molt antiga, de molt endins). Aleshores vaig identificar que, d’alguna manera o altra, el meu jo era diferent quan em dirigia a un nen o a una nena. Va ser bastant decebedor, per mi.

Fina Puigdevall, cuinera del restaurant les Cols
1. Aconseguir la igualtat entre homes i dones, tant dels drets com dels deures.

2. Ara mateix no se me n’acut cap, en el meu dia a dia i al restaurant tenim molt interioritzada aquesta igualtat.

Àfrica Ramírez, editora de Balandra Edicions
1. És difícil establir prioritats, però la primera seria eliminar els privilegis d’un sexe sobre l’altre, l’equitat beneficia tota la societat, també els homes. No al sexisme als mitjans de comunicació que reprodueixen actituds heteropatriarcals i potencien estereotipus sexuals. No a la violència dins de les relacions personals i l’exercida pels estats. No a les situacions discriminatòries que dificulten la presència de les dones en tots els àmbits de la societat. No a la discriminació salarial per raons de sexe. Hi ha tants altres ‘no’!

2. Crec fermament en la igualtat de sexes i la tinc tan interioritzada, visc amb ella, que no recorde cap actitud masclista. No la consentiria cap a mi i, per tant, no la faria a altres, però qui sap si en alguna ocasió l’inconscient m’ha jugat una mala passada.

Laura Rosel, periodista
1. El 8 de març de 2018 ha de ser –de fet, crec que ja ho és– un punt d’inflexió. S’ha de superar la fase de reivindicació per entrar en la fase de consolidació i normalitat. Mai fins ara les dones no havíem parlat tan fort i tan clar. I mai fins ara no ens havien escoltat tant ni el missatge havia arribat tan lluny. Per tant, res no pot continuar igual a partir d’aquest 8 de març. Això no vol dir que la lluita estigui guanyada, ni de bon tros! Ara toca fer efectives les demandes: instal·lar-nos als espais de poder, fer-nos visibles a totes les esferes, deixar de sentir-nos culpables, deixar d’estar anul·lades… Però, sobretot, ara toca avançar de bracet amb ells, amb els homes. Ara que molts han obert els ulls i han perdut la por de dir que ens entenen, que també són feministes, cal sumar-los, cal treballar plegats per fer real la igualtat. Sense ells, que són l’altra meitat de la societat, no hi haurà paritat en cap sentit.

2. Molt sovint! Els tics del masclisme els portem incorporats, són innats. Tant de bo, les properes generacions de dones i d’homes ja no els tinguin tan interioritzats i puguin relacionar-se de manera més alliberada. En el meu cas, he reconegut el masclisme en gestos quotidians, gairebé íntims. Per posar-ne un exemple: la trobada d’amics, en què de forma automàtica elles planifiquen els àpats, cuinen, renten plats, i ells carreguen la compra, ‘ajuden’ a desparar taula i allarguen el cafè. Un altre exemple: els grups de whatsapp de l’escola. El 95% dels integrants són mares.

Carme Ruscalleda, cuinera del restaurant Sant Pau
1. Continuar treballant pel respecte, la igualtat i la formació acadèmica i cultural de totes de dones del món.

2. Penso que no tinc actituds masclistes, i si les tinc, no me n’adono, lluito i protesto quan visc aquesta mena d’actituds.

Dolors Sabater, batllessa de Badalona
1. Toca eixamplar molt més la conscienciació fent créixer el feminisme i  trencant el relat d’una pretesa igualtat ja assolida, toca enfortir la visió feminista de la cura de familiar, que cal considerar una part essencial per al sosteniment de la vida humana i que cal reconèixer, toca desemmascarar el masclisme i el patriarcat sistèmic i toca exigir el compliment, la millora i el canvi de lleis per a fer efectiva la igualtat de gènere i la protecció de la vida en totes les interseccionalitats i en tots els àmbits. És difícil de prioritzar, perquè no es pot deixar cap àmbit desatès, tot i que és evident que la protecció contra l’assetjament i la violència, contra el maltractament i l’abús de tota mena és una prioritat vital. En definitiva, toca tractar el feminisme com una revolució estructural, que ho canvia tot.

2. Una de molt recent, quan per explicar que una criatura de tres anys vestida amb un tutú rosa no anava disfressada sinó que s’havia vestit així perquè li agrada molt ballar, vaig dir que s’havia posat un vestit de ballarina i no un vestit de ballarí, essent ell un nen. Ho vaig esmenar de seguida, sense reforçar l’errada, però em vaig adonar fins a quin punt ens traeix encara el pòsit inoculat.

2 bis. Sempre he explicat que pels entorns on m’he mogut, i potser per l’apoderament vital i social que he tingut, no m’he sentit explícitament discriminada com a dona, tot i que és evident que si faig una mirada més profunda puc identificar moltes petjades de patriarcat i masclisme al meu voltant. Però ara, pel paper que exerceixo, ara sí que puc identificar comportaments clarament masclistes, especialment a l’hora de mostrar disconformitat cap a la meva funció política. Els insults i el menysteniment que rebo a les xarxes de part d’alguns opositors són sovint desqualificacions cap a la meva imatge física, la manera d’anar vestida o el fet de tenir els cabells blancs, i usen sovint expressions com ‘guarra’, ‘puta’, etc. Per sort, no és el perfil majoritari, però hi és.

Isabel-Clara Simó, escriptora
1. La igualtat. I costarà molt.

2. Mai no he tingut una actitud masclista.

Estel Solé, actriu, poeta i dramaturga
1. La prioritat és empoderar-nos com a dones, perdre tota mena de por i alçar les veus per reclamar els nostres drets, per exigir una revisió i canvis en els fonaments a partir dels quals s’ha estructurat la societat patriarcal durant anys i que ens han convertit en ciutadanes de segona.

2. M’he reconegut masclista quan m’he vist donant per fet que la meva mare, com a àvia, tenia més ‘obligació’ o responsabilitat d’ajudar-me fent cangurs del meu fill que no pas el meu pare com a avi.

Isabel Sucunza, llibretera
1. Veient la desinformació que sembla que encara hi ha sobre això, fa ràbia però sembla que una de les primeres coses a fer continua essent una feina pedagògica, tant per a les dones com per als homes. A partir d’aquí, crec que és bàsic d’implantar l’equiparació salarial com sigui i eliminar la violència masclista.

Fanny Tur, consellera de Cultura, Participació i Esport del govern de les Illes Balears
1. Continuar treballant i reclamant que les dones tinguin visibilitat. Que la visibilitat de la seva feina sigui proporcional a la realitat, perquè a vegades no és així. També treballar per evitar els molts tics masclistes que encara queden a la societat.

2. M’he sentit culpable per dedicar tant de temps a la feina. Per dedicar-me a la política quan els meus fills eren petits. Encara me sent responsable de la marxa de la casa, tot i ser fora.