Els reptes de la maternitat retardada

Maria Vilatersana sempre ha volgut tenir fills. Però també estudiar, construir una carrera professional i, en última instància, trobar una parella en qui confiar plenament. “Fins als 30 llargs no acabes d’estabilitzar-te econòmica i emocionalment -explica- i quan t’adones que vols tenir fills i les condicions són idònies, ja estàs a les portes dels 40.” Així, el primer fill el va tenir als 37 anys i el segon, als 45. Com ella, són moltes les dones espanyoles que cada vegada posposen més l’hora de quedar-se embarassades. Segons les dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), l’edat mitjana de la maternitat per al primer fill va ser de 30,7 anys l’any 2016, mentre que el 1975 era de 25,24.

Isabel Casamayor és lluny d’aquestes estadístiques. Va tenir la primera filla als 42 anys.

En moltes ocasions, retardar l’edat de maternitat es presenta com l’única manera de poder tenir fills. Antonio López Gay, demògraf investigador del Centre d’Estudis Demogràfics (CED) de la Universitat Autònoma de Barcelona, explica que “l’any 1995, les dones de 35 anys tenien, de mitjana, els mateixos fills que les dones de 24 anys. El 2016, en canvi, les de 35 tenen gairebé quatre vegades més que les dones de 24 anys”, tot i que les possibilitats de quedar-se embarassada disminueixen molt a partir dels 35. Per això, sovint cal recórrer a les tècniques de reproducció assistida.

Així, segons la Societat Americana de Medicina Reproductiva (ASRM), una dona neix aproximadament amb un milió de fol·licles, unes esferes líquides en les quals maduren els òvuls. A mesura que avança la seva vida, el nombre de fol·licles disminueix, i també és més difícil que els que queden produeixin un òvul. A més, els òvuls poden patir modificacions genètiques amb el pas del temps, cosa que pot causar trastorns congènits en el fetus.

Més riscos a l’embaràs i el part

La maternitat a edats tardanes comporta riscos no només durant la fecundació, sinó també en tot el procés de l’embaràs, tal com explica Josep Maria Lailla, president honorífic de la Societat Espanyola de Ginecologia i Obstetrícia i professor a l’Hospital Sant Joan de Déu: “Durant l’embaràs es forma un òrgan nou, la placenta, que produeix una sèrie de substàncies hormonals que incideixen en l’organisme de la mare i poden induir a l’aparició de certes malalties”. En aquest sentit, el doctor Lailla distingeix les patologies associades -malalties que la dona ja tenia prèviament i que es veuen agreujades per l’embaràs- i les patologies induïdes, que són produïdes per l’aparició de les noves substàncies hormonals. Així, una dona amb 40 anys té més possibilitats de desenvolupar aquestes malalties -principalment, diabetis i hipertensió- o de tenir-les amb anterioritat, que una dona de 25. Per això, aquests embarassos tenen la catalogació “de risc”, que no significa que siguin perillosos, només que hi ha més factors que s’han de controlar més exhaustivament, explica Laura Codina, experta en aquest tipus de gestacions.

Marta Jiménez, llevadora a la Mútua Terrassa, apunta que els segons i tercers embarassos acostumen a ser més esgotadors físicament. L’edat és un factor, però el fet de tenir un fill del qual has de cuidar tot i estar embarassada, també és una exigència afegida. Maria Vilatersana explica que va notar “molta diferència” entre el primer embaràs, als 37 anys, i el segon, als 45: “Quan estava embarassada del meu primer fill, se’m van fer complicats els dos primers mesos, però durant la resta de l’embaràs podia treballar, fer coses a casa, mantenir les meves activitats habituals. El segon embaràs se’m va fer molt dur. Mai m’havia notat tan cansada.” Ara, té molt clar que escolliria tenir fills als 30 i no als 40.

En les mares de més edat, especialment en aquelles que tenen fills per primer cop, s’acostuma a practicar-se més cesàries. Així, es vol evitar qualsevol complicació, perquè l’elasticitat muscular de la dona no és la mateixa que la d’altres mares més joves. En canvi, si es tracta d’una dona que va tenir fills a la trentena i als 40 torna a quedar-se embarassada, gràcies a la seva història obstètrica es pot saber si té facilitat per a donar a llum o seria més segura una cesària. Segons el doctor Lailla, a part d’això no hi ha més riscos en el part a causa de l’edat. De fet, l’OMS ha denunciat en diversos informes l’augment injustificat del nombre de cesàries, que es practiquen per comoditat i no tant per motius mèdics.

La “gestació retardada”, un fenomen multifactorial

És per tot això que la maternitat passada la franja dels 40 s’ha vist tradicionalment com tota una anomalia: “Una dona embarassada amb més de 35 anys era gairebé un motiu de sessió clínica”, recorda el doctor Lailla. Ara, en canvi, aquest termini tan estricte s’ha acabat diluint, i per això els ginecòlegs prefereixen el terme “gestació retardada”. No és una qüestió de fixar una edat, diuen, sinó de definir un tipus d’embaràs en què l’edat de fertilitat de la dona ha disminuït per la pèrdua de quantitat i qualitat dels òvuls. I això pot passar, segons el cas de cada dona, als 40 anys, als 42 o als 55. No obstant això, la doctora Codina apunta que la caiguda de fertilitat més vertiginosa acostuma a tenir lloc a partir dels 35.

Antonio López Gay considera que el retard de la maternitat està relacionat amb el retard d’altres “esdeveniments vitals”. “Aquí, la transició cap a la vida adulta i la vida en parella s’acostumen a posposar molt”, explica l’investigador. Això fa que la maternitat s’ajorni. També per “la competitivitat a la feina, juntament amb unes lleis que no permeten conciliar gaire bé”. Per solucionar-ho, el demògraf argumenta que no s’han de fer polítiques natalistes tradicionals, sinó “prendre mesures perquè la gent tingui els fills que vol tenir”. A més, recorda que no tenir fills és “totalment legítim”.

Retardar la maternitat pot comportar que no es puguin tenir tots els fills que es desitjaven en un primer moment, cosa que contribueix a la reducció dels naixements -la taxa de fertilitat-, un fenomen molt més ampli. En aquest sentit, se sol fer referència a la necessitat de tenir una taxa de fertilitat del 2,1 o superior -que cada dona tingui aquesta quantitat de fills- per a assegurar el relleu generacional. El demògraf Antonio López, en canvi, argumenta que cal no oblidar el paper de la immigració i de la mortalitat, que poden mantenir estable la població.

Tampoc cal preocupar-se en excés, des del punt de vista demogràfic, pel canvi de l’edat en la maternitat. Hi haurà pares més envellits, de 60 o 65 anys amb fills de 18, però això no suposarà un problema gràcies a l’augment de l’esperança de vida: dades del Banc Mundial mostren que l’any 1960 a Espanya era de 69 anys i ha passat a 83 al 2015.

La llevadora Marta Jiménez i la doctora Codina recorden que quan van començar a exercir, l’edat mitjana de les pacients era d’uns 30 anys. Ara, han tractat amb pacients de 46 o 57 anys que s’han vist abocades a retardar l’edat de la maternitat per tota una sèrie de causes socials i personals. La investigadora Helena Corrochano apunta que, després de passar l’embaràs, la criança dels fills es torna un repte no per la reducció de les capacitats físiques per tenir-ne cura, sinó pel fet d’haver de reestructurar una vida ja organitzada. Això, però, també suposa una cosa, tal i com explica una de les mares entrevistades per Corrochano: “Haver gaudit de la vida ara ens permet dedicar-nos al bebè sense trobar a faltar altres qüestions”.