“Els refugiats són la classe social visible de la desigualtat. Hi ha una responsabilitat mundial d’ajudar-los”

Tailàndia destaca al sud-est asiàtic com a país receptor de molts milers de refugiats de Myanmar i més llocs, sol·licitants d’asil i apàtrides. A Bangkok, hi ha refugiats urbans que provenen del Paquistan, Somàlia, Cambotja i Vietnam. Tailàndia no va signar la Convenció de les Nacions Unides sobre l’Estatut dels Refugiats i dels Apàtrides del 1951. Per tant, les lleis del país els consideren tots immigrants indocumentats. Tant si viuen als camps de refugiats com, sobretot, als centres urbans. En conseqüència, a més de les dificultats inherents a la condició de refugiats o desplaçats forçosos en un país estranger, les lleis no els emparen i els condemnen a viure permanentment sota amenaça de detenció, reclusió i expulsió.

A Tailàndia, hi ha registrats 90.617 refugiats de Myanmar, distribuïts en nou camps a la frontera nord del país. Són principalment de les ètnies karen, karenni i birmana. Molts viuen a Tailàndia d’ençà de mitjan anys vuitanta, quan van fugir del conflicte entre l’exèrcit de Myanmar i els grups ètnics armats. Segons la cruesa dels enfrontaments, sovint hi ha noves arribades en massa, algunes d’anada i tornada. Els nouvinguts no són allotjats als camps, sinó a les àrees temporals de seguretat (TSA). Segons que han denunciat organismes com ara Amnistia Internacional, sembla que en alguns casos són retornats a la força, amb els riscs i perills que això implica.

A més, hi ha comptabilitzats 4.836 sol·licitants d’asil i refugiats urbans i 566.686 registrats com a apàtrides o stateless pel Reial Govern de Tailàndia. La situació general és molt complexa, atès que, a banda de la violència, també hi ha gent que fuig de la persecució política i religiosa als seus països d’origen, i refugiats rohingyes, uigurs, i d’unes altres minories asiàtiques, amb més visibilitat en el país o menys.

L’Alt Comissionat de les Nacions Unides pels Refugiats (ACNUR) treballa amb el govern tailandès, les agències internacionals, les ONG i els donants per protegir-los i assistir-los, i cerca solucions duradores a les necessitats bàsiques, humanes i socials dels sol·licitants d’asil, refugiats i apàtrides. Per saber més a fons la complexitat del problema, a la seu de Nacions Unides a Bangkok, entrevisto Morgane Roussel-Hemery, portaveu de l’ACNUR.

—Sí, la situació és molt complexa —em diu d’entrada—, quan vaig arribar, em va costar ben bé un any de comprendre bé tot el panorama.

I això que ella fa anys que es dedica a la qüestió dels refugiats a diferents països del món. Amb les Nacions Unides, ha treballat amb refugiats de Burundi i Sudan. I amb una agència internacional amb els refugiats sirians de Jordània. Ha estudiat ciències polítiques a la McGill University del Canadà, en què s’ha especialitzat en legislació internacional de refugiats, estudis de gènere i afers del Llevant. També ha estudiat història a la Universitat de Mont-real i relacions internacionals a la Universitat Saint-Joseph de Beirut.

—Tailàndia no va signar la Convenció de les Nacions Unides sobre l’Estatut dels Refugiats i dels Apàtrides del 1951. Això vol dir que no hi ha protecció legal per als refugiats, excepte els que són als nou camps de refugiats de la frontera amb Myanmar. Tampoc no tenen llibertat de moviment, ni accés a l’educació i la sanitat del país. Depenen dels serveis humanitaris de les ONG i de l’ACNUR, més centrada en la protecció i en l’establiment de solucions duradores. Molts refugiats dels més de noranta mil que van venir als anys vuitanta han estat en camps mitja vida o una vida. A això s’afegeixen refugiats que vénen quan hi ha crisis en uns altres llocs. També hi ha els refugiats rohingyes, i després del cop d’estat que hi va haver a Myanmar el febrer del 2021, n’han continuat venint més.

—L’abril passat hi va haver una altra onada de refugiats de Myanmar que han travessat la frontera nord, se sap com estan, quants són?
—Quan arriben a Tailàndia són allotjats a les TSA (àrees temporals de seguretat), sota la direcció de l’exèrcit tailandès. Els donen mantes, menjar, assistència mèdica i aigua potable. Quan acaben els atacs armats a l’altra banda de la frontera, la gent torna. Hi ha moviment en tots dos sentits.

—Quants són?
—Fa un any, després del cop d’estat del 2021, eren més de 34.000 els que havien travessat la frontera, segons les autoritats tailandeses. Ara, segons les autoritats, no hi ha refugiats nous. Tots van tornar el 12 d’abril passat. I es va tancar el darrer TSA. És una situació molt dinàmica. És molt difícil de saber amb exactitud. La gent va i ve. No sabem si són sempre el mateix grup. A ACNUR sempre donem les dades de les autoritats tailandeses, que són qui els registra.

—Un altre grup important són els que anomeneu refugiats urbans. N’hi ha uns cinc mil. Amb quins riscs s’enfronten?
—Aquests no són de Myanmar. Vénen de trenta-set països diferents. Viuen a les ciutats. No tenen protecció legal. Viuen permanentment en risc de ser detinguts. No poden treballar legalment.

—Hi ha possibilitat de protegir-los per millorar-ne les condicions de vida?
—El 2019 l’administració tailandesa va aprovar el National Screening Mechanism per crear un marc legal de protecció internacional per a la gent que el necessita, en què distingeix els qui necessiten protecció internacional dels immigrants econòmics. Encara som en ple procés. D’ençà de la covid-19 s’ha progressat molt. I esperem que a la llarga serveixi per a crear la protecció necessària per als refugiats urbans.

—Els refugiats rohingyes semblen els més marginalitzats de la zona. Quin tracte reben a Tailàndia?
—Normalment, els rohingyes proven d’arribar a Malàisia. Poden ser aturats o detinguts quan hi van, sovint a la mar. Tenen el mateix problema que tots els altres. Com que no hi ha protecció internacional per llei, el seu espai de seguretat és molt reduït. Per als rohingyes, hi ha un mecanisme de garbellada com a víctimes de tràfic d’éssers humans. Quan en són qualificats, tenen accés als camps prevists per les autoritats. A més, hem pogut establir alternatives a la detenció per evitar les separacions de mares i fills.

—Els apàtrides són 566.686. Hi ha gent que diu que són molts més, dos o tres milions… Qui són? Si són il·legals, també deuen viure amb la por constant de la repressió.
—Aquest és el gran grup. És confós perquè pots ser refugiat i apàtrida i pots ser apàtrida sense ser refugiat. A Tailàndia són apàtrides a seques. Provenen dels grups ètnics de les muntanyes del nord, principalment de la regió del Triangle d’Or, Chiang Rai i Chiang Mai. Són llocs d’accés difícil. De vegades ni tan sols parlen tailandès. No estan registrats. No tenen la nacionalitat. És un dels grans desafiaments que tenim mundialment. Saber quants són. No tenen papers. Són invisibles. És molt difícil d’establir-ne la xifra. Crec que Tailàndia és el tercer o quart país del món respecte de la magnitud del problema. El més greu és la Costa de Vori.

—Com podeu solucionar-ho?
—Registrar-los és difícil. Seria llarg i difícil. Hi ha projectes en marxa. Hi treballem en col·laboració amb les autoritats tailandeses. S’han fet campanyes per accelerar el procés. D’ençà del 2015 hi ha hagut 60.000 persones que han tingut accés a la nacionalitat. Però encara manca un gran nombre per a regularitzar. Actualment, hi ha uns 566.686 registrats amb una targeta d’apàtrida que els permet d’accedir a alguns drets.

—És paradoxal que Tailàndia no signés la llei de refugiats internacional del 1951 i, per contra, malgrat que no els dóna protecció legal, s’hagi convertit en un important país d’acollida.
—Sí, ho és. En general la gent no tria anar-se’n del seu país. Cal fer la diferència entre immigrants i refugiats. Els immigrants travessen una frontera internacional per motius personals, laborals, familiars… El refugiat és una persona forçada a marxar, té al damunt una pressió, una guerra, violència. No té opció per triar. Per mi, un dels exemples més simbòlics és el dels palestins que, quan van haver de fugir, es van endur la clau de casa seva. Si t’endús la clau vol dir que vols tornar. No tancaries la porta d’un lloc on no penses tornar mai més. Que en vinguin tants a Tailàndia és paradoxal, sí, però la gent quan fuig no està per comprovar les lleis internacionals o llegir els diaris.

—Quins són els obstacles principals que té l’ACNUR per a treballar en defensa dels drets dels refugiats en un país que no els concedeix protecció legal?
—És difícil, sí, però treballem amb les autoritats. Tailàndia fa molts anys que rep refugiats de Myanmar. Hem de tenir present que la protecció és responsabilitat de l’estat tailandès. L’ACNUR és aquí per a col·laborar. Hi ha una idea errònia sobre la feina de l’ACNUR. Molta gent es pensa que les Nacions Unides són el poder que arriba i estableix les normes. No és el cas. Som uns convidats. Som aquí per donar consell, suport, etc. És tot un repte. Crec que un dels progressos més grans ha estat, com deia, el National Screening Mechanism, que estableix que els que necessiten protecció internacional tenen dret de romandre-hi, i, per tant, no són exposats a detenció ni expulsió.

—Heu estat al Sudan, Burundi i Jordània. Ací, a Tailàndia, fa gairebé dos anys que hi sou. Malgrat la covid-19 i les restriccions, heu fet alguna missió concreta en els camps de refugiats?
—Sí, en temes de salut mental i ajut psicosocial. Hi ha un consorci d’ONG que proveeix els refugiats d’ajuda material. És el Comitè per a la Coordinació de Serveis a les Persones Desplaçades a Tailàndia (CCSDPT). L’ACNUR s’encarrega de la protecció i de cercar solucions duradores per als refugiats. Més recentment, hem començat un projecte amb Handicap International en salut mental i suport psicològic als camps. Hi vaig anar acompanyant un grup de terapeutes voluntaris joves que feien uns tallers de salut mental i també vam fer algunes visites domiciliàries. Va ser molt interessant per mi.

—Aquesta gent viu una situació extrema. No es poden imaginar un bon futur. Deu ser molt traumàtic.
—Sí, com bé dius, són en una situació que et preguntes com poden continuar tenint esperança. L’objectiu és que entenguin què és la salut i la malaltia mental, com poden afrontar-la i com poden aprendre’n i donar suport a la resta de la comunitat. Hi havia refugiats amb discapacitats físiques i mentals. Els ensenyaven com aplicar dinàmiques per superar el seu estat anímic.

—Quines dinàmiques?
—Per exemple, es va fer un taller de teràpia artística. Repartien entre els refugiats fulles seques i material de tela en blanc per a pintar. Havien de colpejar les flors amb un martell perquè deixessin l’empremta en la tela. Amb materials ben senzills podien fer art i alleugerir l’estrès. És una teràpia com cridar i pegar. No ho soluciona tot, és clar, però pels que tenen discapacitats els és molt útil perquè els ajuda a comunicar-se amb els altres. També ensenyaven exercicis de respiració per a calmar l’angoixa. Els monitors són refugiats voluntaris que han estudiat salut mental. Una altra de les tècniques era sobre la tristesa i el dolor. Sembla que no, però quan no saps aquestes tècniques, no pots superar la situació. Com bé saps, la informació és poder. Quan no en tens, no saps què fer. Només parlar amb ells i que expliquessin el seu dia a dia ja era important.

—I què explicaven, ells, de les seves vides al camp?
—És un gran desafiament. És molt dur perquè tots els seus moviments estan restringits dins els límits del camp. No poden treballar. Són històries extremadament tristes. Del 2017 al 2019, era a Jordània amb una ONG treballant amb els refugiats sirians. És molt trist. No solament la situació d’indefensió. Calen diners. Com menys diners, menys projectes. T’has de concentrar en les coses més bàsiques. Fas el que pots per millorar-los la situació.

—Els refugiats són una nova categoria social arreu del món. Quins canvis pot causar, això, en la història? El món està preparat? Què en penseu com a experta?
—És una pregunta difícil. El desplaçament sempre ha existit. Això que vivim ara és una acceleració. Ara hi ha cent milions de desplaçats al món. La xifra inclou els desplaçats interns i els refugiats, gent forçada a passar fronteres internacionals. I no solament a causa dels conflictes armats, també n’hi ha que fugen dels desastres naturals per culpa del canvi climàtic. Crec que els refugiats són una classe social visible de la desigualtat. Hi ha una responsabilitat mundial d’ajudar-los i de prevenir els conflictes. També hi ha la qüestió del canvi climàtic. Crec que per l’agenda del 2030 hem de pitjar l’accelerador. No és qüestió de salvar el planeta demà, sinó de salvar-lo avui. La qüestió dels desplaçats i els refugiats forma part d’aquesta lluita mundial. Hem de ser més conscients i actius per a resoldre-ho.

—Però sembla que hi ha una actitud racista que ho impedeix. La dreta i l’extrema dreta europees guanyen vots amb el discurs xenòfob. Hem refugiat uns sis milions d’ucraïnesos, sense inconvenients. Per contra, amb els afganesos o sirians, tot són obstacles.
—Per això treballem tu i jo, per explicar-ho. Hi ha molta manca d’informació i molta ignorància que generen incomprensió. El cas ucraïnès potser pels europeus és més pròxim i fàcil d’entendre. Jo vaig créixer a Europa, però quan vaig venir a Tailàndia em va costar un any d’entendre a fons la situació. No pots esperar que tothom ho entengui tot. Crec que els mitjans de comunicació teniu un paper clau d’informar la gent. I nosaltres, també. Per això volem comunicar molt, explicar-nos molt. Hem de continuar treballant.