Els refugiats sirians, víctimes principals de la tensió al Liban

Beirut. El conflicte latent entre Israel i l’Hesbol·là ha trastocat la vida en una gran part del sud del Líban, incloent-hi els refugiats sirians que vivien i treballaven a prop de la frontera però que ara es troben desplaçats amb pocs recursos i poques persones disposades a acollir-los.

Durant mesos, l’exèrcit israelià i els combatents de l’Hesbol·là s’han intercanviat atacs i han matat civils i combatents tant a Israel com al Líban, mentre la tensió anava creixent per la guerra de Gaza. Al nord d’Israel, més de 60.000 persones han estat desplaçades, segons l’oficina del primer ministre, moltes de les quals viuen en hotels o en lloguers per tot Israel. Al sud del Líban, els combats han desplaçat més de 95.000 persones, segons l’Organització Internacional per a les Migracions, i han fet malbé cases i terres de conreu on molts sirians treballaven com a jornalers.

La situació dels refugiats sirians ja era desesperada al Líban abans. Fa anys que el país lluita contra una crisi econòmica que ha endurit el ressentiment envers els més d’1,5 milions de sirians que van cercar refugi al Líban després del començament de la guerra civil del 2011. Ara les condicions empitjoren, per la por d’una possible guerra amb Israel.

Polítics i mitjans de comunicació han demanat deportacions massives de sirians i normes més estrictes per a dificultar que els refugiats es puguin moure pel país, fins i tot, si ho fan per fugir de les condicions perilloses al sud. Hi ha grups organitzats que han atacat sirians als carrers de Beirut i més ciutats, i les autoritats locals han imposat restriccions de lloguer, tocs de queda i més requisits legals estrictes als sirians que resideixen a les seves jurisdiccions, segons l’Oficina de l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (UNHCR).

Un informe de Human Rights Watch de l’abril va trobar que les autoritats libaneses havien “detingut arbitràriament, torturat i retornat forçosament sirians a Síria els últims mesos, incloent-hi activistes de l’oposició i desertors de l’exèrcit”.

Una mare siriana amb tres fills que va ser desplaçada de la zona fronterera i va mirar d’establir la família a la ciutat de Tiro, a uns dotze quilòmetres al nord d’on tenen lloc les hostilitats. Explica que li van dir: “Cap sirià no és benvingut, aquí.”

La dona, que va parlar a final d’abril amb la condició d’anonimat per por de represàlies, explica que ella i la seva família es van veure obligats a muntar un campament en una plantació de llimoners als afores de Tiro, fent servir llençols que els havia proporcionat el propietari com a refugi.

“Demano diners per a menjar,” diu. El seu marit va intentar de tornar a treballar en una granja de verdures a prop de la frontera, però va decidir que era massa perillós quan el conflicte va agreujar-se.

L’Hesbol·là, que té el suport de l’Iran, va començar a disparar coets i artilleria contra Israel el 8 d’octubre, l’endemà de l’assalt d’homes armats d’Hamàs contra comunitats del sud d’Israel en què van matar unes 1.200 persones. D’ençà de llavors, Israel i l’Hesbol·là han intercanviat atacs gairebé cada dia, i l’abast i la intensitat dels atacs ha anat creixent aquestes darreres setmanes.

Unes 1.680 hectàrees de terres agrícoles del Líban han estat fetes malbé pels combats, segons el Ministeri d’Agricultura, en bona part per les bombes de fòsfor blanc disparades per les Forces de Defensa d’Israel (FDI).

En una declaració, les FDI van dir que feien servir projectils de fòsfor blanc per a crear pantalles de fum, no pas per a atacar objectius ni per a causar incendis. No obstant això, les forces israelianes posseeixen alternatives més segures, com els projectils d’artilleria M150, que produeixen fum de pantalla sense fer servir fòsfor blanc.

Malgrat això, la resposta del govern a la crisi dels desplaçats s’ha centrat a “gestionar només les necessitats dels desplaçats libanesos,” diu Christina Abou Rouphaël, investigadora de Public Works, un grup de reflexió local.

El sentiment antirefugiats al Líban és abundant. A començament d’enguany, un canal de televisió popular i la Cambra de Comerç, Indústria i Agricultura de Beirut van patrocinar una campanya de cartells i anuncis de televisió que instava els libanesos a “desfer el mal pas” d’acollir una població de refugiats sirians abans no fos “massa tard”.

Al març, un informe del Consell de Seguretat de l’ONU va dir que, l’any passat, 13.772 sirians havien estat ser deportats del Líban o “rebutjats a la frontera”.

Els refugis per als desplaçats, gestionats per municipis de tot el Líban, acullen ciutadans libanesos; i els refugiats sirians informen que han estat assetjats i desallotjats de les instal·lacions.

Molts refugiats que fugen de les hostilitats confien en xarxes de suport i viuen amb amics o familiars. Però els preus del lloguer han augmentat, al sud, i alguns propietaris són renuents a acceptar llogaters sirians.

La mare siriana desplaçada, finalment, va deixar la plantació de llimoners i va trobar lloc en una escola local que havia estat convertida en refugi. Però, fins i tot, allà la seva família es va sentir insegura, i explica que els vigilants van atacar l’habitació i van insultar els seus fills.

“No em permeten de treure els meus fills a jugar,” diu. “És com viure en una presó, però fins i tot en una presó pots sortir a caminar per respirar una mica d’aire fresc.”

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb