12.02.2017 - 22:00
|
Actualització: 13.02.2017 - 17:47
El concert de despús-ahir en favor dels refugiats ha obert una setmana de mobilitzacions que hauria de culminar dissabte en una manifestació que es preveu que serà molt gran. El drama dels refugiats polítics atrapats en camps de Grècia i Turquia ens interpel·la a tots i és la pitjor impugnació imaginable del projecte europeu. Una nació, un estat i –en la mesura que Europa vulga ser-ho– una federació no són definides per un traçat de fronteres. Les nacions, els estats, les federacions, les defineixen un conjunt de valors compartits que es projecten internacionalment. I jo no vull ni puc suportar que el conjunt de valors que em representa siga el que permet que es moren persones de fred als camps de l’interior de Grècia, que resten a mans de la repressió turca o simplement que els siga negat el dret de vida, fugint de l’infern.
Crec que aquest drama humanitari i totes les conseqüències que té, entre les quals l’augment descarat del racisme i la islamofòbia a Europa, és la causa principal i més urgent per la qual tots els europeus hem de lluitar. Perquè hi ha en joc que Europa siga un pol d’estabilitat, democràcia, pau i dignitat o que el projecte europeista sencer desaparega, colgat per l’odi, la intransigència i el menysteniment dels drets més elementals.
Des d’aquest punt de vista, i mogut per això, espere que dissabte la manifestació siga un èxit indiscutible. I des d’aquest punt de vista també, he d’expressar que m’intranquil·litza el comportament d’alguns que semblen preocupats sobretot per convertir el moviment en favor dels refugiats en un ariet de la política local.
Tinc un gran respecte per Jordi Évole. De periodista a periodista. M’agrada la seua valentia, m’agrada el seu inconformisme, m’agrada que no pare de gratar mai i m’agrada que diga allò que pensa, tant si és del gust de qui l’escolta com si no. El considere un dels millors periodistes d’aquest país, però crec que dissabte es va equivocar. Perquè no em sembla legítim de desqualificar els polítics com ho va fer ell, posant-los el públic en contra amb la demagògia massa fàcil de demanar-se per què hi havia una presidència.
Aquell acte es va fer sobretot per l’impuls dels ciutadans, però sense les complicitats polítiques no s’hauria fet ni s’hauria pogut pagar. Ell no sé què vol, però jo preferesc que el govern, l’Ajuntament de Barcelona i les altres institucions hi siguen. Primer, perquè crec que han demostrat que els preocupa aquesta situació, més enllà de si són prou eficaços o no. I en segon lloc perquè ens representen a través del nostre vot. Del que va dir Jordi Évole, n’hauríem d’inferir que dissabte ni Carles Puigdemont, ni Raül Romeva, ni Ada Colau ni tots els altres no haurien d’anar a la manifestació? Si volia dir això jo no hi estic d’acord. Jo vull que hi vagen i a la primera fila. Perquè en una societat democràtica si es fa una manifestació encapçalada pels màxims representants del país i de la ciutat vol dir que aquella causa congria un consens enorme, que crec sincerament que és el cas que ens ocupa.
Però la cosa encara és pitjor quan entra en escena el maniqueisme de dir, sense matisos, que uns polítics fan tant com poden mentre que uns altres s’amaguen rere una qüestió de competències. Perquè això és utilitzar el concert per a fer campanya electoral, falsejant la realitat, a més. Tots vam entendre que allò era una acusació dirigida a la Generalitat. Que es volia posar la diana dels manifestants sobre la Generalitat, que es volia girar la mobilització contra la Generalitat. Oimés quan tot plegat va acompanyat de l’argument de la desobediència, clarament amb la intenció de confrontar-lo amb la presumpta desobediència de l’independentisme. I això ja no és que siga injust, és que és directament partidista i manipulador. Però sobretot fa mal al conjunt del moviment. A què treu cap girar uns manifestants contra uns altres si tots estem d’acord en la gravetat de la situació?
Les institucions poden fer-hi més? Sí. Totes poden fer-hi més. La Generalitat pot fer més pels refugiats que ja són ací i hauria de fer-hi més. I l’Ajuntament de Barcelona també. I les diputacions. I els consells comarcals. Efectivament, com deia un comunicat emès ahir pels organitzadors del concert, després de l’enorme polèmica organitzada, totes les institucions del país tenen competències per a fer més en favor dels refugiats. Els ajuntaments poden destinar més recursos als serveis socials, i han de fer-ho. I també impulsar programes municipals d’acollida, atendre la diversitat, oferir recursos per a l’aprenentatge de la llengua, promoure polítiques públiques que faciliten l’accés a l’habitatge i administrar polítiques de seguretat inclusives i no discriminatòries, a més d’agilitar els tràmits d’empadronament. I la Generalitat pot atendre l’acolliment amb polítiques específiques i té competències en salut, educació, habitatge, seguretat, treball i assistència social, aspectes clau per a l’atenció i la inclusió dels sol·licitants d’asil. I els uns i els altres tenen la capacitat de fer els informes d’arrelament que faciliten el permís de residència per a estrangers. Totalment d’acord. Però aleshores de què es parla quan s’al·ludeix a la ‘desobediència’ i a les ‘competències’? On és la polèmica?
Tot això que he dit –que els ajuntaments i la Generalitat poden fer– és legal i entra dins les seues competències. No cal desobeir res ni ningú per a fer-ho. A què treu cap, doncs, la repetida al·lusió a la desobediència i la insinuació que no volen anar –s’entén que voluntàriament– més enllà de les competències actuals?
La lògica d’aquest discurs només pot ser una com aquesta: els independentistes, tant que parleu de desobeir l’estat, només el desobeïu en favor d’allò que us interessa a vosaltres, que no és aquest drama que uneix tantes persones –per cert, com si l’acte de dissabte no fos ple d’independentistes, a la grada i a l’escenari.
Cal ser molt clars i no s’hi val a ser maniqueus en aquest terreny. No és viable desobeir anant als camps a portar refugiats cap ací. Perquè atorgar la condició jurídica de refugiat (que és l’única que salva les persones) requereix un complex procés administratiu en què hi ha involucrades les Nacions Unides, l’estat on estan provisionalment els refugiats i l’estat que els acollirà, que és el que ha de garantir les condicions que la llei internacional els reconeix. I la Generalitat, que encara no és un estat però que vol ser-ho entre més coses per a això mateix, no pot fer res en aquest procés tan complex. Com tampoc no va poder fer-hi res la Generalitat Valenciana, malgrat que Mónica Oltra, el novembre del 2015, va anunciar que hi havia un vaixell preparat per a anar a Grècia, que no hi ha anat mai. I com tampoc no poden fer res els ajuntaments, de Barcelona o d’on siga. Ada Colau va signar un acord amb el batlle d’Atenes per a acollir cent refugiats, però immediatament es va trobar obligada a reconèixer que no servia de res si el govern espanyol no els anava a cercar: no va anar-hi pas, l’Ajuntament de Barcelona.
Així, doncs, què demanen: que les institucions vagen clandestinament a cercar gent? És aquest el pla? De debò? I com? I què en farien, una volta fossen ací? Com evitarien que fossen detinguts a la frontera com els va passar als companys d’Ongi Etorri Errefuxiatuak, que van voler fer-ho? I quina vida els donaríem ací, sense legalitat? Com evitaríem que tard o d’hora aquesta gent, sense papers, anassen a parar a aquest CIE que Barcelona va assegurar que tancaria, fent servir eines que tenia legalment a la mà, però que roman obert perquè l’estat espanyol simplement es burla de les competències municipals?
L’estatut de refugiat és perfectament delimitat i definit en la Convenció pels Refugiats aprovada per l’ONU el 1951, en el protocol de la mateixa organització del 1967 i en la Convenció Reguladora dels Aspectes dels Problemes dels Refugiats a l’Àfrica. La directiva 2004/83/EC de la Unió Europea, especialment els articles 2(e) i 15, desenvolupa aquestes convencions a escala europea, de manera massa restrictiva, a parer meu, però ben precisa. I la cosa més important de totes: ni el govern grec ni el turc no estan disposats a fer sinó allò que marquen aquestes normes. En tot cas, els qui demanen desobediència a la Generalitat haurien de demanar-ne en primer lloc a Alexis Tsipras i al govern grec.
Per desgràcia, la pilota és a les mans del govern espanyol, perquè Grècia, Turquia o Itàlia l’accepten com a contrapart per a negociar l’entrada dels refugiats al nostre país. Si algú té una idea per a pactar amb qualsevol d’aquests tres estats sense passar per Espanya que la diga i que s’intente. Però si no n’hi ha –que no n’hi ha–, aleshores resultaria lògic, em sembla, denunciar que el 12 de gener d’enguany la Generalitat va comunicar a l’estat espanyol que ja tenia preparades per a entrar en funcionament 1.200 places de les més de 4.000 que es volen garantir per a refugiats al Principat i ningú no les ocupa. Perquè el govern del PP no ho ha volgut.
Espere que aquesta llarga setmana que comença servesca per a tornar a aplegar esforços en favor de l’acolliment dels perseguits i que aconseguim fer de Barcelona, dissabte vinent, un clam unànime per la dignitat humana.
P. D. En contrast amb una polèmica tan insensata com la que hem viscut, m’agradaria manifestar la meua sorpresa pel poc ressò que reben, en canvi, iniciatives com el suport català al Lebanon Host Communities Support Project. En aquest projecte col·laboren de manera intensa i lleial la Generalitat, diversos ajuntaments, molt especialment el de Barcelona, la Diputació de Barcelona i l’Àrea Metropolitana, entre més, amb el Fons Català de Cooperació. Totes les institucions plegades han pogut aportar-hi més d’un milió i mig d’euros i recursos tècnics molt diversos per facilitar la feina de quinze ONG libaneses que acullen refugiats sirians a la zona d’al-Faihaa, en la frontera entre tots dos països.
