Els qui no tenen pressa per ser independents

Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal

Així com la setmana passada vaig citar l’imaginari de la boxa, aquest cop m’endinsaré en l’àmbit de la sociologia, dels comportaments socials.

M’he adonat que, en general, els joves i els de la nostra generació veiem i valorem de manera diferent el que passa a Catalunya. Seria, en aquest sentit, interessant fer una enquesta sobre les diferències d’actitud entre diferents generacions.

Nosaltres dos, Vicent, fa molt que vam deixar de ser joves, i estem en la generació que ens ha tocat. Els de la nostra generació, sense parlar en termes categòrics, consideren molt greu el que està passant; estan convençuts que hi ha un risc important que es frustri l’única possibilitat que s’ha aconseguit gràcies a dècades de treball ingent. Aquesta és l’opinió dels optimistes. Els pessimistes estan segurs que s’ha tirat per la borda totalment aquesta feina, que ja no hi ha res a fer i que caldrà esperar diverses generacions per tornar a aconseguir una conjuntura semblant. Han dedicat tota una vida a aquest objectiu, i, quan estaven a punt d’aconseguir, ho han perdut. Per ells és doncs una qüestió vital, perquè han dedicat la seva vida sencera a aquest objectiu.

La visió dels joves, pel que jo he pogut comentar amb ells, és en canvi molt diferent. Reconeixen que la situació és complicada, confusa, però no els sembla tan greu. Si no s’aconsegueix en aquesta ocasió, no dubten que hi haurà més oportunitats per portar Catalunya fins a la independència. Et diuen ‘no hi ha per què posar-se així, que el món no s’ha acabat’. Els joves no tenen aquesta pressa vital que tenim nosaltres, perquè tenen tota una vida per aconseguir el seu objectiu, i, per tant, no necessiten córrer. Ja arribarà quan hagi d’arribar.

Tinc la sensació que aquesta diferència entre generacions també apareix en molts altres ordres de la vida diària, però segur que és especialment notable en el món de la política.

Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi

Els periodistes sempre discutim. Tenim un treball que ens obliga a fer-ho i ja saps que sempre he defensat que el periodisme és sobretot una passió. Passen coses, intentem entendre-les i volem explicar-les. Al final el nostre ofici sobretot és això. Però el temps ens marca. Hauràs sentit un milió de vegades aquella discussió sobre el temps curt i el temps llarg. Nosaltres, inevitablement, narrem el temps curt i els historiadors s’ocupen del llarg. En el curt les emocions són altes perquè solen estar en joc bona part de les coses que ens fan vibrar com a ciutadans. Al llarg la raó s’imposa amb molta més facilitat.

La setmana passada em vas sorprendre amb una mena de cop baix. Et preocupaves pel cansament que observes que s’està apoderant de mi i en la teua carta setmanal em recomanaves que tornés a la paciència. Em recordaves, com a bon amic que ets, que tinc molta paciència i em demanaves una certa perseverança davant el que ja es veia venir que seria un desastre. Com gairebé sempre tenies raó.

La teua carta m’ha ajudat a suportar aquesta setmana trista en la qual la CUP ha trencat la unitat de l’independentisme al parlament. Per una qüestió de confiança en Puigdemont i Junqueras, diuen. No ha estat un debat sobre quants milions van per ací o per allà, ni tan sols de contrapartides polítiques. I és precisament per això, i fins i tot des del respecte al que seu extremisme, que he de dir que la seua actitud no té ja explicació per a mi. Ni coherència.

Així que seguisc el teu consell i em pose a mirar el temps llarg. Per sort Puigdemont, proposant la qüestió de confiança, ha tornat a posar la pilota al tauler de la política. És un consol de futur. Però en política els errors es paguen i el moviment independentista ara haurà d’aguantar l’huracà podemita. En el temps curt la prova va a ser dura. Però a llarg segurament acabarà sent una benedicció. Perquè Espanya no canviarà i en canvi estic segur que nosaltres aprendrem dels nostres errors.