Els que no van tornar de l’Himàlaia

Quan el Manolo Hernández i l’Enric Pujol van arribar al cim del Broad Peak (Himàlaia, 8.156 m), feia fred. Van aturar-se uns instants a fer-se alguna fotografia i a contemplar la immensitat de la muntanya. Corria el mes d’agost de 1981 i formaven la cordada d’atac de l’expedició de l’Agrupe. No ho sabien -gaudien de la glòria- però estaven a punt de perdre per sempre la vida de l’Enric Pujol.

A l’Himàlaia no hi ha espai per a la recreació, i el Manolo i l’Enric no triguen a abandonar el cim i començar el descens. Lligats per una corda per a més seguretat, l’Enric rellisca i s’endú per davant el Manolo. Els dos cauen rodolant uns quants metres. Quan el Manolo es reincorpora, descobreix que l’Enric està inconscient. Té marques que suggereixen un enorme cop al cap. El Manolo mira de demanar ajuda als membres de l’expedició, que romanen al campament III, a 7.000 metres d’alçada, però el fred i el vent impedeixen intentar un rescat en condicions. A l’altre costat del walkie, el Manolo diu que no baixarà sense l’Enric, qui no dóna cap mostra de tornar en sí, i que si fa falta l’arrossegarà fins a baix. Durant dos dies i dos nits, el Manolo Hernández va intentar revifar la vida de l’Enric Pujol: va arrossegar-lo en les estones de llum i va protegir-lo del fred durant les nits. Però la tarda del 5 d’agost de 1981, l’Enric va morir als seus braços.

Era el primer alpinista català que moria en les inhòspites vessants de l’Himàlaia. Des de llavors, al voltant d’una vintena més d’alpinistes d’expedicions catalanes han seguit el mateix destí que l’Enric. L’últim va ser el Juanjo Garra, que va quedar atrapat al Dhaulagiri la primavera del 2013.

13 somnis trencats
L’Enric Pujol va obrir una llista a la que, desgraciadament, hem d’afegir molts noms més. Des d’aquell dia, 12 expedicions catalanes més han hagut de deixar integrants seus en l’oblit de les arestes del gegant tibetà.

La zona de la mort
El doctor Antoni Ricart és especialista en medicina d’alta muntanya. I alpinista. Durants els anys 70 i 80 va participar en diverses expedicions del Centre Excursionista de Catalunya a l’Himàlaia. Allà va poder combinar les seves dues grans passions: la muntanya i la medicina. “Ara les expedicions ja quasi no porten metges. És tot més modern i comercial. Però abans, una ascensió era un viatge tan incert que requeria de la presència permanent d’un metge”.

El metge, en les expedicions d’alta muntanya, no mira únicament de curar les malalties sobrevingudes, “el que més ha de fer és prevenir. L’alpinista promig tendeix a infravalorar els símptomes del seu cos i a pensar que no passarà res. Una de les missions del metge de l’expedició és controlar que tots els membres estan en bones condicions i no comencen a desenvolupar cap possible malaltia”.

El doctor Ricart explica que “encara que se sol dir que la zona de la mort comença a partir dels 7.500 metres, a partir dels 6.000 l’ecosistema és absolutament incompatible amb la vida. El que canvia amb l’augment d’altitud és la rapidesa amb la que el cos es deteriora”. La falta d’oxigen afecta els quatre òrgans vitals del cos: “el cor, els pulmons, els ronyons i el cervell. Per aquest deteriorament ningú no mor directament, però és molt més fàcil que falli algun d’aquests òrgans i això provoqui la mort o l’acceleri.

I per, una altra banda trobem les malalties derivades del mal de muntanya.

D’entre els alpinistes catalans que no van tornar mai de l’Himàlaia n’hi ha que van morir per malalties derivades de l’altitud, com les congelacions que va patir el Joan Martínez Sallés mort al Sisha Pangma el 1990, però el doctor Ricart assegura que “la major part de morts a l’Himàlaia són conseqüència d’un accident. El que no sabrem mai, però, és quants d’aquests són derivats d’una pèrdua de consciència provocada, per exemple, per un edema cerebral”.

“Aneu amb compte, que teniu família”
Aquesta frase la signa el Ton Ricart. Diu que és el que haurien d’haver pensat al Manaslu, i haver evitat que el Pere Aymerich i l’Enric Font es veiessin abocats a un allau mortal. I és que els alpinistes d’alta muntanya sempre assumeixen el risc de deixar enrere una família.

La Mercè Macià, parella de l’Enric Pujol quan aquest va morir al Broad Peak, recorda així la cronologia del dia en què es va assabentar de la mort de l’Enric. “Va ser horrorós: primer ens va arribar que havien fet cim. Estàvem eufòrics. Però al dia següent la notícia va ser que l’Enric s’havia mort baixant. El contrast entre una notícia i l’altra va ser abismal. No ens ho crèiem.”

El Javier Lamas, metge investigador de Harvard, va perdre el seu germà petit a Montserrat. Un cop amb una roca li va enfonsar el tòrax. Per això, va deixar l’alpinisme un parell d’anys, fins que hi va tornar. Però, en una expedició catalana a l’Everest on era el metge, en l’ascensió d’aclimatació al Changzheng Peak (6.977 m.), un allau se’l va emportar.

Els seus companys van fer-li sepultura allà mateix i van seguir amb l’expedició, van fer cim i, en tornar, van celebrar la fita davant de la premsa, quelcom que no va caure bé en la família de l’alpinista. L’Olga Lamas, la seva germana, no ho entén i troba que la resta de l’expedició va “maquillar-ho” amb un “és el que el Javier voldria”. Això la porta a pensar en la competitivitat de l’alpinisme: “No hi ha tanta solidaritat com sembla”.

El Manel de la Matta, mort al K2 el 2004, va ser un dels seus companys. Ell va comunicar la notícia de l’accident a l’Olga des del camp base. La família Lamas mai no va imaginar que perdria els dos fills a la muntanya. I no van voler fer tornar el cos a Catalunya: “Ell continua allà, vam decidir deixar-lo perquè estaria millor allà que en un cementiri”.

El gran “per què”
“Perquè és allà”. Va ser la cèlebre resposta de George Mallory, alpinista britànic de principis de segle, quan van preguntar-li perquè volia escalar l’Everest. Des de llavors, se’ls ha fet la mateixa pregunta a tots els alpinistes que decideixen arriscar la seva vida per ascendir al cim d’una muntanya.

El Jordi Canyameres, alpinista terrassenc que va perdre el seu company Quico Dalmases al Dhaulagiri el 1989, recorda així com es van engrescar en l’aventura de pujar el Dhaula: “Estàvem escalant als Andes, i el Quico em va preguntar si jo voldria anar al Dhaulagiri amb ell. En tornar a Terrassa, vaig buscar informació sobre el Dhaula. I en veure aquella muntanya em vaig enamorar a l’instant i vaig saber que algun dia escalaria aquella muntanya”. I afegeix: “La gent pensa que només pugem pel cim, però la gent no sap el que se sent quan pots contemplar la immensitat de la muntanya, en silenci, en un balcó a més de 5.000 metres, en una nit d’estels”.

L’Olga Lamas, per la seva part, assegura que l’alpinisme és addictiu i que el seu germà Javier, malgrat haver perdut un altre germà a la muntanya, “es va sentir massa atret per la muntanya com per a renunciar-hi. Un cop que t’hi enganxes, no pots parar”.