Els qui no ixen al carrer

En la competició per a provar d’aigualir el procés independentista, hi ha qui fa servir enquestes de tota mena, hi ha qui deforma fets i hi ha qui mira de fer creure mitges veritats a base de titulars. Però ningú no pot fer adduir contra la independència de Catalunya que hi ha una forta mobilització ciutadana al carrer per a impedir-la. Simplement perquè és inexistent.

Ahir ho vam tornar a veure, en les tres concentracions que es van fer al Principat per a proclamar l’adhesió a la constitució espanyola. Aquest vídeo va córrer moltíssim perquè descriu perfectament què passa. Gairebé és una caricatura. L’espanyolisme ha anat desapareixent del carrer de mica en mica i avui no és capaç de sumar cap xifra ni tan sols presentable de manifestants. El contrast amb l’independentisme és, en aquest terreny, feridor.

Això ho dic, espere que m’entengueu, amb el màxim respecte per a aquells centenars de milers de catalans que no són partidaris de la independència, que no la volen i que votaran que no en el referèndum. Però que no estan disposats a eixir al carrer per aquesta causa. No, almenys, de bracet amb qui convoca aquestes manifestacions.

I avui vull cridar l’atenció sobre això. Crec que els independentistes no donem prou valor a l’actitud profundament democràtica de la immensa majoria dels contraris a la independència. Reben constantment missatges violents, que els inciten a revoltar-se contra les institucions del país i que denigren de manera abjecta els qui no pensem com ells. Però no fan res perquè aquest país siga aquell Ulster que invocava un presumpte delinqüent, desaparegut sobtadament de la vida política catalana.

Molts no ens entenen. No ens poden entendre. Me’ls he trobats sovint i hem parlat amb molta cordialitat, des de la fermesa de dues posicions antagòniques. A molts, els és molt difícil, emotivament, d’aguantar la realitat del país, allò que veuen i viuen, essent conscients que la independència que no volen és a tocar. I, malgrat això, no fan cas de les crides antidemocràtiques i violentes dels avalotadors de torn, es giren d’esquena als missatges apocalíptics de les televisions i dels twitters, fan cas omís dels desvaris dels polítics de Madrid i accepten amb naturalitat que ha de prevaler la voluntat del poble. També en aquest cas.

Diem molt sovint que el moviment independentista català dóna una lliçó de decisió, fermesa, persistència, alegria i respecte. Però de la mateixa manera hauríem de dir que els catalans contraris a la independència donen una lliçó, paral·lela, al món. Igualment important.

Una lliçó que és un tresor enorme per a la futura república catalana. Perquè necessitarem, més que de ningú, la seua visió crítica sobre l’estat que construirem. Ells veuran molt més de pressa que no pas nosaltres què farem malament; ells, lògicament, seran capaços de veure amb molta més claredat els nostres possibles errors. I la seua opinió, doncs, tindrà un valor incalculable per a nosaltres i serà un gran element de construcció de la nova societat que compartirem tots i que ens pertany a tots.