16.05.2018 - 22:00
No em queda espai, ni esma, per a les metàfores. La notícia és tan esgarrifosa, tan bèstia, tan tot, que avui deixarem especialment de banda la literatura. Per moltes raons. Encara que escriure, en fi, acabi essent sempre fer alguna mena de literatura.
Però és que no tinc ganes de cercar imatges, sinònims, cap gir més o menys enginyós, citacions, intertextualitats ni res. Duc, des que diumenge vaig llegir la notícia, els fets enganxats a la pell, crus, terribles i acusadors. El pitjor de tot, potser, a sobre, és que no són cap excepció. Que aquesta vegada han cridat l’atenció, que se n’ha fet notícia, que el cas és especialment colpidor, com un compendi de l’horror, però que no, en un grau o en un altre, amb un detall escabrós o amb un altre, amb una ferida de més o amb una altra, no és cap excepció.
El resum: una jove nigeriana que se n’ha d’anar del seu país, pobresa i necessitat. Cap a Europa. Per mitjà d’una d’aquestes xarxes que trafiquen amb humans per tot el món. La sotmeten a un ritual de vudú: si no paga el deute que contreu amb els esclavistes, pararà boja o morirà. Ella, que és de cultura animista, s’ho creu, això. El viatge fins al vell continent es converteix en una travessa per l’infern. Durant mesos. Pel desert. De Nigèria a Níger, a Líbia. Morts que queden pel camí. A Líbia, mentre espera el moment d’embarcar, la violen. Hi ha companyes de viatge que proven de resistir un idèntic atac: són assassinades. Puja a l’embarcació, per dir-ne d’alguna manera, que l’ha de dur a Itàlia, juntament amb cent cinquanta persones més. Naufraguen. Més morts. Al segon intent, arriba a la costa. Centre d’internament d’estrangers o com sigui que en diguin. Un membre italià de la xarxa d’esclavistes paga per treure-la d’aquest centre. Se l’emporta a Milà. La recull un altre esclavista, que sembla el cap de la banda. Li fa documentació falsa. La porta a Benidorm. La tanca en un prostíbul. Ha de tornar el deute que li diuen que té amb la xarxa. Trenta-cinc mil euros. La viola ell també. Per cobrar-se l’allotjament. Quan queda embarassada, ja sigui d’algun puter o del cap esclavista, la fan avortar. Quatre, cinc vegades.
És una història, només. Una de tantes. Resumida, eixuta, sense detalls ni llàgrimes ni res de tant com hi podríem imaginar però que no, perquè ja havíem quedat que avui ens limitàvem als fets publicats, al poc que en sabem.
I perquè volia, de fet, enfocar cap a una altra banda: no pas cap a la vida esquinçada de les víctimes, ni cap a les xarxes mafioses que operen amb aquesta intempèrie, sinó cap a més a prop, cap als col·laboradors necessaris, la gent de les brometes i del comiat de solter o del final de festa o del jo què sé què s’ha d’explicar un mateix perquè tant se li’n foti com hi ha anat a parar, aquella dona, allà, ni què pensa, ni què sent, ni què res. De la gent normal, volia parlar, per tant: ni especialment dolents ni especialment mafiosos ni especialment res, simple granet de sorra per a anar engruixint l’estadística esfereïdora de puters. Còmplices de l’horror.
En això pensava, mentre llegia la notícia de malson: en els homes normals que van trobar normal no fer-se preguntes, en aquell prostíbul de Benidorm. Ni en cap altre prostíbul tampoc. Ni carretera. Ni enlloc. I en tot el que aquesta normalitat comporta.
