30.03.2018 - 22:00
On seríem tots sense els progres de marca, aquella gent que diu que ocupa l’espai esquerrà de l’espectre polític ‒amb tot allò que havia d’implicar en la responsabilitat de defensar els febles del poder establert i els processos democràtics de la sempiterna amenaça de l’autoritarisme‒ però que en realitat solament es preocupen de fer un bon paper al poder establert i de ratificar la idea que són ells les persones més llestes, més morals i més clarividents de la societat?
No saps a qui em refereixo?
Parlo dels líders ‘progressistes’ del meu país, que fa 15 anys ridiculitzaven com a ‘poc realistes’ els qui, plenament conscients de la falsedat dels arguments de Bush sobre les armes de destrucció massiva, parlàvem no només del desastre humanitari que resultaria de la destrucció de Irac sinó també de com posaria un punt final a allò que ens restava de l’estat de dret als Estats Units.
Parlo de les persones que, havent passat gran part de la seva joventut fent qualsevol cosa per evitar el servei militar en la guerra genocida de Vietnam, van acatar el nou evangeli dels ‘nostres herois uniformats’, imposat pel dret per blindar el Pentàgon i els cossos policíacs del país contra qualsevol crítica substancial del seu comportament, amb la monotonia dels macacos ben entrenats…
Parlo de gairebé la totalitat del Partit Demòcrata del EUA, el partit de gent bona i universitària per excel·lència, que es queixava de de la cruesa dels plantejaments i de les formes declassées de Bush però que no van dir res quan el seu president, més eloqüent i, és clar, tocat d’aquella pell obscura tan moralment admirable, va expandir l’espionatge massiu i l’assassinat amb drons ‒i els va assentar definitivament com a elements normals del nostre vida nacional‒, no només d’aquells terribles ‘terroristes islàmics’, sinó també d’aquells ciutadans nord-americans que donaven suport verbal ‒i res més que verbal (com Anwar Awlaki )‒ a la resistència àrab dels atacs americans sobre les seves terres.
Parlo de les persones que, després de legitimar amb els seus vots i els seus ‘visques’ patrioters la destrucció de civilitzacions senceres, van parlar sense vergonya d’aquells atacs culturicides com a missions nobles però ‘infestades d’errors d’execució desafortunada’ quan els tocava posar-se de genolls i demanar perdó per la seva col·laboració en crims de guerra.
Com a bon nord-americà conscient de la nostra excepcionalitat en tot, estava segur durant un munt d’anys que no hi havia cap altre grup de progres que pogués competir remotament amb els nostres a l’hora de combinar la supèrbia moralista amb una devoció fèrria als centres consolidats de poder, amb el costum de despatxar displicentment allò que avisa de la destrucció dels drets més basics tot acceptant dels plans somniats llargament per la dreta autoritària, i amb els somriures sorneguers amb l’oferiment de ‘solucions’ sense cap possibilitat que esdevinguin reals.
Però els esdeveniments a Catalunya dels últims anys i mesos m’han fet dubtar per primera vegada del grau superior de la pusil·lanimitat bonista dels nostres.
Avui, quan ja és tard, i quan els seus vots van legitimar la màquina repressora del 155, el PSC del senyor Iceta mostra senyals de sentir-se incòmode amb el nivells de repressió exercits pel govern espanyol en contra dels activistes i dels polítics completament pacífics del republicanisme democràtic a Catalunya.
Quan encara pensaven, amb la convicció de ser els més llestos i clarividents de la sala, que la repressió estatal ‘resoldria’ el ‘desafiament independentista’ i els deixaria, a ells, com a nous arbitres de la política catalana, no pensaven ni dos minuts en les realitats viscudes pels empresonats ni en les problemàtiques relacionades amb els processos fonamentals de la seva democràcia que resultarien de la intervenció autoritària de l’estat que tant aplaudien.
És més, no només abraçaven sense rubor les tàctiques ideades i utilitzades pels fills i néts del franquisme per a portar a terme el seu somni llargament acariciat de liquidar l’estat de les autonomies, sinó que assenyalaven els reprimits, que representen l’única majoria política identificable de Catalunya, com a la causa principal de l’orgia de violència.
Però ara, quan comencen a adonar-se que els seus càlculs han fallat, ara que les seves maniobres tàctiques mai no els donaran els resultats esperats, comencen a soltar llagrimetes verbals davant les càmeres.
Una de les coses que sempre em sorprèn quan per conversa o per lectura entro en el món intel·lectual del PSC i en l’univers dels comuns és, d’una banda, l’escassetat de coneixements sobre la germinació del moviment catalanista en les últimes dècades del segle XIX i les primeres del XX i, de l’altra, la facilitat amb la qual els meus interlocutors, sense saber-se aquesta història ni tampoc gaire la de la resistència interior durant el franquisme, retraten la contribució de la dreta catalanista com si fos una llarga marxa de només capellans i magnats burgesos intolerants i fonamentalment homologable, doncs, a l’actuació de la dreta espanyola del mateix període.
I quan jo, un home d’esquerres ‒molt més radicalment esquerrà en els meus plantejament culturals i polítics que la majoria dels meus amics amb aquestes preferències‒ intento (sense negar mai el paper de l’església i de la classe burgesa en el moviment) compartir una versió més matisada de les contribucions de la dreta catalanista del país, parlant del freqüent paper capdavanter d’aquesta branca del moviment en el context general de la política ibèrica durant els darrers cent cinquanta anys, o, quan simplement procuro de constatar que, per molt repugnant que els sigui la sociologia d’aquesta gent, sense les seves contribucions ni el catalanisme ni la societat catalana haurien arribat mai a tenir la força que té avui, em miren estupefactes.
I com que aquesta gent generalment no té les bases històriques necessàries per a donar respostes raonades, llavors recorren amb freqüència a la desqualificació. ‘Com pots parlar així d’aquesta gent?’ o ‘potser has estudiat el moviment en els llibres, però nosaltres els coneixem personalment i sabem què són realment. És gent de grans negocis que vol destruir totes les estructures públiques que hem construït al llarg de les ultimes dècades’.
Pot ser que jo no hagi tingut l’experiència de viure sota els governs d’aquesta gent suposadament tan horrible, però en sé prou per a constatar que van ser precisament aquests mateixos diables retrògrads de la dreta que, ho vulguis admetre o no, van ser els artífexs principals de la recuperació de llengua catalana les darreres dècades i van ser també ells mateixos que, ho vulguis admetre o no, van ser els arquitectes de les institucions de benestar social i de normalització nacional (com TV3) que els progres de marca diuen repetidament que volen protegir tant.
Durant molts anys, el PSC, la gent que ara constitueix els comuns, ha jugat allò que ‒invocant la terminologia de Bourdieu‒ es podria anomenar ‘política de la distinció social’, que consisteix en presentar-se als votants no tant com a persones capaces d’efectuar una agenda concreta i diferenciada de millores socials, sinó com a una muralla contra la hegemonia d’aquella gent, aquella gent que a diferencia dels ‘seus’‒persones cultes del món, tan còmodes a Nova York com a Barcelona‒ encara tenen el mal gust de mostrar-se commoguts pels sons de l’Escolania de Montserrat, les histories de la resistència catalanista catòlica durant els anys mes foscos de la repressió franquista i un seguit sense fi d’altres realitats que ells, com a éssers seculars i sofisticats, troben absurdes i carregades arcaicament de sentimentalisme.
Lamentablement ‒lamentable tant per a ells mateixos com per a la societat catalana sencera‒ els autodenominats progres del PSC i dels Comuns, mai no han entès bé una cosa molt, molt important. On hi ha sentimentalismes, hi ha creences. I on hi ha creences, hi ha conviccions. I és només tenint conviccions com a fonament que creix l’esperit de sacrifici, que és el sine qua non de tot moviment social insurgent que canviarà realment la societat.
L’elecció de Trump i la força de la maquinària propagandística imperial ha donat una pròrroga inesperada en el camp de la legitimitat social als progres de marca del meu país. Però aviat vindrà ‒molt més que la majoria d’ells pensen‒ el seu enfonsament. En el cas dels progres de marca de Catalunya, sembla que la seva tan merescuda desfeta va arribant, com sol passar en moments revolucionaris, amb molta més celeritat. Per a totes les persones fartes de de la sistematització de la impostura calculada en el camp polític, això ha de de ser vist com un gran motiu de celebració.
