Els professors de l’IES el Palau parlen: “Algunes famílies amenaçaven de controlar les aules mitjançant els fills”

El cas de l’IES el Palau és un dels episodis més foscos de la repressió espanyola després del referèndum del Primer d’Octubre. Nou docents del centre van ser linxats mediàticament i acusats falsament d’haver vexat i humiliat fills d’agents de la Guàrdia Civil. Set anys després, el periple judicial s’ha acabat, però el calvari ha deixat moltes marques i la campanya contra l’escola catalana no s’atura. Per saber com ho han viscut, parlem amb dos dels professors, Helena Soler i Josep Temporal.

—Han estat set anys de persecució judicial i assetjament mediàtic. Com esteu?
—Helena Soler [H. S.]: Paint-ho. Paint-ho. En principi, contents pel tancament definitiu de totes les causes, però sempre tindrem a dins el sentiment de molta ràbia i de molta insatisfacció perquè s’hagi allargat tant. És una cosa que costa molt d’entendre. El cas era molt simple. No entenc la complexitat i que s’hagi trigat tant a dir si realment hi havia indicis de delictes o no. Em sembla que era tot tan obvi, tan evident, que només per qüestions polítiques es pot entendre que ens hagin fet esperar tant. L’Audiència Provincial de Barcelona m’ha decebut molt. Ens ha fet esperar anys. I això sap greu. Sap greu i dol el patiment que hi ha hagut darrere de tot això. Es podia haver acabat molt abans. Aquest sentiment d’injustícia el tindrem tota la vida. De totes maneres, ens hem tret un pes a sobre. I és una alegria que ho hàgim tancat tots. Era un moment que desitjàvem i havíem dit de celebrar-ho, però quan va arribar va ser tot tan dispers, que no va ser l’eclosió d’alegria que esperàvem.

—Josep Temporal [J. T.]: Les denúncies van significar un sotrac per a les nostres vides. Hi ha un abans i un després professional i personal. Arrossegar a la motxilla una denúncia d’aquesta mena, quan tu saps que no hi ha fonament, és dur. Haver d’esperar set anys perquè la justícia ho reconegui… Està bé quan arriba, però s’ha fet molt feixuc d’esperar. Això, d’alguna manera, ha significat infligir una certa pena. És evident que és un mal que en aquest país no l’hem patit només nosaltres, és un mal endèmic de la justícia, però aquí hi havia connotacions que potser calia haver tingut en compte i que no es poden obviar. D’altra banda, des del primer minut, ho vam viure amb molta solidaritat entre nosaltres. Allò que li passava a un ens afectava a tots. I en aquest sentit, ha estat una experiència humana que, a títol personal, al marge que m’ha marcat molt, també m’ha enriquit molt. Com a éssers humans ens hem enfortit i hem generat un vincle molt fort.

—Després del curs 2017-2018, la majoria dels denunciats vau abandonar l’institut el Palau. Com uns va afectar professionalment?
—J. T.: Les denúncies van posar en crisi la naturalesa de l’ofici. Em preguntava si podria tornar a ser el docent que era. Jo era feliç amb la meva feina, m’entusiasmava. Però, és clar, una denúncia d’aquesta mena et fa trontollar els fonaments. Durant molts mesos aquesta resposta no la vaig tenir, i vaig recuperar el pols després d’una baixa llarga. No estava gens en condicions de treballar. Al final, la resposta la vaig trobar de seguida, però va ser un neguit. Vaig tenir un dubte professional molt seriós, i ho vaig patir. Se’m feia insofrible la idea de pensar que no tornaria a ser aquell docent que creia en la feina, que no es malfiava dels alumnes, que hi confiava, perquè són el més important de la nostra feina. En aquest sentit, a mi em va arrossegar moltíssim, això.

—H. S.: El meu cas és una mica diferent. Jo no vaig agafar la baixa en cap moment i quan em van presentar la possibilitat de deixar el centre, ho vaig fer. Ara, ho vaig fer a contracor, amb el cor trencat, perquè feia dinou anys que hi era. Havíem creat un grup i una manera de treballar junts que ens hi trobàvem molt a gust. Anar-se’n és començar de zero. Vas a un lloc diferent, que no et coneixen de res. Has de tornar a començar, ets l’últim de la fila i et toca el que et toca. Costa de tornar a començar. Però, per sorpresa meva, vaig descobrir que treballant en un altre lloc també tornava a recuperar la possibilitat de tenir molt bona relació amb els alumnes i de tenir una certa bona consideració dels companys, és a dir, vaig recuperar la meva identitat com a professora. Això va ser gratificant. I bé, hi continuo treballant i estic molt a gust en el lloc d’ara.

—J. T.: Voldria subratllar que, com ha dit l’Helena, feia molt de temps que érem allà. De fet, jo crec que feia uns vint-i-tres anys que hi era. I m’estimava moltíssim l’institut el Palau. Em va costar molt trencar el vincle. De fet, a mi em va durar mesos, els mesos de baixa, arribar a assumir que havia de deixar el Palau. Em va costar molt, malgrat la contradicció. Allà el nostre ofici perillava, estava tutelat, estava totalment fiscalitzat, i a més impúdicament, per algunes famílies, no totes, que sense cap mena de pudor amenaçaven de controlar les aules per mitjà dels fills. Tothom estava atemorit. Amb aquestes condicions no es podia treballar. De fet, se’n va anar més gent, no només nosaltres.

—Encara hi ha un rastre digital de l’assetjament mediàtic que vau sofrir. Com us afecta, això?
—H. S.: És la primera cosa que veuen els nostres alumnes. Quan comença el curs i ens busquen… Ràpidament ens localitzen. O sigui, quan tens alumnes que tenen mala idea, ja saps que et poden fer la vida impossible. Això t’ho trobes, vagis on vagis. I aquest és el nostre camp de batalla ara. Intentar d’esborrar tot això. Intentar de recuperar el nostre honor malmès.

—Heu rebut alguna mena de suport en aquest intent d’esborrar o fer rectificar els mitjans?
—J. T.: En el seu moment, la Generalitat va oferir els serveis jurídics, però estava sota els efectes que havien atemorit tothom.

—Què voleu dir?
—J. T.: Vam descobrir un Departament d’Ensenyament absolutament acomplexat, esporuguit fins a l’extrem en una reunió amb altíssims càrrecs, que ja no cal identificar, però alguns amb llàgrimes d’impotència. Ara no és el tema, nosaltres hem girat full.

—Teniu esperança que s’esborrarà?
—J. T.: Qui va fer aquestes acusacions amb motivacions polítiques ja les dóna per amortitzades. No en podem esperar, dels mitjans de comunicació, dels redivulgadors polítics, alguns ja estan fora de circulació… No podem esperar que aquests agents es disculpin i reconeguin que allò va ser una instrumentalització i que va estar mal fet, però com a mínim sí que es podia esperar que es fes una certa rehabilitació social de l’escola i de la seva dignitat. Però poso en dubte que passi.

—…
—J. T.: Ha faltat coratge polític per a rehabilitar l’escola catalana, les famílies i els alumnes. L’institut té pendent la rehabilitació de la seva honorabilitat. Deixar passar el temps no és manera de fer les coses. Ningú s’ha plantejat de restaurar la dignitat de l’escola catalana. I ja no et dic la nostra, potser també, però en tot cas és igual. Cap de nosaltres pretén que li facin cap homenatge, ni que l’aplaudeixi ningú. No és això, el que es busca.

—Què va passar realment el 2 d’octubre de 2017 a les aules del Palau?
—H. S.: Primer cal anar a l’1-O. L’institut havia estat col·legi electoral i, efectivament, hi va haver un enfrontament entre famílies que defensaven les urnes i estaven a les meses i famílies que venien de la caserna i guàrdies civils que volien impedir la votació. Això va ser un enfrontament directe. Llavors, la Guàrdia Civil se’n va endur les urnes. Van fer servir una radial per a obrir la porta, però no hi va haver grans destrosses a l’interior, tal com va passar al Montserrat Roig. Però hi va haver molta tensió.

—I l’endemà?
—H. S.: L’endemà hi havia un ambient de molta crispació i de molta tensió entre els mateixos alumnes, perquè uns defensaven una cosa, uns altres defensaven l’altra. Estaven molt tensos. Aleshores, en mig de tot això, es va rebre la convocatòria, a tot Catalunya, de fer una parada d’un quart d’hora per a protesta contra les càrregues policials. I vam considerar que seria bo que a les dotze del migdia féssim una aturada de quinze minuts i els professors que ho volguessin sortissin en silenci a la porta del centre, que la Guàrdia Civil havia trencat amb la radial. Evidentment, això afectava l’horari escolar…

—I què es va fer?
—H. S.: Ens vam organitzar. Els alumnes de l’ESO no poden sortir a l’exterior i tampoc no els podíem deixar sols a l’aula. Llavors es va considerar que seria bo que poguessin anar tots al pati i donar-los un quart d’hora d’esbarjo, acompanyats de professors que estiguessin de guàrdia. I els alumnes de batxillerat, si ho volien, podien quedar-se sols a l’aula o podien afegir-se a la protesta silenciosa. Això es va interpretar molt malament, i molta gent va entendre que obligaven els alumnes a manifestar-se al pati en contra de les càrregues policials. Aquest va ser el gran malentès. A partir d’aquí, hi va haver moltíssima tensió i moltíssimes acusacions creuades i la cosa es va anar embolicant.

—Com?
—H. S.: Ningú no va fer cap esforç per aclarir les coses i ràpidament se’n van anar als mitjans a dir que adoctrinàvem. Els professors que vam intentar d’explicar la situació i que vam ser a l’aula amb els alumnes, miràvem de gestionar el clima més o menys tens que hi havia, i fèiem tant com podíem per explicar-ho i per mantenir una mica la calma. Però algunes famílies ja venien molt a la defensiva. A veure què faran, a veure què diran, a veure què explicaran… I entre una cosa i l’altra es va fer un batibull. Se’ns va acusar d’haver dit coses que no vam dir i d’haver atiat la tensió, tot el contrari del que vam fer.

—En el vostre cas, Josep, com ho vau viure?

—J. T.: Us heu de fer càrrec que Sant Andreu estava en estat de xoc. Allà hi ha la caserna més gran de Guàrdia Civil de tot Catalunya. Hi va haver imatges lamentables d’agents trencant les vidrieres del CAP i entrant a l’institut amb la radial i un ariet per esbotzar la porta. Els nanos estaven en estat de xoc. Aquestes imatges van fer la volta al món, recordem-ho, i l’endemà no entenien res. Entre més coses perquè intuïen que hi havia alguns pares que hi havien participat. Estaven en xoc i nosaltres també. Per mi, el 2 d’octubre passarà als annals de la dignitat del nostre ofici. Jo recordo que, quan vam entrar a l’institut, tots estàvem descompostos pel que havíem vist, conscients del que significava aquell procés de violència a gran escala infligit a la població. Sis o set persones ens vam trobar un moment al vestíbul i es va formular la idea que segurament ens tocaria viure el dia més difícil de la nostra vida professional. I vam dir, hem de mantenir-nos dins l’aula amb la dignitat i la compostura que pertoca. Allà hi havia gent amb llàgrimes als ulls, amb moltes contradiccions i amb un esquinçament interior terrible.

—Com van ser les classes?
—J. T.: Jo recordo anar a una classe d’ESO i passar llista entre llàgrimes. Pensava, Déu meu, què els oferirem a aquesta generació? En quina mena de democràcia viuen? Allò era terrible. Em vaig disculpar i vaig anar un moment al lavabo. Em vaig refrescar la cara i vaig tornar. Vaig acabar la llista i vam continuar. Jo no vaig fer classe, no estava en condicions, ni jo ni ningú, però vaig atendre els meus alumnes. No els vaig deixar desemparats en cap moment, entenia que em tocava ser allà. Més tard vaig anar a batxillerat i va passar una cosa que per a mi va ser el resum de l’estratègia. Ja de bon principi hi havia una consigna. Un alumne meu, fill de guàrdia civil –cosa que jo no sabia, ho vaig descobrir en aquell moment–, em va dir, molt educadament, de parlar en privat. I no me n’oblidaré mai.

—…
—J. T.: Em va dir: no ho faré, perquè et respecto molt com a professor, però el meu pare m’ha dit que li digui qui sou tots els qui avui parleu del que va passar ahir. Són paraules literals. Aquest alumne va fer una cosa extraordinària… Es va trobar, diguem-ne, en el destret d’haver d’escollir entre el que li deia el pare, i potser a ell no li acabava de quadrar, i el que veia a l’aula. Això pinta molt bé l’estratègia que hi va haver: no tolerarem que aquí ningú obri la boca per dir res del que ha passat. S’ha de girar full. Prohibit que se’n parli. Exercir la força fins a l’extrem de dir, escolta’m, uns quants seran els denunciats i uns quants pagaran. Sigui qui sigui i toqui qui toqui. I ens va tocar a nosaltres, però podien haver estat uns altres.

—Tot plegat acaba formalitzat amb una denúncia per delictes gravíssims, com són els d’odi i contra la integritat moral.
—H. S.: Jo vaig tenir una reacció d’estupefacció absoluta. I em va costar molt entendre que realment allò passava de veritat. Vaig transitar molt de temps per la negació i la incredulitat més absolutes, fins que no vaig assumir que realment passava. Crec que això em va protegir, eh? Em va protegir. Vaig aguantar perquè no m’ho podia creure.

—J. T.: M’hi sento totalment identificat. Una perplexitat enorme. No dónes crèdit al que passa. No hi ha causa per una acusació així en mans de la fiscalia de delictes d’odi i discriminació. I dius, uf, això és el contrari del que hem fet tota la vida. No entenies què passava. A mi va estar un pas de trencar-me per dins. Moralment, em feia molt de mal. No ho vaig resistir. Vaig necessitar esforços per a no perdre l’equilibri interior. Després d’acabar la primera avaluació, vaig agafar una baixa perquè estava al límit. I de fet, sempre dic que va anar de poc que les meves amistats i la família no m’haguessin d’anar a veure al psiquiàtric. No va passar, però Déu n’hi do, el calvari interior, psicològic i moral.

—H. S.: Vull afegir una cosa.

—Endavant.
—H. S.: En la denúncia se’ns atribuïen tres delictes. Un era d’incitació a l’odi. Un altre era contra la integritat moral dels nostres alumnes. És clar, això et trenca per dins. Perquè nosaltres som precisament els qui defensem per damunt de tot la dignitat humana. La nostra feina es basa en el respecte, si no hi ha respecte, el clima a l’aula és impossible. I ens acusen de fer exactament el contrari, i això fa molt mal. I hi ha un tercer delicte, de què es parla molt poc, que són les injúries contra els cossos i forces de la seguretat de l’estat. M’he llegit aquest article del codi penal i em fa molta gràcia, entre cometes, perquè el mateix legislador diu: no us passeu de frenada, perquè hi ha una cosa que és la llibertat d’expressió. I em pregunto quina mena de cultura democràtica té un cos policial que no és capaç d’encaixar la crítica més petita. Ara, aquest delicte no em fa mal. Ja s’ho faran. Però que m’acusin d’atacar la integritat moral d’un alumne, a mi em fa molt mal.

—En tota la campanya hi ha una figura clau que ho instiga tot, Bartolomé Barba, pare d’alumnes i coordinador de l’Associació Espanyola de Guàrdies Civils. El coneixeu personalment?
—J. T.: Personalment, no.

—H. S.: L’he vist per la televisió, però no l’he tractat mai. És un personatge molt especial. Crec que va manipular molt els seus companys a la caserna, els va arrossegar, va ser un líder tòxic, diguéssim. Molts es van deixar entabanar per ell. Després se’n van penedir, però ja no hi havia res a fer, perquè la cosa ja estava engegada. Ell és el màxim adalil de la croada contra el suposat adoctrinament i contra el sistema de l’escola catalana.

—Alguna família us ha reconegut que es penedia de la persecució?
—H. S.: Més endavant es va fer una reunió amb les famílies i alguns van expressar això, que se’ls havia escapat de les mans, que no pensaven que arribaria tan lluny i que ja no hi podien fer res perquè era en mans de la fiscalia.

—Però van judicialitzar el cas. Què n’esperaven?
—H. S.: Ells van anar als mitjans i suposo que no tothom comptava d’acabar a la fiscalia. Volien queixar-se, malparlar i quedar-se descansats. Crec que hi ha un altre element, en tot plegat, que no té res a veure amb la política i que també té la seva incidència. Crec que no sabem gestionar l’estat emocional, i les famílies estaven molt a la defensiva. El meu fill mostra un malestar emocional i, en compte d’intentar de parlar-hi i solucionar el problema, busco un culpable. I el culpable qui és? El professor. La primera reacció, per part d’alguna família, va ser totalment visceral. El meu fill, la meva filla, ha arribat a casa plorant. Per què? Per culpa del professor. Això ja ve de lluny, perquè ja és una dinàmica que arrosseguem des de fa molt temps a les escoles.

—J. T.: Va explotar, aquesta visceralitat. N’hi va haver molta i va ser terrible de gestionar. Qualsevol element servia per a alimentar i construir el relat. Veies els diaris, les pintades a l’institut, les acusacions, el temor a la direcció, el departament demanant silenci… Nosaltres no enteníem res. Portar aquesta motxilla carregada de visceralitat i de tensió va ser una cosa molt feixuga. No ho desitjo a ningú.

—H. S.: Va ser un curs molt complicat.

—J. T.: I les víctimes d’aquest relat no només vam ser nosaltres. També en van rebre els efectes els alumnes i l’institut. Molta gent del claustre es va aplicar l’autocensura. Per això parlava de rehabilitar-ne la dignitat. També del poble de Sant Andreu, que ha patit molt.

—Abans que la fiscalia formalitzés la denúncia el 23 d’abril de 2018, vau fer una declaració prèvia. Com va ser?
—H. S.: Va ser a la Ciutat de la Justícia, davant la policia judicial. Curiosament, era la mateixa Guàrdia Civil que ens denunciava. Eren agents que venien de la caserna de Sant Andreu.

—J. T.: De teoria del dret, no en sé, però com a ciutadà em semblava, si no aberrant, incomprensible, que el jutge no hagués escollit una altra policia per a actuar de policia judicial, tenint en compte que la Guàrdia Civil era part en això, era denunciant. He de dir –perquè va ser així i no tinc inconvenient de dir-ho– que en el meu cas van ser molt correctes. Ningú em va fer passar més dificultats que les que ja significa haver de ser allà declarant, i amb aquestes condicions d’absurditat. I no tinc res més a dir sobre això.

—H. S.: Allà, hi vam passar tots per separat amb l’advocat. Se suposa que la fiscalia té en compte les declaracions, però quan vaig llegir l’informe només hi havia la versió de les acusacions. Això va ser al gener, però al maig, el jutge de Martorell en va tenir prou per  a arxivar provisionalment cinc de les causes. La resta vam haver de declarar més endavant al jutjat. Jo ho vaig fer el juny del 2019. Allà hi havia el jutge, el fiscal i l’acusació particular. L’advocat em va recomanar que em cenyís als fets, perquè no en treia res d’entrar en una discussió, però el fiscal es va posar a parlar d’un possible adoctrinament. Em va deixar molt descol·locada.

—…
—H. S.: Jo no m’esperava això. No entenc que el màxim expert en delictes d’odi, el senyor Miguel Ángel Aguilar, es cregués realment hagués pogut cometre aquest delicte… Però en compte de preguntar-me sobre això, em va preguntar sobre una altra cosa que no hi tenia res a veure. Era tot política pura, no hi havia res més.

—Heu dit que el poble de Sant Andreu va patir molt. Us volia demanar com va ser l’actuació del batlle d’aleshores, el socialista Enric Llorca.
—H. S.: Va ser bastant lamentable. Quan es va presentar una moció a l’ajuntament, que ja s’havia votat en uns altres ajuntaments, no es va aconseguir aprovar perquè ell mateix hi estava en contra. Fins i tot va fer fora del ple les famílies que ens defensaven.

—J. T.: Va tenir una postura de part. Era un home que s’havia deixat penjar medalles en els actes de “la Benemèrita” i s’havia deixat fer la gara-gara. I mira, serveis prestats. De fet, va declarar públicament que, si hi havia denúncies, és que devien tenir algun fonament. El senyor Llorca va partir de la presumpció de culpabilitat. I amb ell, com a agent intermediari, per exemple, no hi vam poder comptar en absolut. Va ser un agent de part. I això també es va traslladar al poble. Va prendre una posició molt justificadora del que havia passat… Ell, que havia estat metge del CAP, s’hauria d’haver avergonyit de veure les imatges de les destrosses. Va tenir una actitud lamentable, molt lamentable, l’alcalde Llorca.

—H. S.: En aquell moment governaven els socialistes amb Ciutadans. I la regidoria d’Educació era en mans d’una regidora de Ciutadans [Saray Cantero].

—Suposo que ella no es va interessar en cap moment pels professors, oi?
—J. T.: No, per descomptat.

—Ho preguntava perquè, uns quants anys més tard, un regidor de Ciutadans que formava part d’aquell govern, Xavier Pla, va dir que el cas del Palau havia estat un simple malentès.
—H. S.: Efectivament. I es va quedar tan ample. Va dir que a l’institut el Palau no s’havia adoctrinat, però que en uns altres llocs, sí. Sempre és la mateixa història. El discurs no canvia.

—Hi va haver linxament mediàtic des del principi, però el moment més extrem va ser l’article de Javier Negre a El Mundo, en què publicava fotografies i informació personal. Un article que Albert Rivera va esbombar a les xarxes.
—H. S.: Va ser com si em passés un tsunami per damunt. Vaig anar al quiosc i vaig comprar El Mundo. Encara el dec tenir en algun lloc. Tot era molt surrealista. Com he dit abans, era una sensació d’estupefacció i d’incredulitat.

—J. T.: Jo recordo entrar un moment al departament de català i veure la mirada atònita de la gent amb tot el que es deia.

—H. S.: A l’article apareixen algunes de les acusacions, però quan vam anar a declarar per primera vegada nosaltres no sabíem res. La vigília, l’advocat ens va explicar què deia la denúncia i tots vam reaccionar igual. Ulls com taronges. Era un relat totalment fictici. En el meu cas, deien que jo havia dit: “Avui no fem classe perquè estic indignada amb la Guàrdia Civil perquè són uns salvatges.”

—J. T.: En el meu cas, l’advocat em va dir que no havia vist mai un objecte acusatori tan feble, tan banal: el professor va dir que no es trobava bé i no va fer classe. Literalment. Una frase.

—El delicte de no fer classe…
—J. T.: Això és el que va servir per a acusar-me. Aquest no va fer classe, també el fotem al paquet. La cosa era banal, però va portar una cua que ha canviat les nostres vides.

—Hem parlat del paper del batlle Llorca, però fins i tot van venir representants del govern espanyol a Sant Andreu.
—J. T.: La finalitat d’aquest desembarcament era crear una escenografia favorable al seu relat. Allà els fèiem nosa, es tractava de mostrar una escenografia per a justificar la repressió que feien. S’havien de justificar les denúncies, i ja està. Aquesta era l’única finalitat d’aquest desembarcament. També els pronunciaments del ministre [Juan Ignacio Zoido] i de Mariano Rajoy.

—El Departament d’Educació us va demanar silenci durant el 155. Va canviar, això, amb l’entrada del govern de Quim Torra? I va haver-hi seguiment?
—H. S.: Una mica de seguiment sí que va fer, el departament. Més que res, quan vam dir que ens n’anàvem de l’institut. Es va fer una mica de seguiment de la situació laboral de cadascú. Sí que és veritat que hi ha persones que haurien agraït molt més suport i acompanyament. Però els mínims els van cobrir. Tampoc no podem dir que ens hagin deixat de la mà de Déu. No seria del tot just.

—J. T.: És veritat, però penso que hauria calgut més seguiment i acompanyament. Això passa molt als instituts. Hi ha un conflicte, es mou el peó cap a un altre lloc i s’ha acabat el conflicte. Això funciona així.

—H. S.: I també hi ha un element de dispersió. Érem una pinya, érem un grup, però de cop i volta cadascú és en un lloc diferent. I això també va fer molt.

—J. T.: El nostre cas havia tingut un ressò mediàtic i unes connotacions polítiques. Tothom era conscient que era matèria delicada. Però va arribar el moment que ens van demanar si ens volíem reincorporar o ser traslladats. Ens van facilitar una comissió de serveis. Però passat un any s’havia de decidir. Hauria pogut durar més? Sí, però tampoc no en faig retret. I com que no vam ser conflictius… Jo no ho vaig ser en el nou institut, ni l’Helena, ni la resta. Doncs aquí no passa res i el tema es va donar per acabat.

—H. S.: Cadascú es va adaptar a la nova situació.

—Per què no es va fer públic l’informe d’Inspecció d’Educació, fet abans del 155, que deia que no havia detectat cap mala praxi en el cas del Palau?
—H. S.: Les conclusions són que no havia passat res. Que no hi havia cap mala praxi. No es va fer públic per culpa del 155. No es va permetre.

—J. T.: Va ser un cas explícit de falta de coratge. S’havia de defensar públicament l’informe.

—H. S.: Fins i tot, Clara Ponsatí, des de l’exili, va reclamar que es fes públic. Va ser culpa del 155.

—Era una carta en defensa vostra que enterrava el cas de bon principi.
—J. T.: Hauria estat com llençar-hi formigó a sobre. Camionades de formigó.

—I, malgrat el linxament, la persecució i l’odi, vau rebre molta solidaritat.
—J. T.: Al cap de tants anys, encara m’emociona la solidaritat rebuda de companyes i companys, els que ho vam patir junts, però també de la gent de Sant Andreu, que va entendre que no mereixíem allò. I més gent anònima que va venir a les manifestacions. Recordo l’acte dels bombers que van ser al nostre costat des del primer moment. Els estaré eternament agraït. La solidaritat de tanta gent és un regal increïble que m’ha fet la vida. De fet, la solidaritat és un element que ens ha salvat. I vull tenir un record per les companyes de la Seu d’Urgell. M’he sentit molt a prop d’elles i de qualsevol altre docent hagi patit.

—H. S.: Jo vull remarcar molt especialment com es van organitzar les famílies, especialment les mares. El 10 de maig de 2018 es va fer una lectura pública d’un comunicat en què defensaven la nostra professionalitat i negaven qualsevol mena d’adoctrinament. Es van moure molts alumnes, ex-alumnes i famílies. Per nosaltres va ser extraordinari. I ara, quan es va acabar tot, es va fer un acte a Sant Andreu. Va ser una manera molt bonica de retrobar-nos. És un agraïment que es mereixien.