17.06.2023 - 21:40
|
Actualització: 29.06.2023 - 20:18
The Washington Post · Pamela Constable
Kandahar, Afganistan. Abans de l’11 de setembre de 2001, aquesta remota ciutat fronterera, envoltada de sorra, al sud-oest de l’Afganistan, era la seu de poder dels talibans, el règim islàmic militant encapçalat pel reclusiu Mohammad Omar. Caravanes de camells anaven i venien; es promulgaven i obeïen decrets religiosos. Kàbul, la capital situada a tres-centes milles al nord, era una ciutat fantasma, amb ministeris gairebé buits i ambaixades tancades.
Avui, Kandahar és una metròpoli bulliciosa, segura i molt més moderna, en aparença. Les fàbriques produeixen aspirines i llet de fórmula per a nadons, es recapten imposts i hi ha electricitat disponible les vint-i-quatre hores del dia.
Però, en molts altres aspectes, aquest antic bastió de la cultura tribal conservadora, el bressol del moviment talibà, ha canviat poc d’ençà que el grup va governar el país del 1996 al 2001. Kandahar s’ha adaptat gairebé sense inconvenients al retorn dels talibans el 2021 –i a la revifada del seu règim islamista rígid sota un altre dirigent religiós misteriós, Hibatullah Akhundzada.
Ara hi ha indicis que els dirigents dels talibans sota Akhundzada converteixen Kandahar en la base des d’on controlar el país, cosa que assenyala el declivi de la influència dels membres més moderats dels talibans a la capital, mentre el règim reforça les polítiques repressives.
Aquest darrer mes, els funcionaris del règim han convidat delegacions del Japó i Catar a reunir-se ací, en compte de reunir-se amb uns altres funcionaris a Kàbul. El portaveu principal dels talibans, Zabihullah Mujahid, i un segon funcionari d’informació del nord de l’Afganistan, Inamullah Samangani, s’han traslladat ací de manera abrupta des de les seves oficines a la capital.
No s’ha donat cap explicació oficial per a aquests canvis. Però semblen mostrar que Akhundzada consolida el poder traslladant el centre de gravetat del país al centre espiritual dels talibans, un moviment que pot augurar una postura més dura del règim enfront de les demandes internacionals.
Mujahid i Samangani diuen que els seus canvis de destinació no tenen cap significat especial. Samangani va dir al Washington Post que el seu únic interès era obeir els desigs d’Akhundzada, qui viu ací. “Allò que em demani, ho faré amb gust”, va dir. “Si em necessita ací, hi seré.”
Avui, en aquesta ciutat de 614.000 habitants, les dones gairebé han desaparegut dels mercats i els llocs de feina. I els homes han estat flagel·lats a l’estadi esportiu per adulteri i robatori.
Mentre uns quants residents estan disposats a criticar aquestes polítiques obertament, molts les accepten de bon grat com el preu per a restablir l’ordre i la tradició després d’anys de guerra, convulsions i influència occidental.
“Tenim pau i seguretat. Això és el que ens importa més”, diu Jamshid Mateen, un home de quaranta anys que ven vestits de noces en un mercat cobert. És un dels pocs llocs a Kandahar on les dones encara poden comprar lliurement.
Els comentaris de Mateen són repetits per molts homes grans. Però els més joves, incloent-hi el seu fill adolescent, confessen que troben a faltar escoltar música, que els talibans ha tornat a prohibir com a no islàmica. “És frustrant”, diu el noi. “Ja no hi ha diversió.”
Akhundzada rarament surt del seu recinte envoltat de grans murs i és vist encara menys en públic. “Viu una vida senzilla ací, en una casa de lloguer, no en un palau de luxe a Kàbul”, diu Mujahid al Post. “Vol tenir relacions més bones amb la nació i la comunitat internacional.”
Mujahid fa notar que la majoria dels funcionaris dels talibans, incloent-hi els ministres militars i de seguretat de rang elevat i els jutges del Tribunal Suprem, roman a Kàbul, una metròpoli cosmopolita on la influència occidental ha arrelat més en profunditat durant vint anys. “El poder encara és allà”, diu.
No obstant això, la influència oficial s’ha traslladat constantment ací des de la capital. “El centre de gravetat canvia definitivament”, diu un analista a Kàbul, que va parlar sota la condició d’anonimat per por de represàlies. “Quan el portaveu principal és en un lloc, significa que el govern és allí. Kandahar es converteix en la nova capital.”
A Kandahar, és “molt més fàcil per als talibans de controlar les coses que a Kàbul”, una ciutat molt més gran i diversa, diu un antic propietari d’empresa local que ara viu fora del país. Va parlar sota la condició que solament en reveléssim el nom, Mansour, per por de represàlies. A Kàbul, va assenyalar, la gent és “més educada, hi ha més ex-funcionaris i és més difícil d’imposar una obediència completa”.
Un punt d’inflexió en aquest canvi va ser el març del 2022. El règim, mancat de diners després d’haver resistit mesos de pressió estrangera, va prometre d’aixecar la prohibició que les noies anessin a l’institut. Però el dia que hi havien de tornar, l’ordre va ser revocada, segons que sembla, per Akhundzada mateix. Les adolescents continuen tenint prohibit d’estudiar.
També al novembre, els talibans van reprendre els càstigs públics de flagel·lació i d’apedregada per a criminals i infractors morals. El grup també permetia que els acusadors duguessin a terme venjances públiques, incloent-hi execucions. Tots aquests càstigs requereixen l’aprovació final d’Akhundzada.
A Kandahar, els homes mostren poca preocupació per la represa del govern dels talibans, però alguns diuen que les noies més grans haurien de poder estudiar. La majoria de la ciutat pertany al sector religiós sunnita dels talibans i té antecedents ètnics paixtus; també comparteixen la cultura tribal tradicional.
Els propietaris d’empreses es barregen amb facilitat amb els funcionaris dels talibans. Alguns es queixen dels nous imposts i de la dificultat d’importar béns estrangers, però diuen que han estat ben tractats.
“D’ençà que va arribar l’emirat, s’han obert moltes oportunitats de negocis”, diu Sarwar Amani, director de l’oficina de la indústria i les mines de Kandahar. “Els propietaris ja no estan preocupats per ser segrestats. La corrupció ha desaparegut i s’ha aturat la pràctica anterior del nepotisme en els contractes. Ara tothom pot invertir.”
En una zona industrial als afores, les fàbriques han començat a tornar a operar amb exempcions de les sancions financeres internacionals imposades als talibans. Snow Pharma, una gran planta moderna amb tècnics indis i més de mil treballadors afganesos, va començar a produir pastilles i càpsules medicinals ara fa unes quantes setmanes.
Els caps religiosos locals estan especialment entusiasmats amb el retorn dels talibans. El règim subvenciona centenars de madrasses, escoles religioses per a nois i homes.
“Gràcies a Déu, hi ha seguretat i el govern ha atorgat tots els drets als musulmans”, diu Mufti Ahmadullah Hemat, de trenta-cinc anys, un antic combatent dels talibans que ensenya en una madrassa reoberta. Va passar tres anys com a presoner a la base aèria de Bagram, l’anterior base militar principal dels Estats Units, prop de Kàbul. “Encara hi ha molts sacrificis a causa de les sancions estrangeres, però l’emirat no deixarà que la gent pateixi”, diu.
Els membres del professorat de les madrasses van dir que les noies haurien de poder estudiar, però solament en les “condicions adequades”, com ara en instal·lacions segregades per sexes. Aquesta és la posició que els talibans han pres, sense fer que es faci realitat.
És més difícil de discernir l’opinió de les dones locals. A moltes les seves feines les han enviades a casa i algunes ja no responen al telèfon. En públic, són escasses, apressades i totalment cobertes pel vel. Quan m’hi vaig acostar, unes quantes es van apartar.
“De vegades, els nostres antics clients ens truquen i ens supliquen ajuda, però no podem fer res”, diu un treballador humanitari estranger que havia ajudat les dones a Kandahar. “Les separen de la vida pública. La seva pròpia existència es va esvaint.”
No obstant això, uns quants professionals locals diuen que les noves restriccions reflecteixen la cultura tradicional de la regió. Les dones i filles no han participat mai en la vida pública o en esdeveniments socials on hi hagués homes sense cap vincle amb elles. “No era només culpa dels homes”, va dir un d’ells. “Si portaves la teva dona fora, totes les altres dones xerraven.”
Les Nacions Unides i els governs estrangers han condemnat els càstigs corporals públics. Però ací alguns diuen que són útils per a dissuadir possibles criminals i més humans que no pas les llargues condemnes de presó occidentals.
“Aquests mètodes no són durs, són suaus”, diu Hafiz Mahmadulla, director de les madrasses. “Uns altres països posen els criminals a la presó per a tota la vida, però a l’Islam són castigats de pressa i després s’acaba.”
Ara ja s’han fet molts d’aquests espectacles a tot el país, inclosos uns quants ací aquests darrers mesos. En un dels quals, segons que va dir un assistent, l’estadi de futbol de Kandahar era ple i la multitud d’homes i nois estava emocionada. Nou homes no identificats acusats de robatori, adulteri o activitat homosexual van rebre fins a quaranta cops de fuet cadascun.
Mujahid, el portaveu del govern, explica que els talibans volen millorar les relacions amb la comunitat internacional, però que “no pot ser que es faci per un sol costat”. “No ens donaran mai suport”, va dir. “De manera que per què hauríem d’escoltar les seves exigències?”
Mujahid va afegir que l’Islam tenia “la seva pròpia manera” de tractar els delinqüents. Els càstigs públics, va dir, “ajuden els ciutadans a aprendre a no cometre delictes” i avergonyeixen els qui delinqueixen. “La llei islàmica és la cosa més important”, va afegir. “I és allò que la gent vol.”
