12.11.2020 - 21:50
Fa quaranta anys de la publicació de Crim de Germania, la novel·la de Josep Lozano (Alginet, 1948) que va contribuir a modernitzar la narrativa en català al País Valencià. L’obra va guanyar el premi Octubre l’any 1979 i, una volta publicada, el premi de la Crítica i el Serra d’Or de l’any 1980. L’obra és una de les més reeditades al País Valencià, encara que és complicat saber exactament quants exemplars se n’han venut.
Lozano, que ja havia escrit alguns contes i havia quedat finalista en alguns certàmens, explica que no va ser fàcil aconseguir de publicar l’obra. La va dur a 3i4, diu, però la van trobar un poc complicada i li van recomanar que la presentara al premi. El va guanyar contra tot pronòstic, diu, perquè tothom es pensava que el guanyaria Vicent Ventura. El jurat de l’Octubre d’aquell any era format per Pere Calders, Luís García Berlanga, Gabriel Janer Manila, Carmelina Sánchez-Cutillas i Josep Lluís Seguí.
Calders, que n’escriu el pròleg, diu: “Crim de Germania té l’encant inicial de la seua singularitat. Sembla fet a mida per al premi de narrativa que no convoca amb rigidesa de classificacions. És un llibre que es pot llegir com una novel·la, perquè no reclama al lector que es dispersi del tema bàsic que proposa i perdi el pols del relat. És un llibre de contes perquè és possible de separar-lo en fragments que tenen una unitat pròpia.”
I continua Calders explicant que també és una lliçó d’història. I és que ho és una mica. Explica Lozano que amb l’obra tenia la pretensió de crear mites valencians i popularitzar-los. Dignificar i popularitzar un idioma que encara, a les recialles del franquisme, “en allò que eufemísticament s’ha anomenat transició, la cultura en valencià es limitava a la cultura popular d’una llengua mig prohibida i difícilment consentida que només es reduïa al sainet i als llibrets de falla”.
Amb aquest plantejament de dignificar la llengua i de la creació del mite, Lozano explica a l’obra la revolta de les Germanies que va ocórrer al Regne de València entre 1519 i 1522. I per a fer-ho, se serveix de la crònica, de les fitxes policials, de cartes i de discursos polítics.
Una relectura actual és interessant per molts aspectes i una anècdota. Un dels desencadenants de la revolta va ser la fugida de la ciutat de tota la noblesa perquè una riuada va ocasionar una terrible epidèmia de pesta negra.
Josep Lozano és un home discret a qui no li agrada gaire l’exposició pública. Busca les paraules justes per a respondre amb molta calma aquesta entrevista que fem per telèfon. Fix. És 11 de novembre i, mentre parlem, les campanes de l’església de Sant Martí repiquen amb insistència per celebrar el sant. Ho comentem. Explica també que continua fidel a la seua idea de fer poques coses i de fer-les bé. I encara diu: “Vull seduir el lector, de la manera que siga.”
—No és gaire freqüent fer una festa d’aniversari per a un llibre.
—Tinc un sentiment de satisfacció, és clar. La novel·la té uns valors que han resistit quaranta anys.
—La llavor de ‘Crim de Germania’ naix d’una petició del pintor Manuel Boix.
—Entre 1973 i 1976 vaig estudiar a la universitat de Vincennes, a París, i als estius, quan tornava a Alginet, treballava a casa de Manuel Boix. Li feia ratlletes, li escrivia cartes, i com que ell no conduïa, li feia de xofer. I un dia em va ensenyar La ciutat de València, de Manuel Sanchis Guarner, publicada pel Círculo de Bellas Artes perquè no havia trobat editor, i allà hi ha un fragment que explica com Vicent Peris baixa l’escala vestit amb una cuirassa de vellut verd, i en arribar a baix el maten i el degollen. I Manolo Boix em diu, per què no en fa un conte i jo faré una exposició sobre el crim de Germania?
—Parlem de novel·la, però en realitat són uns contes, uns fragments que s’articulen i formen una mena de mosaic.
—Jo vaig anar informant-me sobre la revolta agermanada i això va generar una sèrie de textos que conformen el llibre.
—I el llibre ha anat creixent.
—Hi havia dos capítols, “El dia de la sang” i “La prova evident”. Volia escriure un text sobre una batalla que havien guanyat els agermanats. I l’altre era un tema molt atractiu per a mi, que era el prendiment de Guillem Sorolla, que, en un estratagema, es fa passar per babau. Els tenia pendents i els vaig incloure en l’edició revisada i definitiva que va publicar Bromera l’any 2005.
—Abans de Crim de Germania havíeu publicat contes però mai un llibre com aquest. On us emmirallàreu per construir-lo?
—La biblioteca del meu poble la van cremar els falangistes l’any 1939, només van deixar l’Espasa Calpe. Vint anys després en van fer una de nova, i no em pregunteu per què allí hi havia Manhattan transfer de John dos Passos, i l’Ulisses de Joyce en una edició sud-americana. I de Manhattan transfer van prendre referència quant a l’estructura i al fet d’usar diversos registres per a crear un ambient que és el que vaig intentar fer. A més, la meua formació acadèmica i cultural venia del coneixement de la literatura hispanoamericana: Cortázar, Borges, Rulfo, Vargas Llosa; i per la meua estada a París, Flaubert.
—L’obra es pot llegir amb ulls contemporanis?
—Feia molt poc de la caiguda de Salvador Allende i vaig voler fer una cosa molt compromesa i radical, molt combativa, però finalment vaig decidir que no, que no calia i que havia de fer uns textos que representaren un ambient. Crec que hi ha uns temes com ara la llibertat, la mort, l’amor, que són constants al llarg de la història. Quan parles d’això i proves de fer-ho bé, pot interessar. Per la meua part hi havia un desig, una voluntat que el lector descobrira un cert paral·lelisme entre aquella època històrica i l’època actual. Nosaltres, com a cultura minoritzada. I per això també parle dels moriscos, una altra cultura minoritzada. El llibre també parla de les llibertats sexuals. Es pot llegir a la llum del debat sobre qüestions polítiques, sobre el radicalisme, sobre el conservadorisme.
—I sobre el paper de les dones.
—També. La dona en el poder representada en el banquet que prepara Germana de Foix. Vaig voler que el contrareferent al banquet fos una altra dona, la negra Corbina.
—Hi ha un exemplar de Crim de Germania a cada casa del País Valencià.
—[Riu] No ho crec. Però recorde que quan vaig publicar El mut de la campana el diari El País va enviar un fotògraf a fer-me unes fotos i ell no sabia ben bé on anava i em va preguntar qui era, jo, si era sindicalista o polític. I li vaig dir sóc escriptor, potser al batxillerat has llegit Crim de Germania i em va respondre, mare meua, tu n’ets l’autor? Em va costar moltíssim de llegir. El xicot era castellanoparlant.
—Us ha passat més vegades això, en trobades amb alumnes, per exemple?
—És curiós. Depèn molt del professor. A Elda, que és una població d’una zona castellanoparlant, vaig anar a l’institut i havien fet un treball magnífic sobre el llibre. Passa que jo volia dignificar la llengua i al llibre hi ha una sèrie de paraules cultes i no del llenguatge popular. Crec que sí que va funcionar i s’ha entès perfectament.
—Hi ha una edició en castellà de l’obra publicada a Anagrama.
—Germanía, sí. La va traduir Antònia Cabanilles. No va tenir gaire èxit. Jorge Herralde em va dir que, generalment, als crítics no els anava gaire bé parlar d’una novel·la en català traduïda al castellà. Hi hagué un intent de traduir-la al rus, però no va fructificar.
—I això?
—El cineasta Ricard Blasco va anar-hi per visionar uns documentals, per si els podia aprofitar per a uns programes sobre la guerra civil, i Eliseu Climent li va dir, ja que vas a Rússia mira si l’editorial Estrella de Moscou està interessada en l’obra. Ho va intentar, però li van dir que hi havia uns textos que eren immorals i no la van voler publicar. Es referia a l’amant absent.
—…
—Però encara hi ha una cosa més curiosa. Jo vaig treballar durant molts anys a l’administració pública, i en un dels llocs on vaig estar vaig coincidir amb un xicot que havia estat membre de l’Opus Dei i em va dir que la meua novel·la era prohibida en el si de l’Obra. Es veu que si la volies llegir t’havien de donar un permís especial. I així vaig descobrir que els soviètics i l’Opus coincidien a qualificar Crim de Germania.
—En què treballeu ara?
—Prepare una novel·la sobre Ribera, el pintor, l’Spagnoletto. Hi ha un treball previ de coneixement de l’època, de les relacions que va tenir, etcètera, i això és cosa de temps, és costós, tinc altres projectes, però aquest espere publicar-lo l’any que ve.
