03.06.2018 - 22:00
|
Actualització: 04.06.2018 - 07:24
Dissabte varen prendre possessió del càrrec el vice-president i els consellers del govern de Catalunya i el nou president del govern espanyol. Sens dubte, la setmana que ens espera serà abundosa de detalls, de gests i de decisions que ens permetran de començar a albirar quina mena de panorama tenim davant, pel que fa a l’enfrontament institucional entre Catalunya i Espanya.
Ara com ara, el govern català ha començat a caminar amb gests ferms. El president Torra ha demostrat una temprança molt exquisida, acompanyada de decisions simbòliques amb molta càrrega política. La presa de possessió mateix, o la penjada de la pancarta al balcó, en foren exemples. També la multiplicació d’actes diversos en què ha pres part aquest cap de setmana i el llenguatge clar que ha fet servir, sobretot en l’entrevista amb TV3. Tot plegat, complementat amb accions i declaracions molt encertades també dels seus consellers, com les de Bargalló respecte dels docents, Maragall sobre la política exterior i el vice-president Aragonès sobre el control pressupostari. La decepció pel fet de no haver restituït el govern ha estat matisada, així i de moment, per l’actitud del nou govern durant les primeres hores, i els fets dibuixen una intenció ambiciosa, de no restar en la pura autonomia constitucional, que fa concebre esperances.
I si al costat català hi veiem fets, a l’altre costat ara com ara només hi ha insinuacions, però preocupants. Fins a un cert punt és normal, car Sánchez encara no ha pogut ni tan sols decidir qui fa ministre, una primera decisió que deixarà entrellucar moltes pistes sobre com pensa governar. Les llistes basades en rumors són sempre perilloses i cal esperar-ne la concreció final, però és evident que si la vice-presidenta és la persona que va negociar el 155 amb Soraya Sáenz no serà cap bona notícia. Tampoc no serà cap notícia positiva que Borrell –aquell personatge que va arribar a dir que calia fumigar els independentistes– siga nomenat ministre. La decisió sobre qui serà el fiscal general de l’estat segurament esdevindrà la més important de totes, per l’impacte que tindrà sobre els processos judicials actius contra el govern legítim de Catalunya.
Mentre no es prenguen aquestes decisions, i tot esperant que s’aclaresquen els rumors, ja hi ha un parell de detalls del Partit Socialista que han incomodat alguns dels qui els van votar al parlament de Madrid per fer fora Rajoy. Em referesc a la participació destacada, molt destacada, del PSOE en la manifestació contra l’èuscar que es féu aquest cap de setmana a Pamplona i sobretot a la votació dels socialistes badalonins, que avalaren de manera aclaparadora un pacte entre PP, Ciutadans i PSC per a llevar del govern de la ciutat l’actual batllessa.
És evident que Pedro Sánchez té encara la possibilitat de decidir quin rumb tria pel que fa a la qüestió catalana. Això que ha passat a Pamplona i a Badalona seran solament dues anècdotes doloroses si al final el president del govern espanyol opta per apaivagar la crisi d’estat, fet que reclama de manera imperiosa decisions positives sobre els presos i exiliats i respecte per les institucions catalanes. En canvi, si aquestes dues anècdotes acaben essent demostratives de l’esperit que impera dins el Partit Socialista, aleshores tornarem a caminar, ben aviat, cap a un enfrontament. Per cert, un enfrontament per al qual Elisenda Paluzie considera que ara estem més ben preparats que no a l’octubre –afirmació que compartesc completament.
PS. El País feia dissabte un article graciós en què confrontava la modernitat de la presa de possessió de Sánchez amb els detalls medievals de la del govern de la Generalitat. Aquell diari ja no sap on agafar-se, però em va semblar molt significatiu que per a definir què és medieval i què no ho és es fixàs en una estàtua de Sant Jordi que hi havia a Palau i no en un monarca que hi havia a Madrid..
