26.06.2018 - 22:00
|
Actualització: 03.08.2018 - 11:19
Aquests dies hi ha hagut una certa polèmica per les visites de gent com ara Joan Manuel Serrat o Pablo Iglesias als presos polítics catalans. I he de dir, ja d’entrada, que no entenc el perquè d’aquesta polèmica ni en compartesc molts dels raonaments.
En el cas de Pablo Iglesias, és el dirigent d’un dels principals partits polítics espanyols i només faltaria que no pogués fer la visita. Jo diria, de fet, que la visita a les presons hauria de ser obligada per a tots els dirigents polítics espanyols, perquè no és igual veure les coses directament que llegir-ne un informe. No crec que cap polític espanyol, ni tan sols els del PP, puga restar completament insensible després de passar vint minuts amb un pres polític, parlant darrere un vidre. Per tant, recomanaria que ho fes tothom, tot i saber, evidentment, que això no passarà mai.
En el cas de Serrat, però –com abans ja havia passat amb gent com ara Xavier Sardà i Jordi Évole–, la crítica àcida que en fa alguna gent crec que és injusta, perquè se centra massa en la seua posició ideològica i passa per alt l’empatia personal i el fet que aquesta empatia personal pot obrir espais. Per a mi, aquestes visites són molt positives, per la mateixa raó que ho són les dels polítics, perquè estic segur que cap dels qui hi vagen no eixirà de la presó fresc com una rosa i és bo que siga així. Però, a més, amplien l’espai de la preocupació per una situació que no té gens de sentit.
Hi ha una part de la població espanyola i catalana que està fins i tot contenta que els dirigents independentistes catalans siguen a la presó. Aquesta és la realitat. Però no tots els contraris a la independència són favorables la presó, ni de bon tros. I aquesta és, també, una realitat. I molt més important. La incomoditat, el malestar, que causa en moltes persones veure Forcadell, Junqueras, Bassa, Turull, Rull, Forn, Romeva i els Jordis a la presó és un fet que l’independentisme no ha de menystenir. Primer, per una qüestió moral a la qual no es pot renunciar mai: la d’acceptar i apreciar l’empatia de l’altre, a partir de la pròpia diversitat. Però, en segon lloc, encara que semble massa utilitari, perquè com més gent de més espais polítics compartesca que no té sentit mantenir a la presó dirigents polítics per haver complert el mandat popular, més difícil serà de mantenir-los-hi i més contra la paret posarem l’estat i les seues polítiques.
Els presos mateix han repetit una vegada i una altra que ells no han de ser moneda de canvi i que allò que el país haja de fer en termes polítics ho ha de fer sense tenir en compte si els afecta o no. Però si això és així, i crec que tots estem d’acord que ho siga, també hem de convenir que els presos han de poder acceptar l’empatia i la solidaritat –per què no?– de gent que voldria que no fóssem independents, fins i tot de gent responsable de les mesures que els dugueren a la garjola. Hi insistesc: perquè eixamplen el perímetre dels qui trobem anormal una situació que, evidentment i per més voltes que hi vulguem donar, ho és.
